Com cada matí el despertador va sonar a les sis. En Toni el va parar i s’hi va tombar cinc minuts més. Al segon avís, la Sandra el va sacsejar: ” Va, Toni. Para el despertador i lleva’t...”. De mala gana en Toni va donar un cop al maleït aparell i amb molta mandra es va aixecar. La Sandra va aprofitar per ocupar tot el llit i va posar bé la manta que com cada nit ell li prenia mentre dormia.
En Toni va tornar de
la cuina amb olor a cafè acabat de fer, es va vestir i amb un lleuger petó als
llavis es va acomiadar de la Sandra. Ella va sentir el cop de porta i va
intentar tornar a agafar el son.
Quan gairebé
s’adormia va sentir un soroll... Va
obrir els ulls, com si el fet de tenir-los oberts li servís per sentir
millor... Era el grinyol de la porta del carrer. “Ostres!... Algú està entrant
a casa... Merda!... Algú que ha estat pendent de que en Toni fos fora... Algú que sap que estic sola...”
Estava espantada...
S’havia desvetllat de cop i tenia les orelles ben obertes... La Sandra
intentava deduir a través dels petits sorolls, què estava fent l’intrús... Era
una persona sola, només es sentien unes passes... Potser només havia entrat a
robar i agafaria la bossa amb el moneder i marxaria... “Merda, dins la bossa hi
ha el mòbil i ahir no vaig pensar a deixar-lo a carregar a la tauleta com cada
nit... Si ara el tingués podria trucar a en Toni...”
Ella s’estava
quieta dins al llit amb el cor que li bategava tan fort que li semblava que es
podia sentir a cinquanta metres.
Va sentir que
entrava a la cuina... “Ai, quin neguit!!... I si en realitat és un assassí que
em vol matar i està triant l’arma
adequada??... Merda, perquè coi vaig comprar a Ikea aquell joc de ganivets tan
grans que tinc posats damunt del marbre?? ... Això, que carai!!... Posem-ho
fàcil a l’assassí , que no s’entretingui a buscar... “ s’esvarava ràpidament...
Intentava pensar
què podia fer... I si s’amagava a dins l’armari?... “Quin armari ?... Si el
vestidor de la habitació no té portes... Aquestes habitacions d’ara tan
modernes no hi ha on amagar-se...”
I si sortia sense
fer soroll , corria fins al lavabo i es tancava per dintre?... Però ara
recordava que la balda de la porta estava espatllada feia mesos i no s’havien
entretingut a reparar-la... “Perquè res funciona quan ho necessites?...”
pensava desesperada.
Ara va sentir que
entrava al despatx... Aquest paio buscava alguna cosa, no en tenia pas prou en
agafar el moneder... La buscava a ella...
La Sandra s’anava posant tensa per moments...
Va pensar amb què
es podria defensar si l’atacava?... Va obrir els calaixos de la seva tauleta i només hi tenia calcetes i
sostenidors... Què li podia fer? Llençar-li una càrrega de roba interior?... “Calla!”...
Llavors va recordar-se que hi havia un aro d’uns sostenidors que li sortia cada
dos per tres. I si el feia servir com a
arma ?... “Millor això que res!”
Es va tapar ben
tapada, amb el cap colgat i tot.... Potser si no feia cap soroll el lladre es
pensaria que no hi havia ningú i agafaria les joies i els diners del tocador i
marxaria ... Si feia veure que dormia, potser no li diria res... “Això si no és
un assassí!... “
Ara el sentia més
malament... Tan tapada no li arribava bé la fressa i no tenia clar per on
passava l’intrús i encara es posava més histèrica... A més s’ofegava de
calor!... “Oh, Déu meu, quin mal tràngol!!”
Intentava
asserenar-se, però tremolava tant que el llit gronxava i tot.
De cop va sentir-lo
a la porta... “Oh, mare!! Quina por!!!
... Que no em vegi, que no em vegi!!“ es repetia mentalment. Va sentir les seves passes... Sí, remenava al
tocador... “Que agafi els diners i les joies i que marxi, que marxi....” Tenia
els ulls tancats i apretava amb força l’aro dels sostenidors com si fos una
gran arma... Sense adonar-se’n però, picava amb els peus...
Però de sobte va
notar una mà que se li posava sobre la cuixa i una altra que li apartava la
manta del cap i va cridar com una boja: “AHHHHHHHHHH!!!!! “ empunyant l’aro a la cara del seu agressor...
“AHHHHHHHHHH!!!” va
cridar també ell espantat... “Ostres!!!... Sandra, quin espant que m’has
fotut!!! Estàs boja!!.... Que has vist les claus del meu cotxe???” va dir esverat en Toni.
La Sandra encara
estava histèrica quan el seu marit li va prendre l’aro de les mans i la va immobilitzar. Després,
quan finalment el va reconèixer... se li va abraçar posant-se a plorar i a
riure tot a l’hora.
De vegades la por ens fa tenir més por i muntar-nos històries com aquesta. Sort que al final tot és fruït de la seva imaginació!
ResponElimina