ANGOIXA

Em desperta l’angoixa d’un malson espantós que oblido en el mateix moment que obro els ulls. Només em queda la taquicàrdia del sobresalt que m’ha deixat ben trasbalsada. Fa una nit d’estiu xafogosa i estirada al llit noto com les gotes de suor em perlen l’esquena. Aparto amb un cop de peu els llençols que em tenen empresonada i em quedo quieta esperant la calma. Els cabells esbullats em fan calor i me’ls recullo amb la mà. Estic neguitosa i no sé ben bé perquè. Canvio de postura, em poso bocaterrosa i llenço el coixí per poder dormir el màxim de plana possible. Necessito deixar de suar i m’aguanto els cabells per refrescar el clatell. El balcó és obert i la persiana dos pams aixecada, però no entra gens ni mica d’aire. Tanco els ulls fins a punt de dormir-me quan a fora sento el crit de dues òlibes que em tornen a posar en alerta. S’han parat a la barana i sento com escandaloses parlen entre elles. Què no tenen altre lloc on anar? Dono un cop a la persiana per espantar-les i marxen.

En submergeixo finalment en el món dels somnis i reconec el què veig davant. Tinc l’estranya sensació que aquest somni ja l’he tingut abans.  Oh, sí!... Ara sé que passarà...  Entra per la porta un nen amb cara preocupada subjectant-se la panxa i em diu: “Mira què m’ha passat”.  Veig per entre mig dels seus ditets un forat enorme per on apunten els seus intestins. I, inesperadament, de cop, li rellisquen i cauen espantosament a terra. El nen es queda terroritzat. Em poso les mans a la boca ofegant un crit i dic: ”Valga’m Déu! Com ho arreglarem això?”. Caic de genolls i m’esforço a tornar-li els budells a dintre, però són molls i llefiscosos i em patinen, i tants com en entren en surten. Els ulls del nen supliquen auxili i jo, per molt que m’hi esforço, sóc incapaç d’ajudar-lo. Ell plora i  jo provo una vegada i una altra fer-li encabir tota la budellada dins la seva petita panxeta. Em falten mans per controlar els metres i metres que pengen del nen i cauen als nostres peus. Demano ajut, però ningú apareix. El nen em mira fixament i em diu amarat de llàgrimes: “Em moriré?”. “No! No ho permetré” li responc envoltada pels seus intestins. Em desespero, m’angoixo i no me’n surto. Un cop i un altre els budells rellisquen i crec que ja en té més a fora que a dins. Déu meu!! Ajuda’m!!!!!... Crido estressada i de sobte... em desperto.

Suada i esverada. Només era un somni, només un somni... Però no puc oblidar la cara del nen desconegut que no he sabut ajudar. Em sento inútil, derrotada. Penso que l’he deixat sol envoltat pels seus propis budells. Pobre nen... Només era un nen... Les llàgrimes amenacen de desbordar-me quan intento prendre consciència de la realitat. No hi ha cap nen, em repeteixo mil cops, només era un somni, un somni...

M’aixeco. Estic massa exaltada i necessito moure’m. L’angoixa se’m menja... No encenc la llum i tontament ensopego amb una cantonada del llit. Un cop a la cadena de la cama em fa anar coixa fins al lavabo. M’ho miro: crec que em sortirà un bony sinó m’ho pressiono. Merda! Poso dos dits a sobre i faig força.  Aaaai!! Fa mal!! Mentre m’aguanto cinc minuts la cama em veig al mirall i m’espanto: escabellada, acalorada, ullerosa... Em pentino, em rento la cara i em refresco el clatell. Obro la finestra de bat perquè corri l’aire, però no en fa.

Ranquejant vaig a la cuina i em poso un got d’aigua. Veig que no he baixat la persiana del terrat quan me n’he anat a dormir. Cautelosa m’acosto al vidre. Sempre tinc la sensació que em trobaré una cara espiant-me. Qui vols que hi hagi?... El nen amb la budellada penjant, potser?... I un calfred em recórrer l’espinada. Tremolo. Estic molt afectada, encara... Tinc un malestar per tot el cos. Obro la porta ràpidament. No, no hi ha ningú. Necessito sortir al terrat.

És una nit realment negra. No hi ha lluna. A prop de casa no hi ha faroles, només camps i de lluny es veuen les llums del poble, però aquesta nit no es veu res, només ho intueixo. M’acosto a la barana i em quedo quieta. Tampoc hi ha estrelles. Una massa fosca sense forma m’embolcalla i em sento tan petita i vulnerable. Tinc la sensació que l’obscuritat amaga quelcom aterridor, com si tots els meus fantasmes s’haguessin posat d’acord per visitar-me. Tinc mala peça al teler, avui. Em sento al costat de l’abisme, just en la gola del llop...Estic a un metre de la porta, amb una camallada sóc a casa i salva, però les cames em tremolen i no sé si hi arribaré.

De sobte noto una plantofada a la cara que em deixa glaçada. Tambalejo. Busco endebades agafar-me a la barana per no caure, però fracasso i em desplomo al terra. Atordida, no aconsegueixo reaccionar i espero una nova envestida. Ni tan sols sé qui és el meu botxí, simplement em lliuro al seu joc perquè faci de mi el què li plagui. No tinc esma per respondre, estic col·lapsada. Venen al meu cap dimonis i bruixes, homes llop i vampirs, fantasmes i zombies... Totes les meves pors infantils apareixen juntes. M’he quedat paralitzada.

Sento dins el meu cap la veu espantada del nen que em demana una vegada i una altra:”Em moriré? Em moriré?...” Sí, et moriràs per culpa meva perquè no t’he pogut salvar, responc per mi mateixa. I llavors noto una mena de serp que em toca les cames. M’estremeixo. Tinc pànic a les serps. A l’instant m’adono que no hi ha cap serp, sinó que són els meus budells. Em palpo espantada la panxa i em poso a cridar histèrica. I a cada crit, a cada espasme em surten més metres de budellada i no ho puc evitar. Trec de mi tot allò que no en cap dintre... I la panxa es buida i jo crido.  Crido fins que ja no puc més i després silenci...

El buit m’envolta i ploro desconsolada. Un batec d’ales s’atura a poca distància del meu cap. Els ulls brillants de les òlibes es claven en els meus i m’observen. Immòbil i esglaiada les miro i elles semblen riure’s de mi. Es posen a xerrar en un idioma que no comprenc i, burletes, marxen.

Encara sóc a terra, impotent. Espero la mort que em vindrà a buscar, de fet, ja només em falta ella: la visita esperada més temuda dels temps... I passen les hores i no arriba. Deu tenir feina en una nit com aquesta. I estranyament, m’adormo...

Em desperta una llum que m’il·lumina la cara. Sóc morta, però on sóc?... Al cel?... Gairebé ho juraria amb tanta claror. No, no sóc morta. Estic jaient al terra del terrat i el sol ja ha sortit. Busco impacient l’esbornac del meu ventre i no hi ha res. Ni rastre de la ferida, tot és al seu lloc. M’aixeco i m’agafo fort a la barana. L’angoixa de la nit es desfà com la rosada.

M’adono que tinc l’oportunitat de tornar a començar. Sé que aquesta nit ha sortit de dins meu tot allò que em feia nosa i no em cabia: les pors, les penes, els neguits, les enveges, els fracassos, els desamors... M’he desprès del que no em servia i ara em sento lleugera.  Se’m presenta al davant una nova vida i aquí estic jo per gaudir-la.