BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS!

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on trobareu bocins de l'ànima de Vic que podeu emportar-vos a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que estimeu. Ah! I llibres, també!

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi.

Gràcies a tots instituts que han triat, un any més, al llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura per als seus alumnes. Aquest any, com a novetat, hi hagut un institut de La Garriga i un d'Olot que l'han llegit en castellà. M'han enviat, fins i tot, un video fet pels mateixos alumnes! Fa molta il·lusió!!


M'ha vingut de gust canviar una mica la imatge del blog i deixar el nom només en: Contes Cruixents.

Us regalo el meu conte premiat en el Concurs de Narrativa Curta de El 9 Nou d'aquest estiu: NENES DE SÍRIA.
Un petó.

divendres, 17 de maig de 2013

EL DIA QUE MORI.


Morir és una part de la vida, és el final. Tots sabem certament que arribarà un dia que deixarem aquest món per anar-nos-en... On? Ningú ho sap. Hi ha moltes teories sobre això: al cel cristià?... al cel físic?... formarem part de l’aire?... del tot?... de res?..
.
Podem escollir on deixarem les restes del nostre cos: formant part de la terra, convertits en cendra?...o en matèria orgànica en descomposició?... en menjar pels voltors?... disseccionats per uns estudiants de medicina?... A mi, el meu cos m’importa molt poc on pugui acabar. Jo ja no hi seré...

Només sé que m’agradaria que la meva mort fos tranquil·la, dolça, serena... Que no fos inoportuna, que no em vingués en un mal moment, allò que dius: ha de ser precisament... ara?... Que tingués temps de veure-la venir, de preparar-me, d’assaborir-la si pogués ser. Que m’adonés que està passant amb temps suficient per anar-hi de cara, amb un somriure, com dient:  allà vaig...

Posats a demanar, que em pogués acomiadar dels que estimo. Morir acompanyat amb algú agafant-te la mà ha de ser marxar cap a un camí molt plàcid. No ha de fer por.

Morir és simplement anar a una altra dimensió on el cos no hi té cabuda, pesa massa i per excés d’equipatge s’ha de quedar aquí. Que hi haurà allà? Ningú ho sap, potser res. Potser és una enredada més de la vida. Us imagineu? ... Esperant qui sap què, una llum al final del túnel i al final resulta que la sortida estava tapiada i només ens esclafem contra una paret...

Vés a saber. Quan hi vagi us ho explico. El problema és que no sé com...

De totes maneres el que més ens ha de preocupar és el Record que deixarem. Això sí que és important. Crec que hauríem de dedicar-hi la vida a cuidar aquest record: sembrar-lo,regar-lo, mimar-lo,treure’n les males herbes i adobar-lo. És el rastre que deixarem, la nostra petjada...

Siguem conscients d’això. Penseu un moment: com voleu que us recordin?... Eternament estressats, enfeinats, atabalats, emprenyats... Pareu. No val la pena tot això!. En qualsevol moment podem morir i no haurem tingut temps de deixar un record a l’alçada!! ...

No creieu que és millor deixar com a petjada: molts somriures, molts petons, moltes abraçades, ... Compartir amb la gent que estimem: una passejada, una tarda parlant vora el foc, un berenar a la platja, una visita a un malalt, un dinar... Fer-nos un tip de riure... Aquests records ens precediran.

Una persona mor realment quan ja ningú parla d’ella, quan ningú la recorda. Si deixem bons records  parlaran de nosaltres quan ja no hi siguem, i en parlaran bé.

Pensem-hi abans de que sigui massa tard...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada