BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Gràcies als instituts que han posat al meu llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres. I gràcies a un institut d'Olot que llegeix Cartas de Amor Encadenadas, en castellà!! Em fa molta il·lusió...


Els esdeveniments que trasbalsen el meu país en aquest moment m'ha fet recuperar en Pol, el Cargol. Sé que ell ho viu amb molta intensitat i no ho està passant gaire bé. Una abraçada a tota la gent que, com ell, lliuta pels seus ideals. No defalliu mai!!

diumenge, 28 d’abril de 2013

JOANA

Tarda suau d’abril al parc. Estic parlant animadament , quan m’adono de la seva careta que m’està observant. Me la miro i sóc incapaç de resistir la seva dolça mirada. M’ajupo i l’abraço. Ella es desfà tendrament als meus braços i em sorprèn amb quina facilitat se’m dóna... Li estampo un petó a les seves galtes rosades i l’aixeco a coll. Que poc que pesa el seu petit cos...Ens quedem mirant fixament amb els caps recolzats pels fronts. Somriu, té el nas pintat de groc i endevino que ha estat ensumant de massa a prop un pixallits. M’agrada com viu, tastant-ho tot al màxim, extraient el suc a tot el que l’envolta...La seva curiositat insaciable, les ganes d’explorar-ho tot, de fer de cada dia una aventura de viure... L’envejo.

Els seus cabells em cauen a la cara i els seus ulls juganers es fixen en els meus i demanen tota la meva atenció. M’allibera de totes les meves pors i esborra tots els meus neguits. Sé què vol... vol jugar.
I m’hi llenço sense contemplacions. M’oblido que sóc adulta i per uns minuts apareix la nena que mai he deixat de ser. Som simplement dues nenes que es busquen amb ganes de passar-ho bé. Riem de petites coses que m’explica i de sobte es rendeix als meus braços i em diu: ”Fes-me volar...”  
Acosto el seu cos al meu i mentre ella oneja pels aires, giro i giro sense parar... La seva cara reflexa la seva felicitat d’infant, deixant-se portar aliena a tots els patiments dels adults que ens fa tan pesants i tan poc volàtils... No existeix res més en aquell moment: només som ella i jo, el sol del capvespre i el vent... Em marejo i a poc a poc, disminueixo la velocitat. Mai la deixaria caure... Mai voldria fer mal a un ésser tan delicat i alhora tan fidel... Lentament la deixo al terra i el seu somriure feliç m’ensenya amb quina facilitat ens podem alleugerir de tot... simplement jugant .

Marxa fent-me Adéu amb la mà i bufant-me un petó que el vent envejós se’l queda per ell.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada