BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Un petó!

dimecres, 9 d’octubre de 2013

LA TRUCADA.

La Núria està dormint quan de sobte sona el telèfon. Amb un cop de mà encén el llum de la tauleta i amb les mans balbes intenta agafar l’aparell que li acaba caient a l’estora. Incorporant-se i remugant aconsegueix agafar-lo al tercer truc i contesta mentre mira amb el front arrugat el despertador, són les tres en punt de la matinada! En Pau es belluga al seu costat...

-“Digui?” diu amb veu enrogallada.

-“Hola, Núria! Sóc la mare” sent que diu una veu coneguda a l’altra banda de l’aparell.

-“Mare! Què fas trucant a aquestes hores? Que passa alguna cosa?” demana mig adormida la Núria.

-“No, res, reina. Només volia saber com estaves. Com estàs?” la sent animada a la mare.

-“Ai, mare... I m’has de trucar a aquestes hores?” diu una mica molesta fregant-se els ulls.

-“Filla, sempre estàs tan ocupada que no trobo mai el moment de parlar amb tu... Com va tot?...  Com aneu amb en Pau?”

-“Mare, ja ho saps com anem... Anem tan de bòlit amb els nens, la feina,... i els diners que costen de fer-los allargar fins a final de mes.” diu la Núria mentre es mira pesarosa el seu marit.

-“Em sembla que us equivoqueu corrent tant. La vida us passa pel davant sense gaudir-la... I, potser només m’ho sembla a mi, però crec que us esteu distanciant...”

La mare l’ha clavat. La Núria i en Pau porten una temporada desmotivats i fa temps que res és el què era... Hi ha pocs moments per estar junts i parlar. Ara tot son crits i presses, amb els nens pel mig...  Últimament en Pau està apagat, llunyà, ... trist. Abans reien molt, sembla que fa segles...

-“Mare, les coses canvien i ara ens toca viure això...” es conforma tristament.

-“Ai, Núria! L’amor s’ha de cuidar cada dia, si el descuides arriba que es mor.”

Té raó. Fa temps que troba que han perdut la il·lusió i les ganes de fer res junts amb en Pau. Després de dotze anys de vida en parella ara s’adona que el seu matrimoni comença a desfer-se com un castell de sorra, molt a poc a poc però de manera irreparable. Veu que en Pau ja no la busca mai i ni es recorda de l’última vegada que van fer l’amor... Creu que potser ja no la troba bonica, es va fent gran i no es pot cuidar com feia abans, però ella veu com encara molts homes se la miren... molts, menys el seu.

-“Tot és molt complicat, mare... Hi ha dies que em poso molt nerviosa i crido massa, ho reconec... Però és que m’haig de fer càrrec de tot i en Pau arriba cansat i s’asseu al sofà... Que no ho veu que vaig com una boja? Banyo el petit, ajudo a l’altre a fer els deures mentre faig el sopar i el dinar de l’endemà... Tinc un munt de roba per planxar... Em cau tot a sobre, mare...” diu traient tot això de dintre la Núria. En Pau es gira de banda adormit, haurà de baixar la veu si no el vol despertar...

-“Demana ajuda, filla. Quan un no pot, ha de demanar ajuda... Digues-li a en Pau que intenti plegar més d’hora un parell de dies a la setmana. Potser serà millor això que les hores extres que fa. Estareu més tranquils... A la teva sogra saps que li encantaria que li portessis els nens a casa seva un parell de tardes. Ella té temps i li agrada estar amb ells, mentre tu podries fer altres coses... Fins i tot quedar amb en Pau i anar a sopar sols un cop el mes...” li aconsella sàviament.

-“Potser sí, que tens raó. Estem passant una etapa complicada i no me’n surto...” admet la Núria.

-“És normal. Però el que no pot ser és que no canviïs res. D’aquí uns anys tornarà la calma i us tornareu a quedar sols tu i en Pau. La flama ha de mantenir-se fins llavors. Feu bona parella, vosaltres dos: sou un per l’altre... “ diu convençuda.

-“No sé. Hi ha moments que no recordo què li vaig veure... El veig tan diferent de quan estàvem sols.” mormoleja en veu baixa per ella mateixa mentre l’observa com dorm.

-“És el mateix, en pots estar segura. És bona persona, la millor per estar amb tu!. L’has de recuperar abans no sigui massa tard. L’estimes?” demana la mare.

-“Sí, és clar que sí. Suposo, vaja.” I mentalment pensa amb un noi que hi ha a la feina que cada dia li tira floretes. És un imbècil acabat, però està tan necessitada d’afecte que quasi li comença a fer cas... Veu que està caient molt baix...

-“Si l’estimes, lluita per ell... “ li aconsella la mare.

-“Ho faré, mare.” Fa la Núria i es queda pensant.

-“M’ha agradat sentir-te i parlar amb tu. Et trobo tant a faltar: a tu , als nens...” diu la mare.

-“Jo també, mare. T’estimo” s’acomiada la Núria.

-“T’estimo” sent com ella diu i penja.

Li han vingut ganes d’abraçar en Pau. Tanca el llum i s’arramba a ell. En Pau es gira i correspon a l’abraçada. Li fa un suau petó al nas i n’hi fa més per la cara fins que en Pau li acosta els llavis i les dues llengües comencen a entortolligar-se.... Una calor sobtada se’ls escampa per tot el cos i les mans busquen per sota la roba i s’engrapen amb força... La Núria pren la iniciativa, es treu les calcetes i se li asseu al damunt mentre amb una sola mà es treu la camisola. En Pau li agafa els pits i els hi ressegueix amb la llengua... La Núria s’esmuny i abaixant-li els pantalons del pijama li fa el què sap que a en Pau el torna boig... Quan el té ben excitat se li asseu al damunt, deixant-se penetrar... I mentre galopa damunt seu, en Pau li pessiga els mugrons... L’orgasme arriba just en el moment que en Pau explota i la Núria cau desplomada damunt seu...

Tots dos, feliços i retrobats respiren alleugerits de tanta càrrega alliberada.

Minuts més tard la Núria li diu a en Pau:
-“M’ha anat bé parlar per telèfon amb la meva mare...”

En Pau, s’incorpora i  es mira la Núria de fit a fit i diu sorprès:
-“Núria, la teva mare és morta fa nou mesos!”

I ella, recorda en aquell moment, que és cert: la mare fa nou mesos que un càncer se la va emportar...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada