dimecres, 22 d’octubre del 2014

ENAMORAT

En Marc s’aixeca del llit. Amb la poca claror que entra del carrer per les escletxes de les persianes, es vesteix amb la roba escampada que té per terra. S’acosta a la Txell que dorm plàcidament al llit, li aparta els cabells de la cara i, amb molta tendresa, li besa el front. Sense fer soroll, camina a les palpentes per una casa que no coneix fins arribar al rebedor. Agafa la jaqueta del penjador, comprova que hi ha les claus i el mòbil i tanca amb suavitat la porta del pis. Baixa les escales lleuger i arriba al cotxe xiulant i fent dringar les claus a les seves mans. Alça els ulls i veu una lluna minsa que, còmplice del seu secret, li cluca l’ullet. Es sent tan feliç, ... immensament feliç. Està enamorat.

Sospira. Retroba aquella sensació tan agradable d’estar en pau en ell mateix i amb el món sencer. Tot li sembla meravellós... Com ha pogut viure sense això durant tan de temps? És la tercera vegada que s’enamora i creu que viure-ho és el millor regal que li pot fer a la vida... No li cal res més, és el súmmum de les sensacions, dels sentits,... És possible explotar de felicitat? Creu que sí... Es sent tan plenament complet que la seva satisfacció vessa per tots els porus. Tot és tan senzill que és increïble...  lo impossible esdevé realitat... és tocar el cel amb la punta dels dits...

No vol pensar en què passarà demà, ni d’aquí un mes, ni d’aquí un any. Sols viu l’ara i aquí. Vol fer-lo etern i reviure’l una vegada i una altra. Impregnar-se d’aquest embruix i assadollar-se de d’aquesta màgia. És cert que en aquest món tan material, la màgia també existeix... Només quan un s’enamora n’és plenament conscient...

Mentre condueix una cançó romàntica de la ràdio el transporta de nou als braços de la Txell. Parat en un semàfor, ressegueix inconscientment el volant del cotxe amb la mà dreta. Recorda la suavitat i la fermesa del cos d’ella. A poc a poc la mà llisca per la seva rodonesa i rememora les corbes del final de la seva esquena. Imagina la Txell boca terrosa deixant-se acariciar... La cançó el deixa embadocat. La mà s’enfonsa en els contorns del volant i el dit mig busca racons per acaronar i esbalaït es perd per altres universos acabats d’explorar... Deixa que el semàfor canviï tres vegades abans no arrenca. A les quatre del matí, la ciutat dorm i ell somia despert...

S’ha enamorat de la seva manera de ser, del seu sentit de l’ humor, de la seva agilitat per encadenar idees... De com es mou, de com s’aparta els cabells darrera l’orella, de com es mossega el llavi quan rumia... I és que de la Txell li agrada tot: l’olor dels seus cabells, els seus ulls color mel, els clotets de la seves galtes... El sedueix el caliu de la seva veu a cau d’orella, el seu alè i el gust de la seva pell. Però el què realment li roba el cor és el seu somriure. Meravellós i encisador somriure que li dóna ales per volar i imaginar i desitjar...

Portava tan temps esperant el desenllaç d’avui que temia que el decebés. Patia per si tot acabava en un buit absurd i irreconciliable que no permetés una marxa enrere. I després del sopar, de riure, de petits acostaments, tot ha sorgit sol de manera natural, inevitable...

Somriu, no ha deixat de somriure des de que ha saltat del llit. Convençut que el seu rostre avui brilla més que la lluna i que el temps batega al ritme del seu cor. 



1 comentari:

  1. La Txell es un reflexa de com enamora el que tu escrius...

    Joan

    ResponElimina