Ens fem grans. És un procés natural i inevitable al qual ens hem d’acostumar si desitgem viure bastants anys. Malgrat sabem que passa, a tots ens sorprèn, i descobrim un dia mirant-nos al mirall que el pas del temps comença a deixar petjades al nostre cos.
A vegades és l’aparició dels
primers cabells blancs, de petites arrugues al voltant dels ulls, de la pèrdua
d’aquella frescor de la cara... Llavors ens contemplem i observem la pell més
seca, la flaccidesa de braços,
la panxa més tova, les cames plenes de petits capil·lars trencats... Però el
més preocupant és el que no veiem, sinó el què notem tan bon punt ens despertem:
el mal a les articulacions que acostumem a atribuir a que hem dormit en mala
postura sabent que no és cert.
Personalment, en un cos com el
meu que mai ha sentit la necessitat vital de practicar cap esport, suposo que
el pas del temps és més evident. Això sí, no arrossego cap lesió esportiva de
sobreesforç dels anys de joventut i d’empenta física. Per mi, que la principal
activitat física que faig és caminar, em sento encara bastant capaç de
continuar fent-la tota la vida. Potser el ritme haurà de ser més lent, res més.
Però mentre el pas del temps en
el cos és indefugible, en el cap és una altra cosa i no segueixen el camí
de manera paral·lela, sinó cadascú ho porta a la seva manera.
Durant uns anys, cos i cap van
junts. El cos, més terrenal i passional, té unes necessitats molt primàries que
vol satisfer. El cap molt prudent li deixa fer, tot i que a vegades li posa
traves i dubtes abans d’actuar. Però tots hem acabat en alguna ocasió fent cas
omís al nostre cap i hem sotmès el cos a diferents tipus d’excessos: menjar i
beure massa, hores sense dormir, ... potser sexe, drogues i rock and roll?...
Cadascú s’ho sap.
Però arriba un moment que el cos
diu prou, que li costa seguir el ritme, que li fa mandra tot... que es fa gran.
Llavors hi ha persones que pensen que els anys bons ja han passat i ara ja
només ens espera la baixada inevitable. Es deprimeixen i s’obliden del cap.
El cap és molt més actiu que el
cos i durant més anys. Hi ha joves que tenen un cap vell i hi ha persones molt grans amb una capacitat
increïble i envejable per imaginar, crear i investigar... El cap té un
potencial que no acaba mai, una set d’aprendre i de relacionar...
El meu cap té ganes de conèixer
altres caps...
El meu cap hi ha moments que
marxa del meu cos i se’n va lluny, com una ànima lliure i campa sol sense
aturador... Dóna voltes per aquests mons de Déu i s’amara de històries i torna
i me les explica. Després el meu cos, utilitzant els meus dits, les tecleja a l’ordinador
i ,jo, les penjo al bloc.
El món està ple d’històries que
mereixen ser explicades i el meu cap sap que això no s’acabarà mai.
Però a vegades l’haig d’obligar a
asseure’s (d’aquí ve allò de: assentar el cap...) i a quedar-se quiet al meu
costat. Amb tantes anades i vingudes no vull que s’oblidi del meu cos, no vull
que s’oblidi del meu entorn, del meu dia a dia, de mi... Tot el què hi ha a l’exterior
és tan atractiu i interessant, que em suposa una empresa difícil retenir-lo.
Estic contenta del cap que tinc i
sé que els seus millors moments estant per venir. Segur que seran tan
gratificants com en el seu dia ho van ser els del cos.
I el cos, bé, tampoc està per
llençar encara. Crec que se li pot treure molt profit i deixar-lo gaudir tranquil·lament
de la seva vida més material i mundana.
Trobar l’equilibri absolut entre
cap i cos és el repte de tothom, però crec que hi ha etapes en la vida que hem
d’acceptar que no tot és tan perfecte.
La fruita madura, es la més dolça... però s'ha de tractar amb cura.
ResponEliminaCom la vida mateixa.