diumenge, 22 de desembre del 2013

ELLA

Ella balla al mig de la pista. Amb els ulls tancats es deixa envoltar per la melodia i el seu cos segueix compassat el ritme de la música. És el seu moment, és quan s’oblida de tot i es deixa anar i el seu cos es torna lleuger i vola, com quan era petita i el seu pare la feia girar tan ràpid que sentia a fregar els núvols amb els seus peus... Ballar és la seva passió.

El seu cos es contorneja i s’abraça ella mateixa. Fa pujar una mà lentament fins el coll i la  desvia cap el seu clatell. Aixeca els braços per damunt del seu cap. El seu cabell curt li dona un cert aire masculí però la seva cara menuda i els seus bonics ulls verds li configuren una expressió angelical. És petita i d’aparença feble però quan balla es fa gegant... És conscient de l’expectació que desperta.


Li encanta la música i en aquesta discoteca li estan encadenant les seves cançons preferides. No pot deixar de moure’s, el seu cos vibra en cada nota i canta mentalment totes les lletres. Tants anys de dansa li han  donat una elasticitat i una manera de ballar que la fan brillar. Són uns minuts sublims...

Quan s’acaben les cançons i el dj es decanta cap un altre estil, ella obre els ulls i s’adona de la quantitat de persones que l’estan observant. Algunes noies critiquen que no es manera de ballar, així,  en una discoteca, mortes de ràbia i enveja. I molts nois embadocats no deixen de seguir-la amb la vista quan s’acosta a la barra i demana un gintònic.

Ella exhausta fa un glop a la beguda i nota com una cama li flaqueja, però ho dissimula. Repassa al seu voltant i veu que encara bastants nois l’espien. No sap cap a quin dirigir-se, li agrada ser ella la que escull. Li agraden els tímids que s’atabalen quan ella se’ls hi adreça i esquiva als més llençats deixant-los amb la paraula a la boca.

Fa un altre xarrup i veu un noi assegut a l’altre extrem de la barra que se la mira. Li agrada el seu aspecte físic d’estudiant de filosofia,  perdut i fora del seu ambient. Té el cabell despentinat i una mirada molt bonica i magnètica. Ella li somriu  però el noi la segueix mirant absort en els seus pensaments. Decidida va cap a ell i se li planta al davant, i ell gairebé cau del tamboret de l’impacte de la seva presència, però refà la situació amb un somriure de compromís. 

Ella no torna a ballar, malgrat que les cançons que sonen li agraden, de fet, la cama se li enrampa i li costa fins i tot estar-se dreta. S’acaba seient al costat d’ell i dos gintònics després, el noi tímid s’ha embalat en una conversa filosòfica que a ella li sembla interessant i divertida. S’ho està passant bé, ell és encantador i té un cert aire de savi despistat que el fa molt atractiu.

Va passant la nit i al tercer gintònic, les seves cares estan tan a prop que mentre ell li està explicat Kant, ella, que ja fa estona que no l’escolta, li ressegueix la cara amb el dit i en un moviment impulsiu li besa els llavis. Ell calla obligat per la boca d’ella damunt la seva i li correspon amb un petó passional. Després del primer, s’encadenen un seguit de petons fins que ell acaba baixant del tamboret i s’arramba al seu cos.

Encesos d’amor surten de la discoteca i caminen cap un motel que hi ha carrer avall. La noia té feina a fer seguir la cama, però ell riu perquè pensa que està beguda.

Pugen a l’habitació i despullats es rebreguen i s’exprimeixen fins que s’adormen. Quan el sol entra per la finestra, ella el desperta i l’empeny cap sota la dutxa. Ell rondina mandrós però s’acaba desvetllant sota el raig de l’aigua i juguen.  Molls cauen damunt el llit. Ella se li asseu a sobre i el sotmet a una tanda de pessigolles que el deixa baldat... Ell no pot parar de riure i d’una batzegada la tomba i es col·loca damunt seu. Li aguanta els braços quiets al costat del cos i s’adona del rastre de moltes punxades. “Et drogues?” li pregunta ell una mica parat. “He estat malalta, però ja estic bé” diu ella.  Llavors, s’hi fixa i amb la claror veu un munt de cicatrius que fan dibuixos en el seu cos i li pregunta com és que porta tantes operacions. Ella diu que no en vol parlar i es posa seriosa. Però el noi es llença juganer damunt seu i  li llepa totes les cicatrius. Ella riu i tornen a rebolcar-se amb desesper.

Més tard jauen estirats i posen les mans una damunt de l’altra, la d’ella és molt més petita. En aquell moment ell s’adona que encara no sap el seu nom. “Com et dius?” li pregunta. “Res de noms” diu ella, com si fos una norma. Ell no ha parat de xerrar en tota la nit, ell que li costa tant obrir-se, li ha explicat a ella tot: què estudia, què li agrada, els seus projectes d’any nou... I ella només l’ha escoltat, no ha explicat res de res, ni tan sols sap el seu nom. Estranyat se la mira i diu:”Per què?”.

Però ella s’aixeca i busca la seva roba interior. Ell li agafa les mans i l’atura. “D’acord. No em diguis el teu nom, però donem el teu número de mòbil...” demana ell. Ella l’aparta i continua vestint-se. “Si us plau, m’agrades molt... Podem quedar un altre dia?” suplica . Però ella fa que no i quan es calça nota un altre cop com la cama se li enrampa. “Però... i això que ha passat? No significa res?” diu ell agenollat nu sobre el llit. Ella li agafa la cara entre les mans i li diu amb un somriure: ”Pren-t’ho com un regal de Nadal!” i li fa un últim i llarg bes als llavis.

Quan és a fora el carrer nota com la cama li fa més mal. Camina una estona ranquejant i recorda les paraules del metge: ”Quan la rampa sigui constant i dolorosa, hauràs de tornar ingressar. Llavors ja saps quin serà el desencadenant...”. Les llàgrimes li cauen cara avall i pensa en el noi que ha deixat. “Puc regalar el meu cos mentre encara em funcioni, però el meu cor no el puc donar a ningú”. I recolzada a la paret,  es deixa caure a terra i amb el mòbil truca a una ambulància que la porti a l’hospital...



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada