BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Tercera edició de Cartes d'Amor Encadenades!!! Gràcies als instituts que han posat al meu llibre com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

dilluns, 29 de juliol de 2013

DEU MINUTS.

En Daniel no sap què li passa. Ell era feliç fins ara. Està casat, té dos fills i una feina que li agrada. Es considerava un tio amb sort, no tenia pas motius per dubtar-ho.

Des de fa un temps, un any més o menys, ha conegut una persona... Una persona amb qui comparteix deu minuts al dia. Què són deu minuts?... Res, o ben poca cosa. Deu minuts tampoc donen per massa. Què es pot fer en deu minuts: un somriure, un Bon Dia, un petit gest, algun comentari sobre el temps,... Però deu minuts cada dia donen per més: s’estableix una petita conversa, s’observen petits detalls de la vida dels demés, es parla d’esdeveniments del cap de setmana o del moment en curs de l’any... Cada dia són com petits descobriments, petites pinzellades d’una altra persona... Un dia surt un comentari sobre gustos personals, coincidències , una petita confidència a cau d’orella,...

Ara en Daniel s’adona com són d’important aquells deu minuts diaris. Sense voler-ho ni buscar-ho es troba vivint esperant-los... És normal això?... Potser no. En deu minuts no es pot conèixer una persona. Sumant tots els deu minuts de cinc dies a la setmana durant un any sencer, fan un dia, dinou hores i vint minuts. Un dia ,dinou hores i vint minuts de diàleg, sense descans i sense dormir... Amb menys de dos dies es coneix prou una persona?... Segurament, tampoc. A més, tothom pot ser encantador deu minuts al dia... Interpretar un paper que no s’assembla en res al nostre jo real, deu minuts es pot aparentar,es pot fingir, semblar interessants i tot... Són deu minuts d’atractiu misteri.

Però en Daniel només espera els deu minuts diaris i viu desitjant-los... I un cop han passat els saboreja una vegada i una altra fins que els ha llepat tant que se li desfan a la boca. S’alimenta d’aquests deu minuts i porta la resta del dia aquest gust molt dintre seu... en secret.

No sap què fer. Cal dir res o continuar com fins ara? Té por que si diu el què sent la persona que ell espera cada dia no tingui una reacció adequada. De fet, adequada a què? es pregunta... Segur que l’altra ni tant sols és conscient de la importància d’aquests deu minuts per en Daniel. I és que ell, quan es lleva al matí i apuja la persiana, ja somriu esperant la seva dosi... No hi pot fer més.  Aquests minuts li engeguen el dia i el fan començar amb bon humor. Donen sentit a la seva rutina diària. Donen sentit a la seva vida.

Ha decidit callar i continuar. Fins quan? No ho sap. Fins a on? No ho té clar. L’únic que en pot sortir perjudicat és ell mentre ningú ho descobreixi.  La seva felicitat ara depèn d’aquests deu minuts.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada