ÀNGELS

La vida es fa de moments, ja ho deia una cançó, moments que ens queden gravats en el nostre interior i després recordem. A vegades passen molts dies que res extraordinari succeeix en la nostra rutina habitual i semblem empesos en una inèrcia del dia a dia absurda i avorrida. Però de sobte, un moment, i la vida es torna bonica i ens somriu.

A vegades no ha de ser un gran esdeveniment,  petites coses senzilles: una trucada, un missatge, una mirada, una abraçada, un petó, ...  Petits gestos que ens posen contents, que ens fan valorar el què tenim i les persones que tenim a prop. Són moments reconfortants que ens donen pau. Moments molt gratificants que ens omplen el cor i ens recordem que val la pena viure. I viure al màxim, esprémer la vida i beure’ns el millor suc. Moments que ens sentim protagonistes, que sembla que el món gira al voltant nostre  i ens fan creure que som importants, si més no per algú.

Personalment crec que a prop meu hi ha un àngel que em vetlla i procura que sigui feliç. Que es preocupa per mi, perquè res i ningú em faci mal. I em regala de tant en tant aquests moments deliciosos,  tocant la fibra sensible a algú del meu entorn perquè em  recordi que tot va bé.

L’àngel és de natura lleugera i etèria i encara que no es deixa veure, en percebo la seva presència. Quan em sento desgraciada i sola, m’eixuga les llàgrimes amb un petit bes.  I quan estic feliç s’allunya discretament i em contempla satisfet.

Però l’àngel també em renya quan sóc massa dura amb els demés. Em demana tolerància i m’exigeix que doni més d’una segona oportunitat,... totes les que faci falta perquè tots ens mereixem moltes oportunitats per esdevenir millors. Em recorda les meves mancances i les meves imperfeccions i em fa pensar que tots som extremadament vulnerables i sensibles.

I és que al nostre entorn hi ha més màgia a la vida de la que la gent creu, però nosaltres anem massa atabalats, estem massa envoltats de sorolls i cabòries per fixar-nos-hi. Ens creiem massa importants i excessivament ocupats. 

Aturem-nos a pensar... Quan ens enamorem, què és sinó màgia allò que sentim? Per què aquella persona i no qualsevol altra? Per què aquell dia i en aquell lloc? Les coincidències no existeixen. El destí ens posa els uns davant dels altres i ens converteix en algú especial. L’amor ens trastoca,  ens sentim a tocar el cel, tan il·lusionats,  tan excelsos i sublims,... És  màgia en estat pur.

Per què no pot ser l’amor una conxorxa dels nostres àngels, que ens aparellen amb les seves fletxes de cupido? I nosaltres, simples víctimes mortals,  hi caiem sense pensar, sense triar-ho, deixant que senzillament passi.

Hi ha una munió d’ àngels escampats pel món que intenten que visquem en pau, que calmen tensions, que resolen mals entesos, que ens amanseixen... Hauríem d’estar més receptius ja que ells només procuren  pel nostre benestar i la nostra felicitat. Però nosaltres ens resistim, insensibles als seus embats.

Ara que s’acosta el Nadal, oblideu-vos de regals absurds i innecessaris. Feu cas als àngels i doneu-vos, regaleu-vos vosaltres mateixos a els que estimeu. Donar és la paraula clau de la vida, recordeu que és sempre més feliç qui dona que qui rep.

I pareu l’orella i sentireu el vostre àngel. El teniu a tocar. Sé que hi és... Només us cal una mica de sensibilitat.  Busqueu un moment de solitud i quietud, obriu bé el cor i els sentits i deixeu-vos portar.