BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Us estimo!

dijous, 19 de març de 2015

UNDERGROUND

Assegut en un seient del metro de Londres, en Pedro se sent incomodat. Unes dones estrangeres, evidentment turistes, se’l miren sense cap mena de discreció. Aquest matí quan ha sortit de casa ja preveia que li podria passar això i ara, voldria fondre’s...

En Pedro fa de professor d’espanyol en una escola privada de la part alta de la ciutat. Li agrada la seva feina i l’ambient del professorat és agradable. Ell és home de rutines ben marcades, de tenir-ho tot previst i controlat, d’avançar-se als esdeveniments si cal. Però avui és un dia especial, l’escola està de festa i ha organitzat diferents activitats en les quals es veu obligat a participar. No li va improvisar, i menys, haver de fer el paperina davant dels seus alumnes, però avui no se’n podrà escapar.

Al matí s’ha vestit a contracor amb un cert nerviosisme. Ha apartat la caçadora que porta habitualment i ha buscat l’abric llarg que tenia en el fons de l’armari. Se l’ha cordat fins a l’últim botó. S’ha tapat amb una bufanda i ha dubtat uns moments en agafar un gorro que finalment ha descartat.  Aquest març està sent poc plujós, però l’aire fred cala fins els ossos, i ja porta uns dies constipat.

Fa un any que viu a Londres i s’hi troba bé. Li agrada la manera de fer dels anglesos: la  puntualitat, l’extrema educació que impedeix deixar fluir sentiments desmesurats, la disciplina, el valor del deure, la correcció per fer les coses ben fetes... Un contrast total amb caràcter llatí dels espanyols, però per en Pedro, aquest entorn reservat i contingut, encaixa de meravella amb la seva manera de ser.

És per això que avui se sent una mica desconcertat. La proposta d’assistir a l’escola amb faldilla escocesa se li fa incomprensible. Aquest any s’han agermanat amb una escola d’Escòcia i avui rebran la visita d’uns alumnes representants. És un gest de cortesia habitual rebre als convidats amb aquesta vestimenta.

Quan ahir la directora li va donar la faldilla es pensava que li estava prenent el pèl, però li va estranyar... La dita senyora no acostuma a tenir un sentit de l’humor gaire desenvolupat i després de sostenir-li la mirada, va entendre que la cosa anava de veres.
   
Amb la faldilla a la mà, es va passar el vespre mirant la seva roba i decidint amb què la podria combinar: amb una camisa blanca, amb jersei de coll alt vermell, amb una samarreta negra... Sense massa idea de combinació de colors, els enormes quadres vermells, continuaven sent enormes miressin com es miressin. La llargada de la faldilla li va semblar molt minsa per un home de metre noranta-sis com ell, i  li quedava a un pam per sobre genoll, se la posés com se la posés.

Va buidar el calaix dels mitjons i per sort en va trobar uns de llargs i negres. Els va estirar tan com va poder, però trenta centímetres de carn peluda quedaven a la vista. Va pensar en depilar-se, però va deixar córrer la idea... 
  
I ara, assegut en el metro, s’ha hagut de descordar algun botó de l’abric perquè sinó se sentia travat. Inevitablement, les seves primes cuixes són el centre de totes les mirades. Es troba ridícul i es posa vermell. Encara que s’aixequi ara ja és massa tard, l’atenció dels viatgers, principalment de les turistes, està centrada en la seva persona.

Deixa que riguin... I encara que es pensen que no les entén, parlen italià i moltes de les paraules que utilitzen s’assemblen força a l’espanyol. Preferiria no entendre-les... Enfonsa el nas en la bufanda i tanca els ulls. Les vuit parades de metro se li fan eternes...

Quan finalment baixa, les turistes enriolades el segueixen per l’estació. Atabalat, s’oblida de tornar-se a cordar tots els botons de l’abric. I mentre camina decidit pels passadissos, una corrent d’aire li aixeca la faldilla fins al nas.

Davant la cara de sorpresa de la gent que el mira divertida, pensa que potser hauria d’haver demanat a la directora si s’havia de posar uns calçotets a sota. Però ara ja és massa tard...