BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Tercera edició de Cartes d'Amor Encadenades!!! Gràcies als instituts que han posat al meu llibre com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

dissabte, 4 de gener de 2014

ENS FEM GRANS.

Ens fem grans. És un procés natural i inevitable al qual ens hem d’acostumar si desitgem viure bastants anys. Malgrat sabem que passa, a tots ens sorprèn, i descobrim un dia mirant-nos al mirall que el pas del temps comença a deixar petjades al nostre cos.

A vegades és l’aparició dels primers cabells blancs, de petites arrugues al voltant dels ulls, de la pèrdua d’aquella frescor de la cara... Llavors ens contemplem i observem la pell més seca, la flaccidesa  de braços, la panxa més tova, les cames plenes de petits capil·lars trencats... Però el més preocupant és el que no veiem, sinó el què notem tan bon punt ens despertem: el mal a les articulacions que acostumem a atribuir a que hem dormit en mala postura sabent que no és cert.

Personalment, en un cos com el meu que mai ha sentit la necessitat vital de practicar cap esport, suposo que el pas del temps és més evident. Això sí, no arrossego cap lesió esportiva de sobreesforç dels anys de joventut i d’empenta física. Per mi, que la principal activitat física que faig és caminar, em sento encara bastant capaç de continuar fent-la tota la vida. Potser el ritme haurà de ser més lent, res més.

Però mentre el pas del temps en el cos és indefugible, en el cap és una altra cosa i no segueixen el camí de manera paral·lela, sinó cadascú ho porta a la seva manera.

Durant uns anys, cos i cap van junts. El cos, més terrenal i passional, té unes necessitats molt primàries que vol satisfer. El cap molt prudent li deixa fer, tot i que a vegades li posa traves i dubtes abans d’actuar. Però tots hem acabat en alguna ocasió fent cas omís al nostre cap i hem sotmès el cos a diferents tipus d’excessos: menjar i beure massa, hores sense dormir, ... potser sexe, drogues i rock and roll?... Cadascú s’ho sap.

Però arriba un moment que el cos diu prou, que li costa seguir el ritme, que li fa mandra tot... que es fa gran. Llavors hi ha persones que pensen que els anys bons ja han passat i ara ja només ens espera la baixada inevitable. Es deprimeixen i s’obliden del cap.

El cap és molt més actiu que el cos i durant més anys. Hi ha joves que tenen un cap vell i  hi ha persones molt grans amb una capacitat increïble i envejable per imaginar, crear i investigar... El cap té un potencial que no acaba mai, una set d’aprendre i de relacionar...

El meu cap té ganes de conèixer altres caps...

El meu cap hi ha moments que marxa del meu cos i se’n va lluny, com una ànima lliure i campa sol sense aturador... Dóna voltes per aquests mons de Déu i s’amara de històries i torna i me les explica. Després el meu cos, utilitzant els meus dits, les tecleja a l’ordinador i ,jo, les penjo al bloc.

El món està ple d’històries que mereixen ser explicades i el meu cap sap que això no s’acabarà mai.

Però a vegades l’haig d’obligar a asseure’s (d’aquí ve allò de: assentar el cap...) i a quedar-se quiet al meu costat. Amb tantes anades i vingudes no vull que s’oblidi del meu cos, no vull que s’oblidi del meu entorn, del meu dia a dia, de mi... Tot el què hi ha a l’exterior és tan atractiu i interessant, que em suposa una empresa difícil retenir-lo.

Estic contenta del cap que tinc i sé que els seus millors moments estant per venir. Segur que seran tan gratificants com en el seu dia ho van ser els del cos.

I el cos, bé, tampoc està per llençar encara. Crec que se li pot treure molt profit i deixar-lo gaudir tranquil·lament de la seva vida més material i mundana.


Trobar l’equilibri absolut entre cap i cos és el repte de tothom, però crec que hi ha etapes en la vida que hem d’acceptar que no tot és tan perfecte. 

1 comentari:

  1. La fruita madura, es la més dolça... però s'ha de tractar amb cura.
    Com la vida mateixa.

    ResponElimina