Quan era petita a casa teníem l’aparell més màgic i
sorprenent del món: ...un televisor.
Era un invent tan increïble que ens tenia a mi i a tots els
meus germans entretinguts hores i hores. Malgrat les imatges fossin en blanc i negre i ens
haguéssim d’aixecar a prémer el botó manualment per canviar de d’un canal a
l’altre i que, per sort, només n’hi havia dos!... Ens passàvem les tardes de
dissabte mirant les aventures de l’Errol Flynn, Gary Cooper, Gregory Peck ... i
,com no, en Tarzan. Com gaudíem d’aquella màgia que no sabíem ben bé d’on
venia...
Però a vegades, sovint en el moment més esperat del
desenllaç, es perdia la recepció i quedava la pantalla com si estigués caient
una forta nevada i adéu pel·li...Esperàvem un minut i a mi, com que era la petita dels germans, em
feien aixecar i donar uns cops amb la mà plana damunt l’aparell.
Després acostava els meus ulls en els petits foradets de
l’altaveu, que ja sempre havia sospitat que eren per respirar, i mirava a dins del
televisor. M’imaginava que hi havia un parell d’homenets petitons, vestits com
a tècnics ( tipus els Mario Bross d’ara)
, asseguts dormint en una cadira amb els braços plegats i que els meus cops els
despertaven de sobte. Em semblava veure’ls fer un bot de la cadira i d’un salt
agafar una petita maleteta d’eines i córrer com a bojos a reparar el
desperfecte.
Si la recuperació de l’ imatge era ràpida em posava contenta
de saber que teníem sort de disposar d’uns petits bons tècnics. Però si
tardaven gaire ens posàvem impacients i cridàvem a la mare. Ella venia i amb un
cop d’ull feia el diagnòstic i pronunciava aquella frase: “És d’ells...” I jo
li deia: “Sí, ja ho sé. Jo ja els he avisat...però no se’n surten”. La mare
marxava sense fer-me ni cas. I jo tornava a posar els ulls en els foradets de
l’altaveu i els imaginava molt atabalats... Pobres!
I llavors de sobte s’arreglava i jo aplaudia. Que bé!...Ja
podíem acabar de mirar la pel·li...!
Uns quants anys més tard vaig saber que “Ells” eren realment
uns homes de carn i ossos que hi havien darrera d’uns taulells amb comandaments
que de molt lluny ens feien arribar les imatges per ones a través
d’antenes. Ja veus... Doncs, jo estic
segura d’haver vist dins el televisor de casa uns homenets petitons...
Últimament la tecnologia ha evolucionat tant i hi ha tants
progressos que no acabo d’entendre que ja no em plantejo moltes preguntes de
com és possible moltes coses.
Però ara que tot just fa una setmana que vaig obrir aquest Bloc,
quan miro les estadístiques i veig que l’han visualitzat més de quatre-centes
persones, em quedo bocabadada... I no em puc estar de pensar :”Ells... Qui són
ells?...”. No sé qui em pot estar llegint a aquí, a Alemanya i als Estats
Units... Tinc curiositat... Però no us puc veure per cap forat, malgrat posi els ulls en l’altaveu. Em cal
imaginar-vos com uns éssers petitets, asseguts amb les cames creuades damunt un
teclat d’ordinador i seguint els meus textos en una pantalla gran com de cinema
menjant crispetes. La imaginació encara no l’he perduda, ja ho veieu...
Ara sé que: “Ells”... sou vosaltres. Doncs, moltes gràcies per seguir-me.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada