BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Gràcies als instituts que han posat al meu llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres. I gràcies a un institut d'Olot que llegeix Cartas de Amor Encadenadas, en castellà!! Em fa molta il·lusió...


Els esdeveniments que trasbalsen el meu país en aquest moment m'ha fet recuperar en Pol, el Cargol. Sé que ell ho viu amb molta intensitat i no ho està passant gaire bé. Una abraçada a tota la gent que, com ell, lliuta pels seus ideals. No defalliu mai!!

diumenge, 28 d’abril de 2013

TOT ORDENAT I CLASSIFICAT.



Quan era petita vivia en un poble no gaire lluny d’aquí. De fet, jo vivia a pagès en una casa una mica apartada del nucli però hi anava a l’escola i a comprar. És curiós l’ambient de poble, és com una gran família però també pot ser una xarxa molt asfixiant. Hi ha una classe de persones que ho controlen tot, ho saben tot de tothom.

Tenen tan control que fins i tot tenen els amics i coneguts classificats. Desconec el criteri que fan servir però estic segura que mentalment porten una fitxa de cadascú. No sé en quin moment decideixen a quin lloc et col·loquen però estic segura que no deu passar massa temps deixant algú sense classificar. M’ imagino que agafen el tret que a ells els hi sembla més rellevant  o el que defineix  millor a aquella persona.

 Tenir la gent classificada facilita el dia  a dia perquè és gairebé impossible tenir sorpreses de ningú. Si pertanys a Can Dallonses doncs ets un ... (imagineu qualsevol adjectiu fins i tot una mica despectiu i tot, si voleu ), si ets de Can Daixonses doncs segur que ets ...( i aquí valgui també un altre adjectiu si voleu una mica  més considerat), però si pertanys a la Família Tal doncs segur que ets un bon partit perquè estan forrats i no se sap mai , millor quedar-hi bé.

No entenc com pel fet de ser d’una família senzilla o diguem fins i tot vulgar no puguis tenir la oportunitat de res en aquest nucli tan tancat. És per aquest motiu que hi ha persones que no aguanten la pressió d’aquest etiquetatge i decideixen marxar. Volar lluny del niu i fer quelcom diferent que no sigui jutjat i desprestigiat fins i tot abans d’ emprendre volada. Suposo que d’aquí deu venir aquella expressió de que ningú és profeta en la seva terra. I és els que saben d’on provens no et miren igual que els que no coneixen els teus orígens.

M’he adonat que aquesta  pràctica és força habitual també en barris on tothom coneix tothom. També és molt pràctic per classificar els nouvinguts provinents d’altres cultures. Amb una etiqueta englobes un munt de gent i et treus la feinada d’ analitzar individu per individu. Al cap i a la fi tots son iguals, no? O això és el que es pensa aquesta mena de gent.

Però el que em desconcerta més és saber quin o quins adjectius fan servir per definir algú. Segurament que d’entrada separen la gent Interessant de la gent Poc interessant... Després afinen més i hi posen :l’ intel·ligent, el burro, el  treballador, el gandul, el trempat, la fresca, el sorrut, el torrat,... Hi ha prou adjectius per definir la manera de ser d’una persona? I què passa si aquesta mateixa persona se li poden aplicar adjectius que es contradiuen entre sí depenent de l’estat d’ànim del dia o del moment que viu? Perquè durant la vida anem canviant de manera de ser segons les circumstàncies que ens envolten i com ens afecten.

 Jo de petita sempre li deien els mestres a la meva mare que era una nena molt madura, sèria i responsable. Vaig passar una etapa adolescent bastant esbojarrada i divertida que no s’assemblava gens al meu jo d’infantesa. He viscut molt anys com una persona compromesa, emprenedora i amb una vida molt estable i equilibrada. Però ara mateix m’adono que en la feina se m’han tancat moltes portes i l’ il·lusió que hi tenia dipositada se m’ha acabat.

 I això em porta a agafar-me la vida d’una altra manera i a canviar d’actitud. Vull viure el dia a dia, gaudint amb la meva família de les petites coses que encara són gratis. Només els ulls que no miren no veuen res interessant al seu voltant. D’ara en endavant penso passejar, badar, descobrir i viure intensament a flor de pell cada dia com si fos l’últim. No contenir-me i dir el que sento sense fer mal a ningú. No descartar ningú per què de tothom es pot aprendre alguna cosa. Per què  no us sembla que en el fons tots som un cúmul de sentiments bullint dins un mateix? .

Amb els anys he après que és impossible controlar-ho tot. Se’m escapen moltes coses, ja no atrapo res. Els fills es fan grans i van a la seva, la feina no surt com esperaves, tot canvia i tan despresa que t’adaptes o et desesperes. Estic oberta a provar coses noves, a dir sí on deia no, no penso quedar-me encasellada i  fins i tot m’atreveixo a escriure a aquest text.

Ah ! I m’he proposat fer tornar boja aquesta mena de persones que ja em tenien classificada, descol·locar-la de tal manera que mentalment agafi fa meva fitxa i rumiïn si em posen dins la primera separació que fan entre Interessants o No interessants . Si els hi sembla que em posin un: Sense Classificar i simplement llenci la meva fitxa a les escombraries. A ells els deixo la decisió.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada