BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS!

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on trobareu bocins de l'ànima de Vic que podeu emportar-vos a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que estimeu. Ah! I llibres, també!

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi.

Contes Cruixents és ja un llibre amb un recull de 24 contes d'aquest blog.

Gràcies a tots instituts que han triat, un any més, al llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura per als seus alumnes. Fa molta il·lusió!!


Perdoneu que ara no pengi contes, escric cada dia però estic a mig d'una petita novel·la i fent contes que de moment no puc penjar. Un petonàsss!

diumenge, 28 d’abril de 2013

JOANA

Tarda suau d’abril al parc. Estic parlant animadament , quan m’adono de la seva careta que m’està observant. Me la miro i sóc incapaç de resistir la seva dolça mirada. M’ajupo i l’abraço. Ella es desfà tendrament als meus braços i em sorprèn amb quina facilitat se’m dóna... Li estampo un petó a les seves galtes rosades i l’aixeco a coll. Que poc que pesa el seu petit cos...Ens quedem mirant fixament amb els caps recolzats pels fronts. Somriu, té el nas pintat de groc i endevino que ha estat ensumant de massa a prop un pixallits. M’agrada com viu, tastant-ho tot al màxim, extraient el suc a tot el que l’envolta...La seva curiositat insaciable, les ganes d’explorar-ho tot, de fer de cada dia una aventura de viure... L’envejo.

Els seus cabells em cauen a la cara i els seus ulls juganers es fixen en els meus i demanen tota la meva atenció. M’allibera de totes les meves pors i esborra tots els meus neguits. Sé què vol... vol jugar.
I m’hi llenço sense contemplacions. M’oblido que sóc adulta i per uns minuts apareix la nena que mai he deixat de ser. Som simplement dues nenes que es busquen amb ganes de passar-ho bé. Riem de petites coses que m’explica i de sobte es rendeix als meus braços i em diu: ”Fes-me volar...”  
Acosto el seu cos al meu i mentre ella oneja pels aires, giro i giro sense parar... La seva cara reflexa la seva felicitat d’infant, deixant-se portar aliena a tots els patiments dels adults que ens fa tan pesants i tan poc volàtils... No existeix res més en aquell moment: només som ella i jo, el sol del capvespre i el vent... Em marejo i a poc a poc, disminueixo la velocitat. Mai la deixaria caure... Mai voldria fer mal a un ésser tan delicat i alhora tan fidel... Lentament la deixo al terra i el seu somriure feliç m’ensenya amb quina facilitat ens podem alleugerir de tot... simplement jugant .

Marxa fent-me Adéu amb la mà i bufant-me un petó que el vent envejós se’l queda per ell.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada