BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més, puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

diumenge, 28 d’abril de 2013

RÀBIA



Sento ràbia!! Una forta pressió al cap i al coll un nus que no em deixa respirar, tal com una corda gruixuda que algú em tibés... Tinc ganes de desfer-me d’aquesta corda que m’ofega... Hauria de cridar... Cridar fort, a ple pulmó...d’engegar tothom a la merda... De ser dolenta i desfogar-me d’això que em bloqueja els pensaments. No puc pensar... Només vull fer mal a algú o trencar quelcom... No m’importa que no serveixi per res.

Em costa tranquil·litzar-me perquè estic molt enfadada. Em fa molt mal el coll, molt...Em costa empassar... El cap sembla que em vulgui explotar... Llavors penso amb el meu pare i recordo haver-lo vist així... Perdent els papers, anant-se-li l’olla... No vull ser com ell... Un monstre!...és el que ell em semblava de petita. No vull que ningú em vegi d’aquesta manera. Marxo... Necessito estar sola, necessito calmar-me.

Quan els meus ulls s’omplen de llàgrimes, el nus del coll s’afluixa... Intento plorar i em costa molt començar... Però després no hi ha qui em pari: ploro....Això està millor... Les llàgrimes em tornen persona i allò dolent que hi havia dins meu ha marxat: la bèstia s’ha escapat...Plorar m’allibera d’aquell roc que tenia al cap i ara puc pensar... Ploro molt... Ploro per tot allò que he perdut, fins i tot pel meu pare, pobre... Encara ploro més... Per tot allò que podia haver set i mai serà... Per tot allò mai he tingut...

Intento pensar que sóc bona persona. Prefereixo sentir-me petita i insignificant al monstre d’abans... Haig de conciliar-me amb mi mateixa. Creure que el més important d’aquest món és estimar, encara que et facin patir.

 El patiment d’avui és part de la felicitat d’ahir. Aquest és el pacte. Hi ha una mesura de la felicitat, si et passes, ho pagues... I ara m’adono que jo havia estat massa feliç...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada