BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més, puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

dilluns, 13 de gener de 2014

INCAPAÇ.

En Pol no sap que té: sent un mal al pit com una llosa esclafant-li el cor... Mai fins ara havia tingut aquesta sensació i no sap què li passa... I és que avui és l’última vegada que veurà l’Emma.

La va conèixer fa quatre anys a la universitat  i un dia una mirada, un dia un somriure, un altre dia una salutació, una frase i a final una conversa. Va ser fàcil i rarament li passa això a en Pol.

Els anys d’estudiants els han passat veient-se gairebé a diari a les classes que han compartit.  Mai han quedat, però en Pol sempre l’espera encara que no vol que es noti massa.  Per això, quan  ho fa, dissimula: mira per on sap que acostuma a aparèixer, aparenta consultar el rellotge, es corda una sabata que té perfectament ben cordada, repassa l’agenda, comprova els apunts, es posa bé la jaqueta o s’ajusta la gorra... Sempre a la mateixa cantonada, just davant una porta de vidre on es mira de reüll per comprovar el seu aspecte. Deixa passar un parell de minuts, tres, quatre...i als cinc, si ella no ve, marxa decidit, murmurant en veu baixa alguna cosa per si mateix, com si es recordés d’alguna cosa que s’ha oblidat...  I si apareix mai admetrà que l’espera, com si fos una casualitat, fruit de l’atzar, el lloc i l’hora...  Una relació  sense obligacions, ni cites, només compartint el camí d’escales i passadissos fins a les classes i prou.

En Pol, reservat de mena, li costa moltíssim obrir-se a ningú però amb l’Emma tot és diferent. Comparteixen un tipus de joc verbal que els hi surt de manera espontània: el primer comença amb una mena de dita que l’altre respon lligant-la amb una frase semblant o totalment contrària i d’aquí se’n genera l’entrada a la conversa del dia. Poden començar parlant d’una cosa i acabant amb una altra que no hi té res a veure. Una mena de complicitat lingüística divertida on ningú més hi pot entrar, com un codi propi de conversa, un llenguatge exclusiu d’ells dos...

Ells dos tan diferents: un de Mart i l’altre de Venus, tan contraris de caràcter com de manera d’afrontar la vida. L’Emma amb una manera de ser una mica infantil i oberta  i de dir les coses més amb el cor que amb el cap. Ella sempre disposada a jugar, a parlar  i ell encantat, escoltant-la i rebatent-la. Li agrada aquella ímpetu que posa l ’Emma vivint sempre a camí de la utopia i somiant un món ideal que en Pol sap perfectament que no existeix però mai li dirà. Han parlat de tot i és que ells dos mai acaben temes. De fet, mai acaben res, ni tant sols mai s’acomiaden... Sempre ho deixen encetat per el pròxim dia, una sola conversa que contínua... Es somriuen, es fan adéu amb la mà o una darrera frase graciosa i cadascú marxa pel seu costat.

A en Pol li fascina la passió que posa ella quan parla, com les galtes se li posen vermelles mentre gesticula. Li encanta quan la veu a riure de les seves genials frases, deixant-se anar, cargolant-se i aguant-se a la paret per no caure. Li agrada com amb les mans es recull el cabell cap un costat de manera inconscient i deixa veure el seu espigat clatell, mentre rumia la frase adient. Li atrauen els seus ulls blaus que s’il·luminen quan encerta l’expressió correcta. I com somriu múrria quan se sap triomfant...

I ell tan tancat en el seu món, on només l’Emma ocupa el pedestal del seu santuari intern, l’epicentre de la seva solitària vida.

En Pol tan eloqüent, serà incapaç de trobar les paraules adequades en el moment oportú: callat davant els sentiments, mut davant les emocions més secretes. Mai serà prou capaç de dir-li res del que sent i la deixarà marxar: sense ni un telèfon on trucar, ni una adreça on anar, ni l’esperança de tornar a parlar.

Maleirà el seu poc coratge per dir-li que l’estima com res ha estimat en aquest món, que sense ella res no té sentit...


Avui quan acabi l’últim curs, l’última hora de classe li farà dos petons,... No, no els hi farà, només pararà les galtes i esperarà com sempre que ella dipositi els llavis en les seves, com ha fet cada any en el moment de deixar-se fins passat l’estiu. Però aquest any no hi haurà retrobament el setembre. I marxarà cap a casa tocant-se les galtes on ella hi ha estampat els seus petons. I els buscarà al mirall i plorarà. 

1 comentari: