BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Gràcies als instituts que han posat al meu llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres. I gràcies a un institut d'Olot que llegeix Cartas de Amor Encadenadas, en castellà!! Em fa molta il·lusió...


Els esdeveniments que trasbalsen el meu país en aquest moment m'ha fet recuperar en Pol, el Cargol. Sé que ell ho viu amb molta intensitat i no ho està passant gaire bé. Una abraçada a tota la gent que, com ell, lliuta pels seus ideals. No defalliu mai!!

dissabte, 24 d’agost de 2013

HOSPITALS

Aquest estiu ens han tocat unes vacances a l’hospital. A vegades passa a les famílies que es posa algú malalt i la rutina diària es capgira amb relleus hospitalaris. A casa tenim fa un mes, un familiar a l’hospital i encara no es veu a prop la tornada a la normalitat. Per tant, ha estat un estiu de hores lentes i eternes, d’esperes compartides, de converses inusuals i de silencis...

I és que els hospitals són un món apart... Quan en som a fora ni hi pensem en la quantitat de gent que s’hi aplega; només en som conscients quan, per força, hi entrem.

Admiro a les persones que hi treballen, s’ha de ser d’una pasta especial...  Perquè hi ha malalts de moltes menes, n’hi ha que són conformistes, lluitadors i amables. Però també n’hi ha d’exigents, pessimistes i molt desagraïts, ... Els metges i les infermeres han de trobat la manera de tractar amb cadascú i ajudar-los, no només mèdicament, sinó també com a persones a superar aquest tràngol que els està tocant viure. I no ha de ser gens fàcil...

No hi ha millor lloc per fer una cura d’humilitat. Quan a una persona la despulles i li poses una simple bata cordada a l’esquena es converteix en molt poca cosa... I si a més està greument malalta, passa a ser tan vulnerable que t’adones de la terrible fragilitat humana... Allà cauen ràpid les classes socials i els privilegis... tots som igualment febles.

Les hores compartides en els hospitals creen una mena de lligams entre malalts, entre malalts i acompanyants i entre acompanyants mateix.

A vegades de compartir la mateixa habitació, s’han creat vincles d’amistat que  s’han conservat després de les altes hospitalàries.

De sempre els malats agraeixen molt les visites esporàdiques ja que suposen una atenció expressa de part seva de fer l’esforç d’anar-los a veure i trenquen amb l’avorrida dinàmica del centre.

Els acompanyants són una altra cosa, una companyia respectuosa vers el malalt: ajudar-los amb els àpats, acomodar-los, però també saber respectar el ritme del malalt, callar quan vol dormir, parlar quan vol parlar i moltes vegades és simplement estar allà... Fins i tot silenciós, però ser-hi... S’estableix una bonica connexió de respecte.

I entre acompanyants també es crea un clima especial. Avui mateix, s’han emportat al meu familiar a fer-li una petita intervenció i després de prendre’m un tallat de màquina he buscat un graó a prop dels ascensors per controlar la seva tornada del quiròfan. Quan m’hi he assegut ja hi seia un noi... He obert un llibre i m’he posat a llegir. Al cap de cinc o vuit minuts m’he adonat que el noi m’anava mirant i somrient de tant en tant. Finalment hem començat a parlar i he acabat tancant el llibre. També esperava... Estava sol. M’ha parlat de la seva família, d’on vivia, d’on venia(era immigrant), què feia... Que potser hauria de tornar a casa els pares però que per ell era reconèixer haver fracassat... Els seus dubtes, les seves pors... En fi, la seva vida. Es veu que necessitava parlar amb algú i ha trobat unes bones orelles i un càlid somriure... Una hora més tard, quan s’han obert les portes de l’ascensor i ha sortit la persona que jo esperava en cadira de rodes, ens hem aixecat els dos  i hem encaixat les mans... Mentre marxava, m’he girat i l’he vist dret, sol i ... altrament perdut.

I és que els hospitals tenen aquest clima que porta a fer confidències. Perquè es viu el present i no es gosa preguntar pel futur... El futur pot ser incert i fa por... Només esperem un futur ple de promeses que tal vegada es compliran... Pots passar hores i dies sense cap canvi i en cinc minuts tot es pot modificar... Una notícia inesperada pot suposar un gir de 180º a la teva vida.


Perquè als hospitals es viu intensament al límit: al límit de la vida, al límit de la mort...    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada