EL PRÍNCEP BLAU.

La Laura jau al terra de la cuina en posició fetal. No sap quanta estona fa que està així, però a poc a poc el fred del mosaic la retorna... Aparta les mans que li tapaven el cap i lentament es passa els dits per la cara: se la troba inflada i adolorida... Fent força amb els braços es redreça i queda asseguda. Es mira les mans, el terra és moll: la major part és orina  i la resta llàgrimes, moltes llàgrimes... Estira un braç i s’agafa al marbre de la cuina i s’aixeca. S’acosta a la pica i escup una glopada de sang... Intenta posar-se ben dreta però no pot...

Recolzant-se a les parets del passadís, cargolada, arriba al lavabo. Té por a emmirallar-se... Fa una respiració fonda i aixeca els ulls cap el mirall. Quasi no hi veu però quan arriba a enfocar, no es reconeix... S’acosta més i s’espanta: veu un monstre que la mira... Té els cabells esbullats, una parpella inflada que li costa d’obrir amb sang a l’interior de l’ull, el llavi de dalt tan botit i que en prou feines pot obrir la boca... Quan ho fa comprova que té dues dents que li ballen i li deixen aquest gust de sang... Al coll hi té un vermell que li volteja com si fos un buff... Es descorda la camisa i té blaus per tot el cos. Quan respira fondo sent una fiblada molt dolorosa en un costat, potser té alguna costella fracturada...

S’asseu al wàter i plora. Es pensava que ja havia plorat tot el què havia de plorar a la cuina, però s’adona que encara li queden llàgrimes i les exprimeix... Sanglota i es sent tan desgraciada, tan poca cosa...

No hi ha res més dolorós que ser maltractat per la persona que més estimes...

La Laura sempre havia estat una nena amb molta fantasia i que somiava amb un príncep blau que la cuidaria i protegiria, que seria el seu heroi... Somnis romàntics i absurds d’infantesa... 

I un dia va aparèixer l’Ivan que complia tots els requisits per ser un excel·lent príncep blau. La Laura se’n va enamorar de seguida, tan guapo, tan passional, tan mascle... La tractava com una reina, al seu costat es sentia valorada i estimada.

Era una mica gelós perquè era molt possessiu i la Laura només era seva, li pertanyia... Alguna vegada s’havia enfrontat amb algun noi que se la mirava i no li agradava que ella parlés amb altres nois quan ell no hi era. Però a la Laura no li semblava tampoc tan estrany, ser la nòvia d’un príncep blau demanava certs sacrificis que calia acceptar.

Els tres primers anys van ser una lluna de mel, un amor sense fi...  La Laura creia que havia estat de sort, la seva ànima bessona, la mitja taronja, l’afinitat d’horòscops... A ella li agradava ser tan important per una altra persona i només li veia virtuts.

Fins que un dia van decidir anar a viure junts. Aquella emoció va durar poc menys d’unes setmanes. Conviure amb l’Ivan va resultar ser una història totalment diferent. S’involucrava poc en les tasques domèstiques i amb un copet al cul l’enviava a ella a fer totes les feines que no li venien de gust, que eren quasi totes... Va resultar ser un gandul i un masclista acabat, es passava les hores assegut al sofà amb una cervesa a les mans... Un dia que la Laura estava molt cansada li va retreure que no feia brot, a l’Ivan se li va escapar la mà...

Per ella aquella bufeta va ser una novetat... Va quedar tan parada que no va saber reaccionar. L’Ivan va aprofitar el seu esbalaïment per agafar-li les mans i començar a besar-les-hi. Es va agenollar davant d’ella i li va demanar perdó. La Laura es va deixar fer. En braços la va portar al llit i amorosament la va despullar i la va estimar de la manera més tendra i bonica que mai cap home ha pogut estimar una dona... Havia estat un mal moment, un cop de geni que va saber rectificar... Els dies que van venir després van ser deliciosos... L’Ivan es va esmerçar fins i tot en algunes feines de la casa i li va portar flors deu dies seguits...

Però mesos més tard es va repetir una altra bufetada. I li va seguir una altra lluna de mel...

Es va convertir en una dinàmica normal de la relació: un dia tonto de tant en tant que a ell se li anava la mà... Tampoc era tan greu, pensava la Laura i li permetia aquest comportament. Ho atribuïa al seu fort caràcter masculí que en el fons era el que a ella tant li agradava. A vegades reconeixia que interiorment desitjava una altra bufetada per gaudir de la consegüent setmana d’atencions i compliments.

Però les bufetades es van anar multiplicant en número i en intensitat, per contra els episodis de reconciliació cada vegada eren més curts i menys treballats.

Fa només un mes endarrere que ell li va deixar un ull morat uns dies. A la feina va mentir dient que s’ho havia fet amb un armari de la cuina, però la seva companya de feina no s’ho va creure. La Laura li va demanar silenci.

Però això d’avui supera totes les anteriors: l’Ivan s’ha tornat boig... En prou feines sap com ha anat la conversa però recorda com la seva cara ha anat canviant: desencaixada i amb ulls ferotges. Ho ha vist en càmera lenta, incapaç d’aturar cap cop, de fugir, com una presa hipnotitzada davant del seu devorador... Li ha donat un cop de puny a l’ull i un segon al mig de la boca... Quan ella s’ha doblat endavant, l’ha tibada pels cabells endarrere i li ha engrapat el coll... Li apretava tan fort que pensava que es moria: no li arribava aire als pulmons, ha començat a veure llumetes i sentia els seus crits molt llunyans... Quan l’ha deixada, la Laura s’ha desplomat al terra de la cuina...  I ell, acarnissant-se, li ha donat coces a les costelles i al cap fins que se n’ha cansat... Un fort cop de porta ha fet trontollar les parets i ella s’ha desmaiat...

Què se n’ha fet del seu príncep blau?... Les històries de princeses tenien finals feliços i aquest final no té res de feliç... Quina estafa!

Sent que estant tocant insistentment el timbre de la porta. Tremola... Per uns moments té por que l’Ivan torni, llavors recorda que ell té claus... Com pot s’acosta al rebedor i mirant per l’espiera veu la veïna del costat amb una patrulla dels mossos. I obre la porta...