Assegut a la cadira amb una manta
a les cames en Jaume mira per la finestra. Fa un dia d’hivern. La gelada llepa
les vores dels camins, les fulles dels arbres, les teulades... I, com cada
matí, quan sembla que està apunt de sortir el sol, arriba la boira mandrosa que
serpenteja pels camps.
Els seus ulls es fixen en les
sembrades que ja despunten. Després d’una tardor ben seca i un hivern sense
gens d’aigua, encara sort n’hi haurà d’aquesta boira que manté la terra humida.
Es coneix aquests camps amb els ulls clucs. Tants anys de treballar-hi,
llaurant-los de jovenet arremangat de mànigues i pantalons empenyent amb tota
la seva força quan l’euga s’encallava; de suor fregat a la camisa; de segar a
mà i fer garberes amb el pare i els germans; de tallar el menjar amb la dalla i
arrencar naps glaçats per donar-los a les vaques... La terra que ha portat dins
les ungles quan collia patates, que se li ha enganxat sobre la pell les tardes de sol i vent. Aquesta terra que és
la seva, la del pare, la de l’avi i el rebesavi. Que passarà al nebot i potser
aquí s’acabarà la cadena. Les coses no duren eternament, canvien i arriba que al final es perden.
Per això en Jaume li sembla que
el seu món ja no és aquest. A vuitanta anys, poca cosa queda de la vida que ell
evoca. Les feines del camp ja no són tan dures com abans; veu passar de la
finestra estant aquests tractors enormes que en una hora fan la feina que ells
feien en un dia. S’ha perdut el contacte amb la terra i aquell anar fent sense
presses de la seva època.
Avui està nostàlgic. Recula en el
temps i s’adona que el seu primer record és de quan la mare l’agafava a ell de
la mà i a la seva germana a coll i corrien a estirar-se a un marge apartat de
la casa, al costat de l’hort i dels estenedors de la roba, i sentien a passar
els avions que bombardejaven Vic. Ell, tafaner de mena, sempre aixecava el cap
per veure cap a quin costat de la ciutat li esqueia la desgràcia aquell dia i
la mare l’empenyia fins fer-li tocar la boca a terra. Quan havia passat es
posaven drets i des del turó observaven les columnes de fum que sortien de les
cases malauradament escollides. Sentien les sirenes que, tot i essent tan lluny,
arribaven nítidament a les seves orelles.
El pare també corria per aquests
móns de Déu, al costat dels que finalment van perdre, posant bombes als ponts, i passant de tant en
tant per casa a omplir la boca i la panxa de la mare amb una altra criatura.
Acabada la guerra, se’n recorda d’haver-lo anat a veure a un camp de presoners
a Barcelona. Estava prim, brut i ple de polls. La mare portava el petit en braços
i ell i la seva germana lluïen uns cabells rojos molls de brillantina.
Quan el pare va tornar, l’avi va
marxar a viure amb la filla a un altre mas. No es portaven massa bé i junts no
hi cabien; a cada casa hi hagut els seus
problemes, i a la seva era aquesta relació discrepant entre pare i fill. Els vells d’aquella època eren respectats
malgrat fos de mala gana i manaven fins que morien. L’avi era molt tossut.
Recorda la casa plena de gent: els
pares, quatre germans, un oncle, la minyona, el mosso... Temps de moltes boques
i menjar avorrit: patates, col, bledes i cansalada. Mai van passar gana, però de tall n’hi havia
poc. El pollastre només el tastaven per la festa major i la matança del porc es
convertia en una festa que es convidava a tota la parentela. Aquell dia es
menjaven un porc sencer.
