RÀBIA

Sento ràbia!! Una forta pressió al cap i al coll un nus que no em deixa respirar, tal com una corda gruixuda que algú em tibés... Tinc ganes de desfer-me d’aquesta corda que m’ofega... Hauria de cridar... Cridar fort, a ple pulmó...d’engegar tothom a la merda... De ser dolenta i desfogar-me d’això que em bloqueja els pensaments. No puc pensar... Només vull fer mal a algú o trencar quelcom... No m’importa que no serveixi per res.

Em costa tranquil·litzar-me perquè estic molt enfadada. Em fa molt mal el coll, molt...Em costa empassar... El cap sembla que em vulgui explotar... Llavors penso amb el meu pare i recordo haver-lo vist així... Perdent els papers, anant-se-li l’olla... No vull ser com ell... Un monstre!...és el que ell em semblava de petita. No vull que ningú em vegi d’aquesta manera. Marxo... Necessito estar sola, necessito calmar-me.

Quan els meus ulls s’omplen de llàgrimes, el nus del coll s’afluixa... Intento plorar i em costa molt començar... Però després no hi ha qui em pari: ploro....Això està millor... Les llàgrimes em tornen persona i allò dolent que hi havia dins meu ha marxat: la bèstia s’ha escapat...Plorar m’allibera d’aquell roc que tenia al cap i ara puc pensar... Ploro molt... Ploro per tot allò que he perdut, fins i tot pel meu pare, pobre... Encara ploro més... Per tot allò que podia haver set i mai serà... Per tot allò mai he tingut...

Intento pensar que sóc bona persona. Prefereixo sentir-me petita i insignificant al monstre d’abans... Haig de conciliar-me amb mi mateixa. Creure que el més important d’aquest món és estimar, encara que et facin patir.

 El patiment d’avui és part de la felicitat d’ahir. Aquest és el pacte. Hi ha una mesura de la felicitat, si et passes, ho pagues... I ara m’adono que jo havia estat massa feliç...