Aquestes tardes són
matadores amb tanta calor. Quin ensopiment... Em miro els meus companys del
centre històric de Vic: el campanar fa capcinades i, de tant en tant, quan es
desperta, de la batzegada, fa sonar una campana; el bisbe Oliba sembla que
dormi però, els seus llavis xiuxiuegen molt fluixet una lletania, crec que
resa.
Sóc inquieta de
mena. Surto de la botiga i els sacsejo: “Vaaa!! Juguem a
alguna cosa, si us plau...”
Els dos em miren
amb poques ganes. El campanar s'estira en tota la seva envergadura i fa cruixir
la seva estructura de pedra de dalt a baix. El bisbe Oliba es frega la suor del
front amb un mocador groc que algú li ha penjat aquesta nit i somriu tot
brillant.
“Juguem al mocador”
proposa el campanar. I, dit això, li pren al bisbe. “Vinga, jo l’aguanto. Feu
una línia a terra a uns tres metres i, quan cridi, veniu corrent. Qui l’agafi
ha de córrer fins a la seva línia i l’altre el pot perseguir per agafar-lo". Aplaudeixo
contenta.
Passem la tarda fent curses. Com córrer el bisbe
Oliba per l’edat que té! Va com una bala!! Ep, però jo tampoc quedo enrere.
El campanar, de
tant en tant, ens fa gabiejar i ens aixeca el mocador ben enlaire i, per molt
que saltem, no el toquem. Que divertit!
Acabem tots tres per terra amb mal de panxa de tant riure.
Acabem tots tres per terra amb mal de panxa de tant riure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada