LA TEVA ABSÈNCIA.

Des de que tu no hi ets no tinc esma per res. El sol em visita al llit cada matí i m’hi giro d’esquena. Tant que m’agradaven els dies assolellats i ara no el vull ni veure. L’odio perquè em desperta i em mostra cruament la teva absència. M’aparta del teu costat, del món dels somnis on ets amb mi...M’aparta de l’únic lloc on sóc feliç...

Prefereixo la pluja, per amagar-me sota els llençols i no haver-me d’esforçar per viure. Em deixaria arrossegar per la seva inèrcia i les meves llàgrimes es sumarien a les gotes que lliscarien pels vidres. Em taparia el cap i entre plor i plor em deixaria bressolar en els somnis...

Tan de bo no em despertés mai... Quan estic desperta, dins del meu cap visc una tempesta que em té desorientada. Un vent bufa sense treva i en el meu mar interior s’aixequen unes onades que no paren d’espetegar d’un costat a l’altre. A més, de tant en tant, es veuen llamps que m’enceguen i després venen els trons... Uns trons fondos i profunds que fan tremolar tot el meu cervell... Tinc por, molta por... Sempre m’han fet por els temporals i aquest no remet mai, es succeeix un dia i un altre en el meu cap i no puc pensar... Estic esgotada, agafada en un tronc pollat i corcat  aguantant les seves embranzides... No crec que pugui aguantar gaire més... Al final em deixaré anar i que se m’emporti al fons... De fet, sense tu ja no em queda res perquè lluitar...

Només les llàgrimes em poden alliberar d’aquest malson perpetu. Les llàgrimes buiden com un rellotge de sorra,de mica en mica, aquest mar del meu cervell. Però quan s’escola no millora pas la situació, en el meu cap es fa un buit total , absent a qualsevol entusiasme... Res m’emociona ja: ni el cant dels ocells que m’eixamplava el cor, ni la sàlvia fa la mateixa olor, ni la xocolata té el mateix sabor... La vida no té cap sentit. Sento com si totes les penalitats del món estiguessin sobre les meves espatlles. No podré sostenir-ho, aviat m’esfondraré...

Vas marxar i no tornaràs. Només em queda de tu els records que repasso i repasso tant que al final se m’esborren. Després els haig de resseguir per no perdre’ls i crec que, quan els redibuixo, els modifico. No sé si intencionadament o no, però els canvio... Segur que els idealitzo i els acabo fent al meu gust... Si fossis amb mi, em corregiries i em renyaries com sempre feies quan magnificava les coses... Però no hi ets.

El meu món ha naufragat i m’he perdut. Em desperto cada dia dins d’una roda sense fi: el sol que em ve a buscar, la tempesta interna, les llàgrimes i el buidatge... I repto durant el dia amb el cap absent a tot, pendent de res... Només per tornar a la nit al llit i somiar amb tu i sentir-me cada matí més desgraciada que el dia abans...

Caic en la misèria de la meva pròpia existència. No espero res, no desitjo res...

Mentida, sí que desitjo una cosa: tenir-te... Però això ja és impossible. D’allà on ets ara no en torna ningú...