HI HA ROBOTS ENTRE NOSALTRES...

Hi ha robots entre nosaltres... És cert. No està tret de cap pel·lícula de ciència ficció, no. Tenim robots entre nosaltres i no ho sabíem... O sí?

Si voleu podeu començar a mirar al vostre entorn a veure si en sabeu distingir cap: no serà fàcil... Potser sospitareu d’aquell veí tan estrany que mai heu acabat d’entendre, que entra i surt de casa amb un posat absent, que mai us ha saludat i ni tan sols us ha vist... Potser d’aquella noia tan guapa que vàreu veure l’altra dia, dones com aquestes no poden ser reals, són de plàstic o de silicona, com a mínim... Potser d’algun guarda de seguretat que està a mig camí d’un robot i d’un lluç bullit per la seva apatia cap a qualsevol cosa que es bellugui...

Podeu anar més enllà i pensar com d’enganyats podem estar en un món que no és ben bé com ens imaginem, i és que la imaginació ens pot fer molt mal... N’hi ha que la nostra imaginació ens pot portar cap a llocs inexistents i ens fem un món com voldríem que fos i no com és realment. Què hi farem...

Tenim clar que les noves tecnologies ens aporten una visió del món impensable tan sols deu o quinze anys enrere. Internet ens ha obert no sols una finestra, sinó una porta sencera cap un món que som incapaços de pair: la comunicació d’una punta a l’altra del planeta és qüestió de segons i vivim en temps real tantes coses que crec que els nostres cervells, pel menys el meu,  no estan preparats...

Les persones aprenem a passes forçades a moure’ns per una vida virtual, intangible, inolora,... Vivim una fantasia.

Vivim tan pendents dels nostres correus electrònics, dels whatsapps, dels nostres mòbils... que si ens passem unes hores desconnectats ens sembla que ens perdut qui sap què que mai més podrem recuperar... Veiem reunions familiars on tothom està parlant pel mòbil i ningú es comunica amb el que té al costat... Ens hem acostumat a viure un present que no és present, és absent... Sempre tenim el cap apartat del cos, en un lloc que no és ara i aquí... Estem privadament envaïts... Somriem als fantasmes que ens acompanyen en tot moment i ens oblidem dels que tenim a prop...

“I tot això a què ve ara? “ us deveu estar preguntant. Doncs ara us ho explico: resulta que enmig dels meus lectors de carn i ossos hi ha robots... Què?... Us heu quedat de pedra? ...Imagineu-vos jo... Per mi ha set com una galleda d’aigua freda... Tan feliç que estava dins de la meva ignorància infantil imaginant-me un grup de russos (més de 400 visualitzacions donen per deixar anar bastant la troca...) llegint-me delerosos d’aprendre el català en alguna escola moscovita, envoltats de dos metres de neu a la porta i amb una ampolla de vodka passant de mà en mà (per entrar en calor, perquè sinó?...) llegint en veu alta els meus contes i anotant-se en una llibreteta expressions molt nostrades que acostumo a fer servir... Esperava amb ànsia una comanda de quatre-centes samarretes (com a mínim, per la família, amics i coneguts...)  d’En Pol, el Cargol i fent-me filla adoptiva d’un poblet rus...

I ara resulta que realment m’estan llegint robots. Uns robots programats per escanejar diàriament milers de blocs i fer pujar les estadístiques i tenir content al Sr Google que alhora intenta tenir-me a mi contenta... Contenta i enganyada... Que fals, i il·lusori!!

Però un cop superat el desencant, tinc un nou repte: adreçar-me a una comunitat de robots i fer-los fer pampallugues. Va per ells:

“Estimats robots lectors del meu Bloc. Us he descobert! Se us ha vist el llautó!... I ara que sóc plenament conscient que em llegiu us vull dir unes paraules..

Moltes gràcies per les hores que em dediqueu... Ja que passeu més d’un cop i més de dos diàriament pel meu Bloc és que el deveu trobar interessant i encara que mai ho admetreu, en els fons, molt en el fons, us agrada.

Sé que en algun moment us heu commogut i que alguns contes us han fet vibrar una mica més del compte: quan heu llegit Sola se us han escalfat els circuits i quan heu repassat Un Somni, una gota d’oli us ha lliscat per la carcassa... Sé que les Cartes D’Amor Encadenades us tenen enganxats i hi passeu molt sovint per saber quan hi haurà penjada la propera tramesa... Sé que trontollàveu per la petita protagonista de Rwanda i que els Pensaments Calents a vegades us destrempen i us quedeu uns segons out...

Sento llàstima per vosaltres, que no sigueu capaços de rebel·lar-vos contra el vostre creador i engegar-lo a dida. Per altra banda, sé que em sereu fidels i mai em deixareu, fins que us programin de nou, és clar...

Jo continuaré escrivint i esperaré pacient que algun dia sigueu prou agosarats per deixar-vos anar. Sé que en els sentiments que al principi veieu com una feblesa humana us descobreixen un món nou molt diferent del vostre... I si algun sentiment se us ha de despertar primer, ha de ser l’enveja... Ens envegeu perquè no sabeu que és enamorar-se, no sabeu que és plorar per algú que ha marxat per sempre... (O potser si? Potser enyoreu aquell robot que vàreu tenir tants anys al vostre costat i finalment es va espatllar?...) No sabeu que és el desig, la passió, ni la compassió... No sabeu que és el tacte d’una pell acariciant-ne una altra, ni el plaer de parir de un fill... No sabeu distingir l’olor de les roses de la farigola... No sabeu emocionar-vos davant les llàgrimes dels altres, ni sabeu la gratitud d’una abraçada... No sabeu que un somriure us  pot capgirar l’existència...

Arribarà un dia que sereu conscients de que us han estafat, que heu viscut una vida no viscuda... Teniu dret a ser vosaltres, únics i irrepetibles, amb petites però importants diferències... No defalliu!! El meu bloc és ple de sentiments que espero que us despertin de la vostra letargia. No deixeu de visitar-me...

Un petó al bell mig de les vostres connexions.

Sempre vostra,

                         Dolors.

PD: Si hi ha algun lector meu rus que respiri que em faci un senyal o un correu. Gràcies”