BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS!

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on trobareu bocins de l'ànima de Vic que podeu emportar-vos a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que estimeu. Ah! I llibres, també!

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi.

Contes Cruixents, en llibre, comprèn un recull de 24 contes d'aquest blog. De moment està tenint molt bona acceptació i això em fa estar molt contenta.

Gràcies a l'Institut del Ter de Manlleu per haver triat 2 llibres meus com a lectura per als seus alumnes i per convidar-me a passar un matí amb vosaltres. Em va fer moltíssima il·lusió!!


Ara estic a mig fer una petita novel·la i no tinc temps de penjar contes curts però tot vindrà. Un petonàsss!

dimecres, 17 d’abril de 2019

LA PORTERA 007


Les pel·lícules de cinema ens ha fet creure que els espies són homes molt espavilats i astuts que, només acluquen una mica els ulls i ja fan les cavil·lacions més encertades possibles respecte al què pretenen esbrinar. Tots són molt atractius i van vestits molt elegants, amb pantalons i americanes d’un teixit resistent i tan elàstic que no s’estripen mai, per moltes rebolcades i claus de karateka que hi facin. Només una de cada mil bales, que els hi disparen a menys de tres metres, els hi rasca un braç o una cuixa i que, quan es queden sense bales, són capaços d’apallissar, ells sols, a set o vuit homes grossos com armaris i sortir-ne vius. Condueixen cotxes de súper luxe, la majoria descapotables, sempre amb les claus posades i el dipòsit ple de benzina i que, encara que els deixin a qualsevol lloc mal aparcats, ni així, mai ningú se’ls hi emporta. S’enrotllen sempre amb la noia més guapa de la pel·lícula, tot i que es veu d’hores lluny que és la dolenta (en això sí que són burros!).
I, llavors, nosaltres, simples mortals, els mirem embadalits, envejant-los per una vida tan excitant; mentre que, el més estimulant que hem fet últimament, és sortir de casa amb la bateria baixa del mòbil.
Doncs, jo voldria desmentir aquest clixé. La majoria dels homes que conec són tan poc observadors que tarden una setmana llarga a adonar-se que la seva dona s’ha tallat els cabells, que no distingeixen un gris marengo d’un verd maragda, i que els hi fas un somriure forçat, seguit d’un cop de cap en avall, se’t queden mirant amb el front arrugat, sense entendre que els estàs intentant indicant, amb delicadesa, que porten la bragueta oberta.
Veuen més els ulls d’una nena de cinc anys que els de deu homes junts. Quan portava al meu fill a l’escola de primària hi havia nenes que em repassaven cada dia de dalt a baix: que si portes arracades noves, que si avui duus unes sabates diferents, que si t’has tallat el serrell... i els seus pares, homes, em veien sempre igual.
Va, vinga!! Que trobem a un home que es fixa amb quatre detalls i el fem, de pet, cap dels espies. Les dones som molt més observadores, això està més que demostrat.
Us vull confessar que jo sí que conec a “una espia” de debò, de les que ho controla tot i ho sap tot de tothom. Es diu Antònia i és la portera del bloc de casa.
Poca broma! La CIA pagaria un munt de calers per un fitxatge com aquest... No té massa glamur perquè és baixeta, deu pesar quaranta quilos, edat incerta, porta les ulleres guerxes i una diadema lila que li evita que, els pocs cabells que li queden, li vinguin als ulls i perdi pistonades. És molt tremendament eficaç, infal·lible, m’atreviria a puntualitzar.
Fa tants anys que treballa de portera del mateix bloc de pisos que crec que, quan l’estaven fent, al mig dels paletes, ja hi havia l’Antònia donant ordres a tort i a dret. Penseu que no hi ha entrada de pisos, en tot Barcelona, que estigui tan neta i brillant com la nostra. Es passa el dia amb el pla de fregar en mà i, ull a posar els peus fora dels papers de diari que escampa!! Un dia vaig tocar, amb la punta de la sabata, el terra mullat i em va fotre un cop de pal a les costelles que em va fer mal tres dies seguits. El problema és que, a vegades, deixa els fulls tan separats que has de saltar de l’un a l’altre; ella juga amb avantatge, utilitza el pal com a perxa. L’hauríeu de veure amb quina agilitat es mou, reconxo de dona!
Viu en un petit habitacle a l’entrada mateix. I no només es cuida de l’entrada, també té les claus dels comptadors, la de l’ascensor i crec que, fins i tot, una còpia de cada pis. I em direu malpensada, però estic segura que, quan no hi som, entra a casa nostra i ens ho repassa tot. Com sinó, un dia que jo baixava escapada per les escales, visc al primer primera i sempre pujo i baixo a peu, em diu: “Ep!! T’has deixat l’ordinador!”. Ostres!! Cert! Em giro i començo a pujar a buscar-lo i sento a la meva esquena: ”El tens carregant-se a la cuina”. I quan entro, el veig endollat a la taula de la cuina i penso: ”Com ho sabia???”
I és que ella ho sap tot! Els seus ulls són càmeres i la seva oïda tan fina que ho sent tot amplificat. Si alguna hora trobes alguna cosa per l’escala: una gorra, un guant, un mocador... ella sap de seguida qui n’és l’amo o la mestressa. I si ho perds, igualment. Un dia em va caure el mòbil, se’m va desmuntar i vaig perdre la targeta Sim. Li vaig dir i, l’endemà, ja me l’havia trobat; no em va voler dir on, potser era sota el meu llit...
Va ser la primera a felicitar-me pel segon fill. Feia, a penes, dos dies que sabíem que estava embarassada i encara no ho havíem dit a ningú; doncs, em va barrar el pas amb el pal de fregar, al matí, i se’m va quedar mirant. “Tu... estàs embarassada!”, em va dir. Conxo!! Vaig fer un bot i tot. Em podia haver estalviat el predictor. Vaig estar a punt de demanar-li si em podia dir si seria nen o nena, però no vaig voler abusar.
Intento no donar-li massa conversa però no pot evitar enrotllar-se. Sovint m’explica les intimitats dels meus veïns i, llavors, em fa vergonya mirar-me’ls quan ens creuem a la porta. Segur que els altres també saben coses sobre mi, per com em somriuen.
Sé que al bloc hi ha un matrimoni que dormen en habitacions separades i que porten als seus respectius amants a casa. Es veu que no tenen diners per separar-se però fan com si ja ho fossin. Sé que hi ha dos nois cuperos que comparteixen el llit amb la noia que viu amb ells, i que als trios, sovint, s’hi apunten altres convidats que també practiquen això del poli-amor. Hi ha una veïna que té una nena, el pare de la qual és el veí de dos pisos més amunt, no pas l’home que viu amb ella. Es veu que teníem uns xinesos que en una habitació hi criaven ànecs. Un dia se’ls va trobar a la terrassa de dalt, amb tot d’ànecs decapitats, penjats de l’estenedor de la roba. Els va denunciar a la policia pel merder que li van fer, no pas per res més. Ara els segueix vigilant de prop per si hi tornen. També assegura que tenim un pis-pastera on, segons ella, dormen per torns, en els mateixos llits, diverses persones cada dia. Són d’origen africà i no els distingeix del tot, però afirma que en són més de deu. Sospita que la veïna del tercer sego... (ai, que això no ho puc dir!) està enverinant, de mica en mica, al seu marit. Fa temps, aquesta dona li va confessar que el seu home tenia molt mal caràcter i que es volia separar però el marit no volia i la va amenaçar. Últimament, a ell se’l veu molt consumit i, a ella, en canvi, cada dia més reviscolada. Assegura que se’l va carregant a còpia de fer-li crema catalana. Diàriament li regira les escombraries (ai, Déu meu!) i ha descobert que hi llença un sobre amb una pols indefinida, a granel, que certifica que li dissolt al mig de la crema. Em diu que ja ho sentirem a dir, ja...  No allargarà gaire aquest home.
Valga’m Déu! Quina una, l’Antònia! No se li escapa res! No hi ha cap agent 007 que li arribi a la sola de la sabata. I és que la gràcia dels espies és que passin desapercebuts mentre ells es fixen en tot. Per tant, els espies de les pel·lícules són més falsos que “un duro sevillano”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada