BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Gràcies als instituts que han posat al meu llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres. I gràcies a un institut d'Olot que llegeix Cartas de Amor Encadenadas, en castellà!! Em fa molta il·lusió...


Els esdeveniments que trasbalsen el meu país en aquest moment m'ha fet recuperar en Pol, el Cargol. Sé que ell ho viu amb molta intensitat i no ho està passant gaire bé. Una abraçada a tota la gent que, com ell, lliuta pels seus ideals. No defalliu mai!!

diumenge, 28 d’abril de 2013

LA MORT DE LA MARE.


Era un dia plujós d’abril. Jo tenia deu anys i la mare feia dues setmanes que estava al llit. Feia anys que patia del cor i malgrat tenir una salut bastant dèbil havia infantat sis fills. Però aquelles últimes setmanes una pneumònia s’havia apoderat de la poca salut que li quedava. Estava molt dèbil, però sempre em rebia pacient, amb un somriure, quan entrava a la seva habitació i m’agafava la mà. A mi em feia pena veure-la allà estirada i no traginant com feia habitualment per la casa. La seva cara s’havia anat fent petita i més pàl·lida i amb la camisa de dormir blanca i els coixins al costat se’m presentava gairebé com un àngel. Jo la pentinava amb la mà i li besava el front. Els seus ulls dolços em miraven amb tendresa i alhora amb una profunda tristesa, que jo ,com infant, no entenia.

Però aquell matí hi havia un mal pressentiment en l’aire. Només llevar-me vaig sentir molt d’enrenou a la seva habitació i al passadís hi havien les seves germanes. El doctor va sortir de la cambra i amb un lleuger moviment de cap va aconseguir fer-les plorar. Jo no sabia que passava, però vaig notar un calfred recorrent-me l’espinada. Els plors dels adults és quelcom que desorienten els nens i no donen cap escletxa per l’esperança... Vaig obrir-me pas entre els grans que ni tan sols em miraven i em vaig acostar al llit. La mare jeia suada i agonitzant en una lluita aferrissada per agafar-se encara a la vida, sense deixar-se arrossegar cap un camí sense retorn... Ho vaig veure clar, s’estava morint i vaig cridar: “ No! No vull que es mori la mare!!...” Ella va obrir els ulls i amb un alè de veu va xiuxiuejar:”Emporteu-vos-la...” Les tietes em van agafar per les espatlles, però rebutjant qualsevol consol vaig fugir escales avall mentre les llàgrimes lliscaven per les meves galtes...

Em vaig amagar al paller. Ho odiava tot, fins i tot la pluja m’impedia enfilar-me a l’arbre on sempre em refugiava quan volia evadir-me de la realitat. Quan estava trista, enfadada o n’havia fet alguna sempre m’enfilava una estona al codonyer del costat de l’hort. Des d’allà a dalt ho veia tot diferent, des d’una altra perspectiva... I m’imaginava que era un ocell i volava ben lluny d’aquella misèria que ens envoltava... De la postguerra, de la manca d’ aliments, dels pocs moments feliços, d’aquell món tan gris i miserable...

Al migdia em van venir a buscar. La mare ja era morta i les tietes havien fet el dinar per mi, el pare i els meus altres quatre germans més grans que jo. La Carme, la petita de set anys era fora des del vespre anterior. Suposo que els adults ja havien previst el desenllaç d’avui i pensaven que jo ja tenia edat suficient per aguantar aquesta sotragada de la vida... Vaig seure a taula i em vaig estar mirant un a un els meus germans... Recordo amb rancúnia la mirada perduda i llunyana del meu pare, incapaç de consolar-nos, de donar-nos una abraçada, de fer un gest que ens fes sentir propers... Cadascú amb la seva pròpia pena, cadascú més sol que mai... sense la mare, l’única que ens feia sentir part d’una família... Vaig odiar el meu pare, per què no se n’havia anat ell en comptes de la mare que tan estimava?...

Després de fer veure que menjàvem em van fer pujar a l’habitació. El record d’aquella imatge encara la tinc avui al cap, seixanta-cinc anys més tard... La mare vestida de negre amb els cabells tibats i pentinats, encarcarada, talment un ninot,... L’impacte va ser brutal: no hi havia res de la mare en aquell cadàver... Vaig marxar esperitada altra vegada per l’escala...

Però aquesta vegada les tietes em van seguir i com que havia parat de ploure em van convèncer que anés a collir unes flors per la mare. L’herba fetgera que creixia als marges de prop del mas ens regalava cada primavera flors blanques i liles. I cada vegada que en trencava una pensava en un record bonic de la meva mare: el seu gest de quan es posava els cabells darrera l’orella, el seu somriure, el dia que se li van escapar les oques i reia empaitant-les, la vegada que em va pintar el nas amb farina quan feia el pa, quan em venia a fer el petó de bona nit, quan em deia que era la més espavilada de la casa, quan collíem juntes els tomàquets de l’hort, quan em deixava ajudar-la tallant els patrons per fer-me una faldilla ...

Vaig tornar a entrar a l’habitació i les tietes havien tapat amb un llençol blanc el maleït vestit negre i li havien tornat a posar els coixins sota el cap. Una a una vaig anar col·locant les flors al seu voltant, intercal·lant ara una de lila ara una de blanca... Quan vaig haver acabat em vaig apartar i la vaig contemplar: em va semblar que somreia...

Quan l’endemà es van endur el cos de la mare, ella ja no hi era... Estava dins del meu cor...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada