BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS!

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on trobareu bocins de l'ànima de Vic que podeu emportar-vos a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que estimeu. Ah! I llibres, també!

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi.

Gràcies a tots instituts que han triat, un any més, al llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura per als seus alumnes. Aquest any, com a novetat, hi hagut un institut de La Garriga i un d'Olot que l'han llegit en castellà. M'han enviat, fins i tot, un video fet pels mateixos alumnes! Fa molta il·lusió!!


M'ha vingut de gust canviar una mica la imatge del blog i deixar el nom només en: Contes Cruixents.

Us regalo el meu conte premiat en el Concurs de Narrativa Curta de El 9 Nou d'aquest estiu: NENES DE SÍRIA.
Un petó.

dijous, 1 de gener de 2015

ANY NOU

En Jacint es lleva d’hora i surt a fora. En aquesta nit hivernal la lluna il·lumina tremolosa el camí que avança cap al darrera de la casa i s’enfila turó amunt. Tot és silenci, tret dels petits sorolls dels seus peus trepitjant la fullaraca congelada. En mig de la boscúria, hi ha moments que no veu res i camina de nord per un indret tan conegut. Després del primer turó s’obre una clariana que sota la llum lunar adquireix un aspecte indòmit. Imagina que aquest paisatge fa centenars de anys era pràcticament el mateix; en aquest racó de món la civilització l’ha deixat bastant tranquil, tret de la seva cabana que abans era una borda, no hi ha pràcticament ningú en quilòmetres a la rodona.

Continua pujant amunt, sempre amunt... Aquell afany de l’home a escalar posicions, a pensar que més amunt hi haurà quelcom que val la pena descobrir i malgrat que el camí està ple de dificultats, amunt s’ha dit... Somriu i badant amb els seus pensaments, s’entrompassa i cau a terra. No ha estat res, ha ensopegat amb una pedra. Tot i sabent-se el camí, aquesta petita pedra l’ha sorprès. S’adona que és talment la vida, quan creiem saber per on anem, una ensopegada i ... tornar a posar-se dempeus.

El cel comença aclarir-se i el sender es fa més senzill a seguir; és la tendència natural que ho posa tot al seu lloc. Quatre passes i topa novament amb el bosc feréstec. Sota el seu brancatge una fina boirina s’hi arrapada com el vel d’una núvia. Un calfred li recórrer l’espinada, les ànimes dels perduts que ningú enyora s’emparen en aquest indret, sempre ho ha sabut. Nota que està profanant un lloc sagrat. Sent una presència darrera seu i es gira espantat, però no veu res. Per la cua de l’ull, la boira es remou juganera i un xiuxiueig a cau d’orella el desconcerta. Un altre moviment i una branca es balanceja al seu costat. Té por, ho admet. Sent la mateixa inquietud de quan era petit i es despertava sol a casa: es colgava sota els llençols i esperava amb el cor esverat que tornés la mare aviat. Aquí no hi ha la mare però interiorment la crida... Per anys que passin, quan hom té por, el primer pensament que passa pel cap és cridar la mare. És l’instint...

Malgrat la inquietud del bosc, no ha deixat de caminar. Un home fet i dret no es pot frenar pels seus temors i amb el cor encongit però el cap ben alt, ha seguit la ruta que porta marcada. Queda un darrer esforç, la darrera empenta per assolir la fita. S’haurà d’afanyar si vol aconseguir el premi, des de Nadal que el dia ja s’allarga i no pot perdre més temps. Treu forces que no sabia que guardava i amb gambades decidides s’agafa el darrer turó amb ganes. S’adona que quan es deixa la por de banda un se sent més lleuger i el món que s’obre al davant ofereix tantes possibilitats que no es poden desaprofitar. Recolzant la mà sobre al genoll mentre exhala el darrer esbufec, arriba a temps per recollir el regal. Dalt del cim veu com surt el sol, majestuós i radiant que inunda d’escalfor aquest món glaçat que l’esperava amb frissança. S’asseu i contempla meravellat l’espectacle que cada primer dia de l’any es reserva. I es deixa enganyar pensant que aquesta gran obra és només per ell, l’únic espectador.