dilluns, 26 d’agost del 2013

EL RECORD D'UNA SEPARACIÓ.

La infantesa de les persones està plegada de records. A vegades n’hi alguns que s’han sentit explicar tantes vegades que amb els anys es visualitzen i tot. D’altres se n’és plenament conscient d’haver-los viscut  i fer-ne memòria pot remoure sentiments adormits.

Al hivern del 1936, el pare de la Fina baixant del tren havia preguntat a un veí si sabia com estava la seva dona. Venia del front i havia marxat deixant la dona malalta. “Arribes tard... Va morir ahir”. Amb aquesta mala notícia es va arrossegar fins a casa i va entrar amb el cap cot. Tres fills de cinc, tres i un any l’esperaven  afamats i desatesos. La Fina era la nena de tres anys, els altres dos eren nois: en Martí, el més gran, i en Pere, el petit. S’havien quedat orfes i vivien com podien gràcies a la bona voluntat dels veïns.

El pare estava enfonsat. El seu matrimoni havia estat feliç, malgrat que l’època que els havia tocat viure no havia estat fàcil. S’estimaven amb bogeria amb la mare. Ella era bonica, llesta i capaç de treure profit de qualsevol cosa. Tenia tuberculosi i ell l’havia portat a un hospital a Barcelona per curar-la, però el tractament no havia estat eficaç. Després de parir el petit,  ja mai més va ser d’altra i es va anar fonent.

Quan ell va marxar a la guerra va ingressar al cap de poc a un hospital. Una gran sala amb tot de llits posats en filera feien encara més esgarrifós l’espectacle i la poca intimitat dels malats, exposada a la vista de tothom, era realment dramàtica... La mare, els últims dies no gosava fer-los petons perquè patia per si els encomanava la malaltia. Cada dia, quan veia allunyar-se els nens, es permetia unes llàgrimes i es preguntava si demà encara hi els veuria... Només tenia trenta-tres anys quan va morir.

El petit creixia molt nyicris i el pare el va portar diverses vegades al metge. Tenien por que acabés tísic com la mare, però gràcies a la dida que l’alimentava des de que la mare s’havia quedat sense llet, tenia defenses.

El pare no va tornar a marxar a la guerra i es va quedar a treballar a un escorxador. L’amo li deixava tenir els nens amb ell i vivien pràcticament al lloc de la feina. Així van passar durament dos anys. Era temps de misèria...

De tot això, se’n recorda poc la Fina, però el que ve a continuació li va marcar tant que, avui, vuitanta anys més tard, encara li fa mal pensar-hi:

Un dia, un home que venia a matar el seu bestiar a l’escorxador, va fixar-se en la situació del pare i li va dir que si volia es podia endur una de les criatures per fer-li més lleugera la càrrega. Ell era solter i disposava de diners, però abans ho consultaria a la seva germana que vivia amb ell. Uns dies més tard va tornar i va dir que es podia emportar el petit.

El petit... El pare es va mirar amb tendresa el seu fill de tres anys: en Pere, pobret... Tan menut i delicat. Havia pujat sense la seva mare i aquesta mancança el marcaria tota la seva vida. Quan plorava o estava malalt sempre demanava amb un fil de veu a la mare... Era impossible que es recordés d’ella. Potser guardava en algun raconet del seu cervell un record de la mare que no era necessàriament una imatge sinó més aviat una sensació agradable, una olor característica o una presència reconfortant. L’enyorava sense pràcticament haver-la coneguda...

El pare va demanar-li una setmana de temps, per fer-se’n ell mateix a la idea i explicar-ho després als nens. Era conscient  d’aquella important decisió. Dubtava, però aquell home podia oferir-li al seu fill pa blanc i pernil, ell tant sols ho podia imaginar... En aquell moment era qüestió de supervivència i va pensar, que a la llarga, seria millor per en el nen. En Pere es mantenia molt unit a la seva germana de cinc anys  i separar-los es preveia dolorós.

Va arribar el dia i van decidir que la Fina l’acompanyaria i s’hi quedaria a dormir la primera nit. L’endemà ella tornaria i en Pere, no.

El seu equipatge era un petit mocador de farcell que cabia en el palmell de la mà, on en Pere hi duia lligades totes les seves pertinences. No tenia pràcticament res.

L’home els va venir a buscar en una tartana vella amb vela  i els va esperar pacient, mentre el pare s’abraçava al nen i li prometia anar-lo a veure els diumenges. El petit es va posar a plorar i assegut en la tartana va marxar somicant consolat per la seva germaneta.

Van recórrer només cinc quilòmetres, però per en Pere era una distància prou significativa per separar-lo de la família.

Van plantar-se al davant d’una gran masia. Una minyona i un mosso esperaven atents la seva arribada i van baixar-los en braços de la tartana. Somreien mirant-los com si mai haguessin vist nens. Però la mestressa de la casa va espatllar intencionadament aquest petit moment feliç: va sortir al cap de munt de l’escala i amb un posat arrogant, va dir que no calia perdre tota la tarda en foteses, que encara quedava molta feina per fer... Va fer un cop de cap per indicar als nens que entressin a dintre.

Tant l’amo com la mestressa eren solters, una mica grans i maniàtics. L’home encara tenia un deix de simpatia cap la canalla però ella es veia molt freda i esquerpa. Un nen petit com en Pere no semblava encaixar massa en aquest ambient. S’intuïa que només el volien com a futur mosso...

Van sopar bé i a la nit els van instal·lar en la mateixa habitació que la minyona. Esporuguits, van acabar dormint tots tres al mateix llit. La minyona era afectuosa i en Pere va clissar de seguida que només en ella trobaria, furtivament, una mica de caliu maternal.

L’endemà el matí després d’esmorzar la Fina havia de marxar. En Pere es va aferrar a ella i no la volia deixar. Plorava a llàgrima viva abraçat al seu cos, fins que la mestressa el va separar bruscament de la seva germaneta, cansada de que l’escena s’allargués tant. L’amo va pujar la Fina a la tartana. Ella plorava també. En Pere va arrencar a córrer i la Fina el veia desesperat seguint-los. Finalment va ensopegar i va caure llarg a terra... Es va tapar la boca amb la mà somicant, mentre de lluny veia com la minyona corria amb la faldilla arremangada cap en Pere i l’aixecava a coll. Tenia la cara plena de llàgrimes, mocs i terra. Cridava com un boig...

Els plors del seu germà petit van omplir-li les orelles gairebé tot el camí i quan va arribar a casa, ella encara plorava. Aquell dia la Fina es va adonar que en temps de necessitat, les persones es podien comprar, vendre o regalar com simples mercaderies, sense tenir en compte per res els sentiments ni la sensació d’abandonament que devia experimentar en aquell moment el seu germà . Ella tenia el cor trencat... El seu pare li deia que en Pere allà no li faltaria res. La Fina ho dubtava, li faltaria ella, li faltaria la seva família...

En Pere, no va tornar a viure a casa seva, només en ocasions hi va anar de visita. Ells l’anaven a veure sovint, però sempre l’acabaven deixant a la masia.

No li va faltar mai menjar, però va  créixer en aquella casa mancada d’amor i tendresa, separat de la família. Va haver d’acostumar-se a fer la seva vida sol i sense cap recolzament,... com molts nens de la postguerra que van pujar allunyats de les seves llars.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada