DEU MINUTS.

En Daniel no sap què li passa. Ell era feliç fins ara. Està casat, té dos fills i una feina que li agrada. Es considerava un tio amb sort, no tenia pas motius per dubtar-ho.

Des de fa un temps, un any més o menys, ha conegut una persona... Una persona amb qui comparteix deu minuts al dia. Què són deu minuts?... Res, o ben poca cosa. Deu minuts tampoc donen per massa. Què es pot fer en deu minuts: un somriure, un Bon Dia, un petit gest, algun comentari sobre el temps,... Però deu minuts cada dia donen per més: s’estableix una petita conversa, s’observen petits detalls de la vida dels demés, es parla d’esdeveniments del cap de setmana o del moment en curs de l’any... Cada dia són com petits descobriments, petites pinzellades d’una altra persona... Un dia surt un comentari sobre gustos personals, coincidències , una petita confidència a cau d’orella,...

Ara en Daniel s’adona com són d’important aquells deu minuts diaris. Sense voler-ho ni buscar-ho es troba vivint esperant-los... És normal això?... Potser no. En deu minuts no es pot conèixer una persona. Sumant tots els deu minuts de cinc dies a la setmana durant un any sencer, fan un dia, dinou hores i vint minuts. Un dia ,dinou hores i vint minuts de diàleg, sense descans i sense dormir... Amb menys de dos dies es coneix prou una persona?... Segurament, tampoc. A més, tothom pot ser encantador deu minuts al dia... Interpretar un paper que no s’assembla en res al nostre jo real, deu minuts es pot aparentar,es pot fingir, semblar interessants i tot... Són deu minuts d’atractiu misteri.

Però en Daniel només espera els deu minuts diaris i viu desitjant-los... I un cop han passat els saboreja una vegada i una altra fins que els ha llepat tant que se li desfan a la boca. S’alimenta d’aquests deu minuts i porta la resta del dia aquest gust molt dintre seu... en secret.

No sap què fer. Cal dir res o continuar com fins ara? Té por que si diu el què sent la persona que ell espera cada dia no tingui una reacció adequada. De fet, adequada a què? es pregunta... Segur que l’altra ni tant sols és conscient de la importància d’aquests deu minuts per en Daniel. I és que ell, quan es lleva al matí i apuja la persiana, ja somriu esperant la seva dosi... No hi pot fer més.  Aquests minuts li engeguen el dia i el fan començar amb bon humor. Donen sentit a la seva rutina diària. Donen sentit a la seva vida.

Ha decidit callar i continuar. Fins quan? No ho sap. Fins a on? No ho té clar. L’únic que en pot sortir perjudicat és ell mentre ningú ho descobreixi.  La seva felicitat ara depèn d’aquests deu minuts.