BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Tercera edició de Cartes d'Amor Encadenades!!! Gràcies als instituts que han posat al meu llibre com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

diumenge, 26 de maig de 2013

L'ESPERA.

Estic  aquí estirat al sol. Uf! Quina calor... potser estaré millor a l’ombra. Sí, potser sí. Em poso a l’ombra... Oh, ara tinc fred. Vaja!... Em torno al sol, però deixaré el cap a l’ombra.

Sí, ara estic bé. Em sembla que m’adormiré...

Ei, qui em molesta? Ostres una abella que em ronda per l’orella. No puc estar tranquil?...Sento un cotxe que aparca. Obro un ull...

Mira, ara arriba ell. A veure si em veu... Sí, Hola, hola!! ... No m’ha vist... Sempre té el cap no sé on aquest. Hi ha dies que em passa pel costat i ni em saluda... Quin penques!!

Puja l’escala amb quatre gambades i obre la porta. Però no m’ha vist.

Si que fa calor avui... Beuré una mica d’aigua. Puagg!! Hi ha l’abella morta a dintre. Quin fàstic!

Sento el nen com plora. Aquest nen cada dia és més delicat. Ahir li vaig fer una empenteta de no res i va muntar un sidral. El tenen massa consentit. No es pot anar essent tant delicat per la vida. Li convindria anar a la guarderia.

Sento com discuteixen... Cada dia es porten pitjor aquesta parella. I només hi falta el nen al mig que no ajuda gens a millorar la situació. Abans eren tan romàntics... A vegades els espiava i em feien una enveja.

Ai, la Blanca... Penso en ella i sospiro. Tinc ganes d’anar a veure la Blanca. Oh, és tan bonica... Ahir li vaig fer un petó al nas i se’m va quedar mirant sorpresa amb les seves pestanyes tan llargues. Té uns ulls tan bonics... i és tan rossa. M’encanten les seves natges i com es mou. És tan provocativa i alhora tan innocent... Amb ella en tindria de fills i segur que no serien tan consentits com aquest marrec d’aquí.

Ostres, quin dia més avorrit! Només faig el mandra i res de profit. Si pogués sortiria esperitat a veure la Blanca i em passaria les hores amb ella...

Mira, el gat del veí. No el puc veure. Sempre es fa les feines a la sorra de l’entrada i em mira sorneguer. Els tinc una mania als gats, no hi puc fer més. No sé perquè però no em cauen bé.

Calla, sento la porta que s’obre. Ei, hola, hola... Ostres, ara sí que m’han vist. Que bé, que bé!! Veig que porten el cotxet i el nano. Segur que surten a fer un volt. Ja era hora.


Mira, mira... Porten la corretja. Per fi. M’obriran la porta de la gàbia i podré anar fer un volt i estirar les cames. I amb una mica de sort passarem per davant de casa la Blanca i li podré ensumar en cul... Què?? Els gossos ho fem amb molta naturalitat això. No paro de saltar i moure la cua. Ara sí que estic content...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada