BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Un petó!

diumenge, 28 d’abril de 2013

JOANA

Tarda suau d’abril al parc. Estic parlant animadament , quan m’adono de la seva careta que m’està observant. Me la miro i sóc incapaç de resistir la seva dolça mirada. M’ajupo i l’abraço. Ella es desfà tendrament als meus braços i em sorprèn amb quina facilitat se’m dóna... Li estampo un petó a les seves galtes rosades i l’aixeco a coll. Que poc que pesa el seu petit cos...Ens quedem mirant fixament amb els caps recolzats pels fronts. Somriu, té el nas pintat de groc i endevino que ha estat ensumant de massa a prop un pixallits. M’agrada com viu, tastant-ho tot al màxim, extraient el suc a tot el que l’envolta...La seva curiositat insaciable, les ganes d’explorar-ho tot, de fer de cada dia una aventura de viure... L’envejo.

Els seus cabells em cauen a la cara i els seus ulls juganers es fixen en els meus i demanen tota la meva atenció. M’allibera de totes les meves pors i esborra tots els meus neguits. Sé què vol... vol jugar.
I m’hi llenço sense contemplacions. M’oblido que sóc adulta i per uns minuts apareix la nena que mai he deixat de ser. Som simplement dues nenes que es busquen amb ganes de passar-ho bé. Riem de petites coses que m’explica i de sobte es rendeix als meus braços i em diu: ”Fes-me volar...”  
Acosto el seu cos al meu i mentre ella oneja pels aires, giro i giro sense parar... La seva cara reflexa la seva felicitat d’infant, deixant-se portar aliena a tots els patiments dels adults que ens fa tan pesants i tan poc volàtils... No existeix res més en aquell moment: només som ella i jo, el sol del capvespre i el vent... Em marejo i a poc a poc, disminueixo la velocitat. Mai la deixaria caure... Mai voldria fer mal a un ésser tan delicat i alhora tan fidel... Lentament la deixo al terra i el seu somriure feliç m’ensenya amb quina facilitat ens podem alleugerir de tot... simplement jugant .

Marxa fent-me Adéu amb la mà i bufant-me un petó que el vent envejós se’l queda per ell.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada