TEMPS DE CANVIS

Per què els homes i les dones tenim comportaments tan diferents? Perquè la societat ens tracta diferent, de manera més o menys conscient, i ens transmet una sèrie de normes i pressions que ens fa ser com som.

Des de l’època de les cavernes el rol de l’home ha estat pràcticament el mateix: el dominant, el protector, el triomfador... Però el paper de la dona, clarament secundari, ha anat evolucionant en aquest darrer segle i s’ha produït una revolució femenina que sembla no tenir marxa enrere. I és que hi ha tantes diferències de gènere i pressions socials que sovint no hi posem esment...

Popularment al món s’accepta com una sort l’arribada d’un fill mascle i en canvi és viscut amb menys gràcia si es tracta d’una nena, els avortaments massius de fetus femenins de la Xina en són un trist exemple.

I és que aquesta diferència de tracte està tan acceptada des de les famílies, que fins i tot les mares tractem inconscientment de manera diferents als nostres fills de les nostres filles: els colors, les joguines,...  Els elogis cap a les nenes són gairebé sempre estètics, que boniques les nostres petites princeses, i en canvi en els nens ens referim més al caràcter:  forts i valents.

Els anuncis infantils de la televisió abans ens inculcaven a les nenes el rol de mares i les nines eren nadons que havíem de cuidar per la seva aparent fragilitat. Ara no hem millorat gaire: la maternitat ha estat substituïda per la seducció (estoigs de maquillatge) i l’adolescència prematura (nines que aparenten adolescents amb cossos desproporcionats: llavis grans, cintures impossiblement estretes..., en les quals la nena s’emmiralla i desitja imitar). Però els anuncis destinats als nens continuen sent bàsicament els mateixos de sempre: armes, jocs violents, robots,... Un món caòtic, buit, virtual, sense sentiments... Matar sense cap amenaça, agressió sense motiu, la vida no té cap valor: “Game over” i tornar a començar.

En els patis de les escoles hi ha una pista de futbol on la majoria dels nens juguen i les nenes s’ho miren. Els professors sovint es comporten diferent amb els nens i les nenes i se’l valora diferents aptituds. Normalment els nens creen més conflictes i les nenes reclamen menys atenció, però existeixen tristament situacions de bulling amagades en els nens perquè no es queixen, perquè fa dèbil i no poden plorar... En canvi, les nenes acostumen a queixar-se davant de situacions semblants.

On la diferència de gènere és molt evident és en els llibres d’història:  no hi surten les dones, no hi ha textos ni cites de dones... La presència femenina només apareix en exemples de converses en llibres de llengua.  També existeix una greu invisibilitat de les dones en termes genèrics: “Som-hi nois!... Tots els homes de la terra...” que assumim calladament.

Un altre component social que fa pensar és l’alta taxa de mortalitat masculina: moren molts homes en baralles, en curses de velocitat, prenent drogues... i en riscos presos de manera  innecessària per voler ser més que els altres. Els homes estan programats per triomfar i se’ls crea una pressió que si no ho aconsegueixen, a vegades, poden caure en el suïcidi i l’alcoholisme... A les dones se’ns demana ser físicament seductores i agraciades, complir uns cànons de bellesa inabastables que porta a la bulímia i l’anorèxia en persones amb poca autoestima. Però després s’espera de nosaltres que siguem unes excel·lents mares i eternes cuidadores. Per què estudiar i preparar-se tant si hem d’acabar a casa? Es veu que amb això n’hem de tenir prou i ens hem de sentir completes.

Uf!! Quanta pressió desmesurada que ens bloqueja a tots i ens fa sentir infeliços!

Ens queda molt per fer... Hem de fer un canvi a la societat i intentar educar des de casa i des de l’escola en busca d’un equilibri. Hem de donar a cadascú el que li falta: permetre als homes treure tota la seva part sentimental tradicionalment mal vista, i no obligar a les dones a ser el que no han triat. Potser els homes, conservadors de mena, ho viuran amb cert patiment per por a perdre certs privilegis  i per la inestabilitat que genera adaptar-se a nous canvis perquè tot plegat significa un gir en les relacions i en el què esperem els uns dels altres. I és que:

“Les dones busquem un home que ENCARA NO existeix i els homes busquen una dona que JA NO existeix.”

Les dones d’ara busquem un home que no s’assembli gens als nostres pares, un home que ens escolti, ens estimi però que ens doni llibertat per estudiar, treballar i ens deixi ser nosaltres mateixes. Un home que ens ajudi en la feina de la casa, que cuini i tingui cura dels fills amb paritat. Un home amb una part femenina desenvolupada sense cap mena de vergonya.

Els homes que busquen en la seva parella una segona mare no la trobaran. Nosaltres no volem ser com les nostres mares abocades eternament a la família a ajudar a realitzar els desitjos dels altres aparcant els propis en un racó. Ho volem fer tot, compaginar tot... Serà difícil, ho sé. Ens equivocarem moltes vegades i haurem de tornar a començar, però tot serà més fàcil si tots ens hi impliquem.

Aquesta evolució és un camí cap a la llibertat per poder ser cadascú qui vulgui ser. Els homes i les dones som persones amb desitjos i il·lusions per realitzar. Busquem simplement igualtat d’oportunitats i despendre’ns a poc a poc de totes aquestes capes de pressió social que ens han encasellat.  Trencarem barreres i farem un món nou on tots, homes i dones, puguem viure amb plenitud.