Ressegueix amb la vista el
corriol que feien anant a peu a l’escola;
on abans hi havia un camí de pols i fang, ara hi ha una carretera asfaltada amb
faroles. S’ajuntaven tots els veïns de les cases de pagès del voltant i els grans
vigilaven els petits mentre anaven junts cap estudi. Ningú anava gaire net, sabates
amb forats i roba vella i apedaçada que passava dels uns als altres. Portava
una ampolla de vidre amb llet per esmorzar i a vegades se li petava i es
quedava decandit. Carteres dures i mestres encarcarats que trencaven el regle a
la punta dels dits. Càstigs corporals desmesurats i un catecisme que predicaven
però no complien. Els dies es feien eterns i no li agradava gens l’escola i quan
a casa hi havia molta feina li deixaven fer campana , ell ballava per un peu.
La infantesa va deixar pas a una època
daurada: temps de joventut, de riures i bretolades. D’anar a caçar al Montseny
caminant cinc hores i tornar com si fos un passeig. De posar creueres amb vesc
per agafar els ocells i d’empaitar ratpenats amb una canya amb un drap a la
punta. De jugar a futbol amb qualsevol pilota de parracs. D’ esperar el diumenge
per mudar-se i anar a un aplec o una festa major. De mirar les noies i
d’intentar tocar-ne alguna a canvi d’una bufetada. De ballar al mig de la
carretera i apartar-se quan passava un cotxe. De tenir poc i sentir-se tan
ric...
I un dia ballant sardanes va
conèixer la Dolors i es van enamorar; petons furtius i abraçades d’amagat quan
podien esquivar les germanes d’ella que els vigilaven. Anys de festeig i d’esperar
a poder arribar més enllà mentre el cos ansiós demanava impacient. Finalment va venir el casori i es van comprar
una moto i anaven a la platja després de munyir les vaques. No els feia mandra
res i eren joves.
També van venir sotragades: tres embarassos fallits i saber
que no tindrien fills va ser un cop dur, mai ho negarà. Tant que li hauria
agradat ser pare... El seu va morir d’un mal lleig abans que l’avi, sense haver estat hereu de res. Els germans es
van anar casant i van marxar del mas. La casa es va anar buidant i amb el temps
les veus dels d’abans es van apagar.
Ansiós de canalla, corria sempre
amb el nebot en braços i de tant tenir-lo el nen va agafar afició al món de
pagès. De gran es va quedar a treballar amb ell i això el va fer content. Els seus fills han omplert la casa de rialles
i han estat avis sense mai haver estat pares. La canalla els distreuen, els fan
oblidar les cabòries i se senten acompanyats.
Nous costums, noves maneres de
viure. Ell no ha volgut fer com els vells d’abans i s’ha apartat de les
decisions del negoci, creu que s’ha de deixar pas al jovent i donar algun
consell si el demanen. Molta tecnologia i aparells que ell no entén: robots, mòbils,
ordinadors,... Tot això no li agrada. Veu a la gent més sola que abans, cadascú
en el seu propi món però apartat dels que té al costat. Tothom va amb el cotxe
a tot arreu i ja no es parla entre els veïns.
El paisatge també ha canviat molt
en tots aquests anys. Ara hi ha cases a tot arreu, la ciutat gairebé se’ls ha
tirat a sobre, però aquests camps encara són un regal a la seva vista. La terra
sempre el crida...
De sobte sent el terrabastall
d’un got que s’acaba de trencar a la cuina. La Dolors últimament està distreta,
aquesta dona... Des de que va venir la
doctora a veure’l que està nerviosa. No
va sentir que es van dir perquè amb els anys ha perdut oïda però per la cara se
n’adona que res de bo no deu pas ser. Quan es pensa que no la veu, s’eixuga els
ulls amb la punta del davantal. No és cap sorpresa, l’edat no perdona i tard o
d’hora, un ha de marxar...
Ja fa dies que intueix que aquest
mal que té va treballant, i sent al cos un rosec que li pren les forces i la
gana. No s’enganya, sap que el temps s’acaba...
Mira al cel i ja surt el sol.
Somriu. Aviat s’allargaran els dies.
Molt bonic. M'ha agradat molt. Una història plena de tendresa que et fa viure al costat d'en Jaume gairebé veient-lo i fent-li companyia.
ResponElimina