dimarts, 14 de maig del 2013

LA NOIA DE LA CARRETERA.

Mare, t’escric aquesta carta asseguda al costat de la carretera. Oh, mare... Penso tant en tu i t’he trobat tant a faltar... Si em veiessis, no em reconeixeries. Estic tan canviada, estic tan feta malbé... No estaries gaire contenta de la teva nina... Jo tampoc estic gens satisfeta de la meva vida. L’he convertida en un malson, sóc un desastre... Tu ja em vas avisar i advertir, però jo no et vaig fer cas... I tant si tenies raó. Tard me n’adono, jo també...

Mare... Estic ficada en un pou del que no sé si seré capaç de sortir-me’n. T’escric avui perquè suposo ha arribat el moment de plantejar-me qui sóc i cap on vaig. Sóc poc més que una ombra de la nena que vaig ser. Poca cosa en queda de la teva petita que estirada al teu llit ,els diumenges al matí,  jugava a imaginar-se que de gran seria algú important que canviaria el món. Què se n’han fet dels somnis d’infantesa? ... Que fàcil era tot en aquell temps! Llavors tot era possible, tots els camins semblaven bons...

Fins ara l’únic camí que he vist és el de la desesperació... Quina enredada de vida!

Jo era bona estudiant i els professors creien que podia aconseguir el que volgués. Fins i tot vaig començar la carrera!... Tu , creies en mi. Tothom hi creia...menys jo mateixa. Vaig ser dèbil i va arribar un dia que tot es va torçar: les males companyies i la meva poca personalitat em van arrossegar cap al costat fosc de l’ésser humà. Vaig entrar en el món de les drogues de manera gradual. Tot era molt temptador i semblava un joc on jo podia controlar el moment de tornar. Però no, és molt difícil trobar el moment de deixar-ho. Una fam insaciable, una gana em rossega i em devora a mi mateixa... Ho he fet tot per una dosi. Terriblement tot!.

De mica en mica el meu cos ha passat a ser dels demés. Ja no em pertany, com si fos quelcom aliè, una nosa, un destorb... Però alhora és el que em té captiva de la droga, em demana més i més. Com he pogut arribar a aquest extrem de misèria i decrepitud?

I aquí, en aquesta cruïlla, he passat moltes hores esperant que algú s’aturi i em compri a canvi de fer servir el meu cos i llençar-lo després al buit... Tot a canvi d’uns podrits diners que m’he gastat en droga.
A vegades s’aturen nois joves i es burlen de mi, m’insulten , m’escupen i se’n van. Em sento com un animal,... menys que això! Un animal desperta compassió... jo ja no. He viscut les més horribles vexacions, mare!... No m’ho facis explicar, és massa esfereïdor. De fet, tots aquests records dolents s’acumulen en una part del meu cervell i queden allà, abandonats en un abocador on cada dia s’hi afegeix més porqueria... Crec que m’he venut fins i tot l’ànima, mare...

També és cert que alguna vegada he trobat algun bon home que estava més necessitat de ser escoltat que de fer res més. Hi ha molta gent sola, a part de mi, en aquest món. N’hi hagut algun que m’ha intentat ajudar, però llavors sempre he estat jo la que ha fallat i m’he contradit. Potser per vergonya, potser per no voler-me esforçar, m’he deixat arrossegar passivament riu avall...


Però fa unes setmanes va passar quelcom que ho ha canviat tot. Era un dia al migdia, en aquella hora que el sol despietat cau damunt del cap, el meu cos fràgil i drogat va caure desplomat a la cuneta d’aquest camí. No sé quantes hores hi vaig estar, ...llençada com un gos esbudellat. Només sé que algú sense identificar em va dipositar a l’entrada de les urgències de l'hospital i em va salvar la vida.

 Vaig estar inconscient dos dies i quan vaig obrir els ulls et vaig veure a tu, mare!... Estaves davant meu, contemplant-me amb els teus cabells blancs, el teu dolç somriure i els teus ulls amatents. Tu, havies tornat!... Havies travessat un munt de kilòmetres de núvols i havies baixat del cel només per fer-me companyia i agafar-me la mà... Reconfortada  em vaig tornar a dormir i dos dies més tard em vaig despertar definitivament.

Encara sentia la teva mà, agafada a la meva. Vaig obrir els ulls i et vaig cridar amb veu enrogallada:” Mare?...” Una senyora gran em va mirar i em va somriure. No eres tu... No era la meva mare... Oh, mare... Només havia estat un somni! Una al·lucinació de la meva ment, del meu cervell deteriorat. “Seré qui tu vulguis que sigui” em va contestar ella. Més tard vaig saber que la senyora s’havia passat dos dies al meu costat sense deixar-me... No la coneixia de res, però ara sé que me l’has enviada tu: és un àngel!

Es diu Trini i té seixanta-sis anys i els cabells blancs com els teus. Fa mig any se li va morir l’única filla que tenia després de lluitar inútilment contra un malvat càncer. Ella, vídua de fa molts anys, només troba sentit a la seva vida ajudant als demés: és voluntària a l’hospital .Ara m’ha tocat a mi.

La tinc aquí. M’espera dins un taxi i m’observa com escric aquesta carta. No té pressa, diu que ningú l’espera enlloc, té tot el temps que li queda per dedicar-se a mi. Em cuida amb la mateixa tendresa que va cuidar la seva filla. No sé com agrair-li el què fa per mi, però ella em diu que el favor és mutu.

M’he vingut a acomiadar d’aquest lloc on vaig vendre el meu cos. Aquí, en aquest racó on durant tan temps he esperat els homes a canvi de diners. No tornaré.

Ara no estic sola, mare... Ella et substitueix a la terra. Ella em dóna força i esperança...Gràcies per enviar-me-la, crec que encara em puc salvar... Ella no em deixarà.

T’estimo molt, mare,molt.


2 comentaris:

  1. Quina història més crua!!
    he posat un link al teu blog des del meu!! o sigui que et seguiré !
    Salut!!

    ResponElimina
  2. Una historia molt xunga pero real com la Vida...

    ResponElimina