BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Un petó!

dimarts, 29 d’octubre de 2013

MARE, TINC GANA...

“Mare,tinc gana...” estic cridant per el pis. Els budells em ronquen, de fet m’han roncat tota la nit i quasi no he pogut dormir. He sentit que la mare plorava, però no li he dit res perquè ella es pensava que jo dormia.

Ahir a la nit per sopar la mare em va abocar tota la llet que quedava en un bol i va buidar les engrunes del calaix del pa en el meu plat. Va ser com una sopa... A casa tenim sempre la nevera buida,ara... Ella no va menjar res, em mirava a mi com menjava mentre la meva germaneta d’un any li xuclava la llet dels pits. Em sembla que la Clara tampoc s’atipa perquè la mare està molt prima i la llet se li està acabant... Potser per això plora tant la Clara.

Des de que el pare va marxar a l’estiu, la mare està molt trista. Encara no entenc què ha passat, la mare no m’ho vol explicar... Ja tinc quatre anys, sóc gran... Si m’expliquen bé les coses les entenc, no com la Clara que no sap ni parlar...

La mare s’ho queda tot per ella i es pensa que no m’adono que pateix... No sóc tonto... Sé que amb el pare es feien pessigolles a la nit, ho sé perquè a vegades els sentia riure i a gemegar...

Però fa dies que la mare no riu. Tan bonica que és la mare quan riu... Ara sempre està seriosa i se li estan enfonsant els ulls... Ahir la vaig veure quan es vestia i cada dia està més prima. Tan grassa que estava quan tenia la Clara a la panxa, era enorme!!... I ara s’està fent cada vegada més petita la meva mare.

Em miro una foto que tenim al costat de la tele on hi som tots tres i estem contents. Des de que va néixer la Clara només tenim que problemes... El pare ha marxat, potser perquè la Clara plora a les nits i no el deixa dormir... Sense ella estàvem millor...

“Mare, tinc gana...” crido i la mare no em contesta. No la trobo.

M’acosto al llit i veig la Clara com dorm. Quan està així adormida la trobo maca i tot, però quan es desperta és un desastre de germana: em pega, s’enfada tot el dia i posa a la mare dels nervis...  Per culpa seva la mare s’ha quedat sense feina i ara es veu que no tenim diners.

Sento la mare que està parlant a la porta amb la veïna. Em penso que li ha anat a demanar menjar... La Sra Rosa és molt bona dona, és una àvia que no té ningú i  quan veu a la mare molt desesperada li dóna un cop de mà. Ahir ens va donar la sopa de dinar: caldo de pollastre amb un grapat d’arròs...

Les espio i no ho saben... Elles dues parlen baixet... Sento la mare que es sona i no està pas refredada, potser  torna a plorar... La Sra Rosa li diu a la mare que demani ajuda, que vagi a l’ajuntament o a Càritas. Però la mare no vol... La Sra Rosa li diu també a la mare que li poden prendre els nens si no els pot cuidar...
Jo no vull que m’apartin de la mare!! Si de cas que s’emportin la Clara... A mi que no em toquin del seu costat...  Ara que el pare no hi és, qui la cuidarà si jo marxo?...

La mare creu que ja ens en sortirem, però la Sra Rosa no ho veu tan clar... Li està proposant a la mare de viure juntes i ajuntar despeses... La mare diu que s’ho pensarà, que aviat anirà a demanar feina a una amiga seva que està bé de diners a veure si la vol llogar per netejar la casa. La Sra Rosa diu que si li donen la feina ja li vigilarà a la Clara.

La mare es gira una mica i veig que porta a la mà dues llesques de pa i un plàtan. La Sra Rosa li diu que s’ho rumiï això de viure juntes... La mare li dóna les gràcies i li fa un petó a la galta... La Sra Rosa li posa una mà a l’espatlla i torna a insistir: ”Demana ajuda,filla.  No esperis més...” i tanca la porta a poc a poc.

La mare em veu i diu:“Vols esmorzar una mica Biel?” Somriu i  és tan bonica!... però encara té els ulls tristos. Entrem a la cuina i parteix el plàtan en dos. Apa!... Ara la Clara ja s’ha despertat i crida com una boja... M’assec a la cadira i m’afanyo a menjar: el pa en una mà i la meitat del plàtan en l’altra... La mare xafa amb una forquilla la resta de plàtan i li posa a la boca a la Clara. Ella l’escup i  la mare l’aprofita menjant-se’l ella. La Clara només vol pit i la mare li dóna...

“Avui no aniràs a l’escola” em diu. “A no?... Que bé!  A on anem, doncs?”  pregunto ennuegant-me amb el plàtan. “Anirem a demanar que ens ajudin...” diu la mare abaixant la vista avergonyida...


M’aixeco, li agafo la cara entre les mans i li dic: “Que bé, mare! Tindrem menjar !!”. I li començo a fer petons per tot arreu...  A la mare se li omplen els ulls de llàgrimes, però sé que és de contenta... Se m' abraça tan fort que quasi em fa mal...  Sort en té de mi que la cuido!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada