Era un dia plujós d’abril. Jo tenia deu anys i la mare feia
dues setmanes que estava al llit. Feia anys que patia del cor i malgrat tenir
una salut bastant dèbil havia infantat sis fills. Però aquelles últimes
setmanes una pneumònia s’havia apoderat de la poca salut que li quedava. Estava
molt dèbil, però sempre em rebia pacient, amb un somriure, quan entrava a la
seva habitació i m’agafava la mà. A mi em feia pena veure-la allà estirada i no
traginant com feia habitualment per la casa. La seva cara s’havia anat fent
petita i més pàl·lida i amb la camisa de dormir blanca i els coixins al costat
se’m presentava gairebé com un àngel. Jo la pentinava amb la mà i li besava el
front. Els seus ulls dolços em miraven amb tendresa i alhora amb una profunda
tristesa, que jo ,com infant, no entenia.
Però aquell matí hi havia un mal pressentiment en l’aire.
Només llevar-me vaig sentir molt d’enrenou a la seva habitació i al passadís hi
havien les seves germanes. El doctor va sortir de la cambra i amb un lleuger
moviment de cap va aconseguir fer-les plorar. Jo no sabia que passava, però
vaig notar un calfred recorrent-me l’espinada. Els plors dels adults és quelcom
que desorienten els nens i no donen cap escletxa per l’esperança... Vaig
obrir-me pas entre els grans que ni tan sols em miraven i em vaig acostar al
llit. La mare jeia suada i agonitzant en una lluita aferrissada per agafar-se
encara a la vida, sense deixar-se arrossegar cap un camí sense retorn... Ho
vaig veure clar, s’estava morint i vaig cridar: “ No! No vull que es mori la
mare!!...” Ella va obrir els ulls i amb un alè de veu va
xiuxiuejar:”Emporteu-vos-la...” Les tietes em van agafar per les espatlles,
però rebutjant qualsevol consol vaig fugir escales avall mentre les llàgrimes
lliscaven per les meves galtes...
Em vaig amagar al paller. Ho odiava tot, fins i tot la pluja
m’impedia enfilar-me a l’arbre on sempre em refugiava quan volia evadir-me de
la realitat. Quan estava trista, enfadada o n’havia fet alguna sempre
m’enfilava una estona al codonyer del costat de l’hort. Des d’allà a dalt ho
veia tot diferent, des d’una altra perspectiva... I m’imaginava que era un
ocell i volava ben lluny d’aquella misèria que ens envoltava... De la
postguerra, de la manca d’ aliments, dels pocs moments feliços, d’aquell món
tan gris i miserable...
Al migdia em van venir a buscar. La mare ja era morta i les
tietes havien fet el dinar per mi, el pare i els meus altres quatre germans més
grans que jo. La Carme, la petita de set anys era fora des del vespre anterior.
Suposo que els adults ja havien previst el desenllaç d’avui i pensaven que jo
ja tenia edat suficient per aguantar aquesta sotragada de la vida... Vaig seure
a taula i em vaig estar mirant un a un els meus germans... Recordo amb rancúnia
la mirada perduda i llunyana del meu pare, incapaç de consolar-nos, de
donar-nos una abraçada, de fer un gest que ens fes sentir propers... Cadascú
amb la seva pròpia pena, cadascú més sol que mai... sense la mare, l’única que
ens feia sentir part d’una família... Vaig odiar el meu pare, per què no se
n’havia anat ell en comptes de la mare que tan estimava?...
Després de fer veure que menjàvem em van fer pujar a
l’habitació. El record d’aquella imatge encara la tinc avui al cap, seixanta-cinc
anys més tard... La mare vestida de negre amb els cabells tibats i pentinats,
encarcarada, talment un ninot,... L’impacte va ser brutal: no hi havia res de
la mare en aquell cadàver... Vaig marxar esperitada altra vegada per
l’escala...
Però aquesta vegada les tietes em van seguir i com que havia
parat de ploure em van convèncer que anés a collir unes flors per la mare. L’herba
fetgera que creixia als marges de prop del mas ens regalava cada primavera
flors blanques i liles. I cada vegada que en trencava una pensava en un record
bonic de la meva mare: el seu gest de quan es posava els cabells darrera
l’orella, el seu somriure, el dia que se li van escapar les oques i reia
empaitant-les, la vegada que em va pintar el nas amb farina quan feia el pa,
quan em venia a fer el petó de bona nit, quan em deia que era la més espavilada
de la casa, quan collíem juntes els tomàquets de l’hort, quan em deixava
ajudar-la tallant els patrons per fer-me una faldilla ...
Vaig tornar a entrar a l’habitació i les tietes havien tapat
amb un llençol blanc el maleït vestit negre i li havien tornat a posar els
coixins sota el cap. Una a una vaig anar col·locant les flors al seu voltant,
intercal·lant ara una de lila ara una de blanca... Quan vaig haver acabat em
vaig apartar i la vaig contemplar: em va semblar que somreia...
Quan l’endemà es van endur el cos de la mare, ella ja no hi
era... Estava dins del meu cor...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada