—El notari m’ha trucat i m’ha dit
que t’ha donat les claus. Sabia que vindries...—fa la Mercè abraçant-lo. –
T’has convertit en un home ben gran i ben guapo—li diu alçant una mà i
acariciant-li la piga de la galta amb la punta del dit.
A en Simó se li fa estrany
abraçar a una Mercè tan petita quan ell la recordava alta i forta, i es
ruboritza davant la seva carícia com si encara tingués deu anys. Ella se li
agafa del braç i sota el paraigua s’apropen a la porta. Costa d’obrir. La tia
Amàlia va marxar fa tres anys de la masia i des de llavors que ningú hi ha
tornat a posar els peus. L’entrada és plena de teranyines que pengen del sostre
i les rates corren esperitades davant els intrusos. Se sent la pudor dels
excrements secs de la vaca i la mula. I també olora a humitat. La cuina està
bruta i desastrosa, i a la Mercè se li neguen els ulls quan la veu tan
abandonada: hi ha cagallons de ratolins per damunt dels fogons i uns quants han
fet niu dins una olla.
—Què en faré jo d’aquesta
casa?—demana dubtós en Simó.
—No ho sé, fill. Et valdrà una
picossada arreglar-la... Però és casa teva i la casa dels teus avantpassats—diu
pesarosa mentre obre una finestra. A fora encara plou.
—Poc en sé jo dels meus
avantpassats, només el que em va explicar tu aquelles setmanes que vaig ser
aquí—fa en Simó mirant-la fixament.—I no m’ho vas explicar tot, oi?.
Espera la reacció d’ella que fa
com si no el sentís. La Mercè agafa un drap d’un calaix, frega el banc i s’asseu. Aprofita per treure la pols que té
just a sobre la taula mentre busca les paraules adequades per explicar una
història que va prometre que mai explicaria a ningú. Mira com en Simó també
s’asseu i comença:
—Quan l’Amàlia es va convertir en
mestressa era poc més que una nena. La família del teu avi i la de la teva àvia
van partir-se el pastís a cops de destrals i es van endur les millors terres. A
la teva tia li va tocar fer-se càrrec d’una masia opulenta que havia de
mantenir amb les sobres d’aquests corbs. Van ser uns anys durs, però de mica en
mica es va anar espavilant tota sola perquè de seguida es va demostrar que el
teu pare no servia per aquesta empresa. Ell es va instal·lar a Barcelona i ben poc
se’l veia per aquí.
>>Com cada any, llogava
jornalers per fer la collita, temporers que passaven uns dies a la masia i
després desapareixien. Un estiu va venir un xicot francès, Pierre, crec que es
deia. Era de cabells negres i pell bruna cremada pel sol, amb uns ulls profunds
com el fons d’un pou. La teva tia era jove i mai s’havia fixat en ningú i,
ningú s’havia fixat en ella, tampoc. S’havia tornat reservada i desconfiada
però hi havia alguna cosa en aquell xicot que l’atreia. Durant aquell estiu es
va deixar portar i es va rendir al joc de la seducció. Quan es va acabar la
sega ell li va prometre que anava a França a recollir les seves coses i
tornava. L’Amàlia, enamorada, el va
esperar il·lusionada un mes, dos mesos, tres... i no va tornar.
>>Va plorar amargament el
seu despit, i quan creia que només podia oblidar-lo, es adonar que estava
embarassada. Va fer els impossibles per treure aquella criatura del seu ventre,
però la gestació continuava malgrat tot. Quan va començar a fer-se evident, va
acomiadar a tothom i només jo em vaig quedar al seu costat. Era jo la que anava
al poble, era jo la que sortia quan algú demanava per ella i així, d’amagat de
la gent, va arribar el dia del part.
>>Va ser llarg i dur...
Pensava que l’Amàlia es moria. Era estreta de malucs i el nen era gros i es va
encallar a mig parir. Ella maleïa i renegava tant que pensava que vindria el
dimoni i se’ns emportaria a les dues a l’infern... Va ser horrible!— Dels ulls
de la Mercè en baixen dues llàgrimes i en Simó no pot estar-se d’agafar-li la
mà per damunt la taula.—Tot eren crits, suor i sang... Jo també era jove i mai
havia vist néixer una criatura. No sabia com ajudar-la i em semblava que
s’havia de partir pel mig. Vaig tibar amb tanta força a aquella cosa llefiscosa
i morada que sortia de dins d’ella que em va caure al terra. Jo només volia
salvar l’Amàlia, no m’importava res més... Quan va expulsar la placenta i els
seus crits es van calmar, vaig recollir del terra aquell fetus. Ens pensàvem
que era mort... Vaig decidir d’enterrar-lo a l’hort i just quan el baixava, es
va posar a plorar. Era viu i ben viu, però tenia el cap deformat. Vaig girar-me
i el vaig donar a l’Amàlia, però ella em va dir que no el volia i es va posar
d’esquena i la vaig sentir plorar.
>>Què en feia jo
d’aquell nadó? Vaig cuidar-lo pensant que només era qüestió d’hores o dies. Era
impossible que pogués viure una criatura amb el cap aixafat. Però no es va
morir. Va viure i va créixer amb un retard evident. El teníem a les golfes,
dormia molt i no molestava. Tampoc semblava trist. El pujàvem a veure tres cops
al dia, però no el vam estimar mai... I
mai no li vam posar nom.—La Mercè plora desconsoladament. Massa anys aguantant
un secret l’ha minada per dins i ara surt tot... En Simó espera pacient, que
tregui tot allò que duia a dintre i que ara ja no té cap sentit continuar
retenint. –Nosaltres el teníem controlat, evitàvem visites i estranys. Però un
dia vas aparèixer tu... La teva curiositat i llestesa va estar a punt de
revelar el nostre secret. El nen et va veure i se’t volia acostar. Era incapaç
de parlar però era la primera vegada que veia algú semblant a ell. Va
escapar-se de les golfes unes quantes vegades...
La Mercè es queda una estona en
silenci, perduda en els seus pensaments. En Simó espera pacient. Finalment gosa
preguntar:
—Què se’n va fer?
—Va morir. Un dia al matí, vam
trobar-lo mort al llit. Potser no t’ho creuràs, però des de que vas estar aquí,
l’Amàlia el tractava millor. Crec que va aprendre a estimar-lo i just quan
començava a veure’l com un fill... se li va morir.
El matrimoni de la Mercè va
sortir erm i sempre ha cregut que Déu li va donar el càstig que es mereixia per
fer el què fa fer. Després de tants anys ja no serveix de res lamentar-se.
Continua:
—El vam enterrar a l’hort entre
totes dues, una nit – i un calfred la fa tremolar tota ella. S’aixeca i tanca
la finestra. —El que abans havia estat una nosa després es va convertir en un
buit... – diu movent el cap d’un costat
a l’altre i afegeix— Vine, et vull ensenyar una cosa.
A poc a poc, enfilen escales
amunt fins a les golfes. La Mercè pren les claus i obre la porta. En Simó agafa
aire i s’esgarrifa pensant que en aquell lloc hi va viure un nen durant tota la
seva vida. Contempla els trastos i els mobles tapats amb llençols. Dóna un cop
amb el peu a alguna cosa que rodola cap a sota el llit. S’ajup i descobreix una
pilota, la seva pilota... L’agafa i sense ser-ne conscient s’hi abraça com quan
era petit.
I llavors sent la veu de la Mercè
que diu:
—Mira!
Quan es gira, queda parat. Tot el
pany de paret està dibuixat sobre el guix, un mural gravat fet amb un punxó o
un clau. Hi ha l’era de la casa, la bassa, els ànecs, els arbres, el camí ,la
portalada, el gos petit... Mira per la petita finestra rodona i veu que el nen
va copiar tot el que veia a fora, tot... I, quan s’hi fixa bé, veu que en un
costat hi ha dos nens dibuixats que comparteixen una pilota: un té el cap
deformat i l’altre té, clarament, una enorme piga a la galta.
Bocabadat, la pilota li rellisca de les mans ...
FÍ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada