En Pol no sap que té: sent un mal
al pit com una llosa esclafant-li el cor... Mai fins ara havia tingut aquesta
sensació i no sap què li passa... I és que avui és l’última vegada que veurà l’Emma.
La va conèixer fa quatre anys a
la universitat i un dia una mirada, un
dia un somriure, un altre dia una salutació, una frase i a final una conversa. Va
ser fàcil i rarament li passa això a en Pol.
Els anys d’estudiants els han passat
veient-se gairebé a diari a les classes que han compartit. Mai han quedat, però en Pol sempre l’espera
encara que no vol que es noti massa. Per
això, quan ho fa, dissimula: mira per on
sap que acostuma a aparèixer, aparenta consultar el rellotge, es corda una sabata
que té perfectament ben cordada, repassa l’agenda, comprova els apunts, es posa
bé la jaqueta o s’ajusta la gorra... Sempre a la mateixa cantonada, just davant
una porta de vidre on es mira de reüll per comprovar el seu aspecte. Deixa passar
un parell de minuts, tres, quatre...i als cinc, si ella no ve, marxa decidit,
murmurant en veu baixa alguna cosa per si mateix, com si es recordés d’alguna
cosa que s’ha oblidat... I si apareix
mai admetrà que l’espera, com si fos una casualitat, fruit de l’atzar, el lloc
i l’hora... Una relació sense obligacions, ni cites, només compartint
el camí d’escales i passadissos fins a les classes i prou.
En Pol, reservat de mena, li costa
moltíssim obrir-se a ningú però amb l’Emma tot és diferent. Comparteixen un
tipus de joc verbal que els hi surt de manera espontània: el primer comença amb
una mena de dita que l’altre respon lligant-la amb una frase semblant o totalment
contrària i d’aquí se’n genera l’entrada a la conversa del dia. Poden començar
parlant d’una cosa i acabant amb una altra que no hi té res a veure. Una mena
de complicitat lingüística divertida on ningú més hi pot entrar, com un codi
propi de conversa, un llenguatge exclusiu d’ells dos...
Ells dos tan diferents: un de
Mart i l’altre de Venus, tan contraris de caràcter com de manera d’afrontar la
vida. L’Emma amb una manera de ser una mica infantil i oberta i de dir les coses més amb el cor que amb el
cap. Ella sempre disposada a jugar, a parlar i ell encantat, escoltant-la i rebatent-la. Li
agrada aquella ímpetu que posa l ’Emma vivint sempre a camí de la utopia i
somiant un món ideal que en Pol sap perfectament que no existeix però mai li
dirà. Han parlat de tot i és que ells dos mai acaben temes. De fet, mai acaben
res, ni tant sols mai s’acomiaden... Sempre ho deixen encetat per el pròxim
dia, una sola conversa que contínua... Es somriuen, es fan adéu amb la mà o una
darrera frase graciosa i cadascú marxa pel seu costat.
A en Pol li fascina la passió que
posa ella quan parla, com les galtes se li posen vermelles mentre gesticula. Li
encanta quan la veu a riure de les seves genials frases, deixant-se anar,
cargolant-se i aguant-se a la paret per no caure. Li agrada com amb les mans es
recull el cabell cap un costat de manera inconscient i deixa veure el seu espigat
clatell, mentre rumia la frase adient. Li atrauen els seus ulls blaus que s’il·luminen
quan encerta l’expressió correcta. I com somriu múrria quan se sap triomfant...
I ell tan tancat en el seu món, on
només l’Emma ocupa el pedestal del seu santuari intern, l’epicentre de la seva solitària
vida.
En Pol tan eloqüent, serà incapaç
de trobar les paraules adequades en el moment oportú: callat davant els
sentiments, mut davant les emocions més secretes. Mai serà prou capaç de dir-li
res del que sent i la deixarà marxar: sense ni un telèfon on trucar, ni una
adreça on anar, ni l’esperança de tornar a parlar.
Maleirà el seu poc coratge per
dir-li que l’estima com res ha estimat en aquest món, que sense ella res no té
sentit...
Avui quan acabi l’últim curs,
l’última hora de classe li farà dos petons,... No, no els hi farà, només pararà
les galtes i esperarà com sempre que ella dipositi els llavis en les seves, com
ha fet cada any en el moment de deixar-se fins passat l’estiu. Però aquest any no
hi haurà retrobament el setembre. I marxarà cap a casa tocant-se les galtes on
ella hi ha estampat els seus petons. I els buscarà al mirall i plorarà.
(Y) Sempre són emotius, m'agraden
ResponElimina