EN TOMÀS I LA CARTA D'AMOR NÚMERO 5:
Últimament, a en
Tomàs li passen tantes coses inesperades que li costa posar ordre al seu esperit.
És cardenal i fa
pocs mesos estava a la Capella Sixtina escollint un nou Papa quan va rebre una
carta d’amor. Vés, quines coses i a la seva edat... El més colpidor és que era
d’un altre cardenal, company seu. A en Tomàs mai li han agradat els homes. No
sap què va portar a l’Anton a reaccionar d’aquella manera que va haver de
marxar a mig Concili perquè no es veia en cor de contenir-se en presència dels
demés. No recorda què li va dir una nit a la seva cambra però està segur que
l’Anton va interpretar malament les seves paraules. Li sap greu... Eren bons
companys... No l’ha vist més, no ha gosat contestar-li la carta. “A una certa
edat, ens aferrem a qualsevol mena d’amor encara que sigui un miratge...” pensa
amb tristesa en Tomàs.
De fet, ara té un
problema molt més important. Feia mesos que no es trobava massa fi i quan ha
anat al metge li han diagnosticat un càncer pulmonar en un estat bastant avançat.
Només li resten dos mesos de vida, a tot estirar...
Està passant uns
dies de descans a la Toscana. “Si la mort ha de venir, que em vingui a buscar
aquí” li va dir ahir per telèfon al seu germà Ferran. Aquest matí, ell ha
agafat el primer vol i l’ha vingut a veure. Han estat parlant tot el dia, fent
balanç del passat, de la vida en general i com de ràpid que passa tot. Han
recordat els pares, la seva infantesa,... També han parlat de la Rosalia...
La Rosalia havia
estat la xicota d’en Tomàs abans que ell fes els vots. S’estimaven, però l’amor
cap a Déu i l’església sempre va ser més temptador que la vida de parella. En
Tomàs l’ha vista de tant en tant, però el seu germà hi ha viscut més a prop
perquè encara són veïns . Avui, en Ferran, ha revelat un secret molt ben
guardat que l’ha deixat trasbalsat. Quan el seu germà ha marxat, en Tomàs ha
pres una decisió.
“La Toscana, maig del 2013.
Estimada Rosalia,
T’escric una
carta perquè estic amb deute amb tu. Estic malalt i m’estic morint. Si us plau,
no et vull fer pena, de tu no vull compassió, no hi tinc dret... No m’espanta
la mort, estic bé, estic preparat. De fet, “morir és caure en braços del pare”,
qui pot tenir por d’això?... Déu m’està esperant i quan sigui l’hora m’hi
lliuraré sense recança.
Només vull que
m’escoltis abans no sigui massa tard i marxi sense haver-te dit tot el que fa
tants anys tinc per dir-te.
Sempre t’he
estimat, ho saps, però no he estat capaç de donar-te la mena d’amor que tu
esperaves. Tu volies una família, jo tenia altres plans. Tenies una competència
molt desmesurada, lluitar contra Déu et deixava en un clar desavantatge...
Estic satisfet de la meva vida, però potser no t’ho creuràs: no hi ha hagut dia
que no pensés en tu... Recordo la nit abans de marxar al seminari, fa cinquanta
anys. Em vas donar el regal més bonic del món: se’m vas entregar sense reserves
i vas fer que aquella nit fos meravellosa, màgica... No només es van unir dos
cossos, es van unir dues ànimes... Però l’endemà jo vaig marxar. Ho sabies que
res em faria canviar d’opinió,oi?... Sóc
molt ferm amb les meves decisions i ho tenia clar.
T’he portat sempre al cor. En cada
viatge m’has acompanyat i quan contemplava un bell paisatge, eres al meu
costat... Quan sentia una bonica cançó, eres amb mi... Fins i tot ara, mentre
escric, m’arriba l’olor de les magnòlies florides, sento la teva presència...
Tu has estat sempre el meu ideal de bellesa i d’amor terrenal, i Déu sap que hi
hagut moments que he necessitat tibar del teu record per mantenir-me serè. Jo
he estat feliç així, i m’he sentit complet.
Però mai m’he
plantejat com hauria estat una vida en comú. El meu destí era aquest.
Vam estar uns
anys sense veure’ns i quan en Ferran em va dir que et tenia per veïna no vaig
trigar a venir-te a veure. Mai ha sortit de la teva boca un retret, ni una
mirada de despit. Sempre has estat dolça amb mi i has entès la meva tria.
Ets l’única dona que he estimat. Aquest
amor m’acompanyarà fins l’últim alè i el meu darrer pensament serà per tu.
Però
avui m’ha vingut a veure en Ferran i hem parlat de tu. Sou veïns fa una pila
d’anys i ha viscut molt a prop teu... T’ha vist cada dia, t’ha parlat, t’ha
vist fer-te gran... Cap dels dos us heu
casat i m’ha confessat ell t’ha estimat tant o més que jo. M’he sorprès i m’ha
fet mal, no t’ho nego,... M’he sentit infantilment gelós... En canvi mai s’ha
atrevit a fer un pas cap a tu per respecte a mi. Ens hem vist vells i enamorats
d’una mateixa dona... Ridículs? No ho crec... El ridícul està en els ulls dels
que jutgen, nosaltres som part implicada. Estimar mai és ridícul, estimar és la
cosa més meravellosa que es pot viure...
Em sento culpable ... El meu germà no ha estat
feliç i ha viscut amagant el seu amor per tu. Jo li he dit que mai t’he demanat
res, si no t’has casat no ha estat perquè jo t’ho demanés. No podria exigir-te
una cosa així, mai de la vida.
Ara sí que et demano,
no, t’ho prego..., que , quan en Ferran tingui valor per venir-te a veure,
facis el què hagis fer. Si us plau, no deixeu passar més temps... Som grans i
això és ja una cursa a contra rellotge... Gaudiu junts de la vida que us queda.
Tu sempre l’has apreciat molt, ho sé. És un gran home i una persona fantàstica
que encara et pot donar allò que en mi no vas trobar. No ho desaprofiteu...
Tard
m’adono del què sempre he tingut davant els ulls i és que jo sempre he estat
mirant enlaire, cap al cel, cap a Déu... Em sap greu.
Quan arribi davant del pare, sentiré una
gran pau si sé que les dues persones que més estimo estan bé. Des d’allà
vetllaré per vosaltres.
Que Déu us guardi als dos
i us doni una vida molt llarga.
Rebeu una tendra
abraçada del vostre,
Tomàs”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada