SIMÓ -1ª PART

En Simó recorda com el dia que va fer deu anys, la mare va fer un esforç impressionant per aixecar-se del llit i arribar a la cuina a menjar un tall del seu pastís d’aniversari. Encara la veu embolicada en una bata morada, el seu somriure dibuixat en una cara excessivament pàl·lida i com va aplaudir quan en Simó va apagar d’una bufada totes les espelmes. Ell va obrir el seu únic regal, una pilota, i després de fer-li un petó, va tornar al llit acompanyada pel pare que li murmurava en veu baixa:

— Li dic ara?

— Com vols ara? Espera a demà, que avui és el seu aniversari— va dir la mare.

Notava que els pares es mostraven inquiets per algun motiu, però no sabia què... Aquella nit li va costar dormir i quan es va despertar tenia el pare assegut al costat del llit.  Ell, seriós, el va mirar fixament i va anar al gra:

—Simó, t’haig de dir dues coses i espero que siguis valent per afrontar-les. La mare està malalta, molt malalta, de fet. El doctor diu que necessita una intervenció i que pot ser molt complicada. Demà ingressarà a l’hospital i durant uns dies no em mouré del seu costat. He demanat a la teva tia Amàlia que es faci càrrec de tu. Aquesta tarda et portaré a la masia i t’estaràs allà fins que et vingui a buscar.

—Qui és la tia Amàlia, pare?— va preguntar amb un fil de veu.

—Simó, és la meva germana. Que no te’n recordes? La vam anar a veure quan tenies quatre anys...— va dir el pare molt convençut.

—No la conec, pare. No hi vull anar.

—No pots triar, Simó. És l’única parenta que tenim i ningú més pot fer-se càrrec de tu. Haig d’estar amb la mare. Ho entens, oi?—va dir el pare. Es va adonar al moment que els ulls d’en Simó amenaçaven en desbordar-se— Simó, no és cap càstig. Fes un esforç. Estaràs en una masia i podràs passar molta estona a fora i veuràs animals... Ja ets gran, t’has de comportar com un homenet.

Però en Simó va fer un salt del llit i va córrer plorant cap a la habitació de la mare. Quan el pare va entrar els va atrapar tots dos abraçats. La mare l’acaronava i li besava el front, mentre ell sanglotava desesperat. Van estar-se així durant més d’una hora.

El pare va omplir una maleta amb tot el que creia que en Simó podia necessitar per passar unes setmanes a casa de la seva germana i després del dinar més trist de la seva vida, el pare el va arrencar dels braços de la mare i el va empènyer cap a dins el cotxe. Plovia. Era un dia fred de primavera. Plorant i abraçat a la pilota, en Simó va mirar un moment cap al pis i va veure com la mare s’havia aixeca’t del llit i li feia adéu amb la mà de la finestra estant. Ella es va acostar al vidre i hi va dibuixar un petó amb els seus llavis. En Simó no està segur si el què va veure era una llàgrima que li lliscava per la galta o era una gota de la pluja que regalimava per la finestra, però del que si va estar segur és que la mare l’estimava de debò. Ell també va posar els llavis en el vidre del cotxe i no els va apartar fins que va deixar de veure el carrer. Va plorar en silenci tot el camí.

Mentre el pare conduïa, en Simó s’allunyava de Barcelona i de la seva vida coneguda. Aviat es van trobar envoltats de muntanyes que s’estrenyien entre elles i on la carretera i les vies del tren es creuaven ara per dalt, ara per baix per no fer-se nosa. El congost es va acabar obrint donant pas a una comarca ampla i plena de pobles i cases de pagès disseminades. L'ensopiment del temps fan fer que en Simó s’acabés dormint.

Dues hores més tard, la mà del pare el sacsejava, obligant-lo a despertar. Va obrir els ulls i  va veure amb els llums de cotxe una gran portalada que s’obria camí cap a una casa que s’albirava en línea recta. En Simó va sentir un calfred. Quan el cotxe es va aturar davant d’una gran masia, el seu cor es va fer petit, petit...

Per un moment la cridòria d’una canilla de gossos va ofegar el batec del cor d’en Simó que semblava voler escapar del seu pit com un ocell dins d’una gàbia. Els seus ulls esbatanats no es creien que s’hagués de quedar unes setmanes en aquell indret tan foraster.

        

— Ja hi som Simó. T’acabarà agradant, ja ho veuràs— va dir el pare que es pensava que potser podria arribar a creure’s tal mentida.

Van baixar del cotxe i mentre el pare agafava la maleta i ell badava, un gos petit va venir a llepar-li una mà. En Simó, de l’ensurt, va caure de cul de manera ridícula. En aquell moment una dona vestida de negra, de faccions tosques i cabell estretament recollit en un monyo, va sortir del portal de la casa il·luminat per un petit fanal. Ell es va posar dret d’un bot i va pregar per un breu instant que ella no fos la tia Amàlia, però el seu pare es va acostar a ella amb dues llargues camallades i li va besar les galtes davant d’un gest esquerp i molest per part seva. El va cridar:

— Simó! Vine a saludar a la teva tia.

Ella se’l va mirar amb el nas arrufat, repassant-lo de dalt a baix com si fos una nosa o li pogués encomanar qui sap què. Es va girar cap al seu germà i li va demanar secament:

—I fins quan se suposa que s’ha d’estar a aquí?.

El pare la va agafar pel braç i se la va portar un tros enllà, cap a la foscor, mentre en Simó no deixava de contemplar el poc que el fanal il·luminava i distingia de la casa immensa que tenia al davant. Havia estat pintada blanca i però es veia llocs on la pintura havia saltat i es palpava una certa deixadesa. Al primer pis hi havia un porxo que travessava tota la façana i una finestra rodona a les golfes. Per un moment li va semblar veure-hi una ombra però la conversa entre el pare i sa germana pujava de to i en Simó va girar uns segons el cap per veure com discutien acaloradament. Quan va tornar a mirar a la finestra rodona, no hi havia res.

Estava tant astorat amb tot plegat que no va sentir al pare que el cridava. Quan es va girar el motor del cotxe ja estava engegat i ell li feia adéu amb la mà des del cotxe. Ni tant sols li fa fer una abraçada ni li va dir quan tornaria. I allà el va deixar, terriblement sol i espantat, amb la maleta als peus i abraçat a la pilota que li havia regalat la mare.

(Continuarà)