BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Un petó!

dimecres, 15 d’abril de 2015

LA PRINCESA (una versió diferent de la Llegenda de St Jordi)

La Princesa està sola a la seva cambra. Sap que el seu nom està inclòs dins el bombo del sorteig. Des de que el rei va decidir incloure-la per solidaritat a la llista, està segura que només és qüestió de temps: tard o d’hora el seu nom sortirà. Serà avui?

Sent corredisses i els plors de la Reina al passadís. S’obre la porta i la seva mare se li llença als braços: “Filla meva, t’ha tocat a tu...” diu gemegant.  La Princesa no s’immuta, ho pressentia...

Després d’un dinar on només parla la Reina que no para de retreure-li al seu marit el seu altruisme oferint la seva filla a una bèstia sanguinària, ningú és capaç d’empassar un mos.

La Princesa entra per última vegada a la seva habitació, no li cal agafar res per anar a morir. Repassa amb la vista les seves pertinences i ressegueix amb la punta dels dits els seus petits records que guarda dins una arqueta de fusta. S’acomiada de tot i no plora. No sap perquè però no pot plorar, simplement accepta la seva sort sense cap queixa i es resigna.

No li ha semblat mai oportú fer grans escarafalls. Recorda altres nomenats fent crits i estripant-se  les vestidures, tibant-se els cabells, lamentant-se en veu alta, maleint el sorteig, jurant i blasfemant...No, ella no ho farà.

Mentre camina pels carrers veu com la gent acota el cap al seu pas.  Una anciana li agafa les mans donant-li un benedicció i una nena li atansa una flor... Ella somriu. Per primera vegada a la vida s’adona que fa quelcom útil per el seu poble i se sent bé. Setze anys malgastats en no fer res divertit ni emocionant, en res profitós ... Ara que va a morir veu una estimació real als ulls de la seva gent. Se sent important per primera vegada.

Quan arriba dalt el turó els seus pares s’han d’acomiadar d’ella. La Reina no vol deixar-la, es posa histèrica i fins i tot esgarrapa al Rei  quan li arrenca la filla dels braços. La Princesa s’emociona uns moments i besa als seus pares. Marxa acompanyada de dos soldats mentre es gira el cap i els fa adéu amb la mà.

Caminen durant una hora. Els soldats en prou feines obren boca, estan molt espantats. Molts d’ells tampoc tornen al poble. A mesura que s’acosten al cau de la Bèstia es veuen òssos humans escampats pel terra, restes d’animals i una pudor molt forta dels seus excrements. Els soldats tremolen i ella resta a l’expectativa.  
De sobte un so gutural ressona dins d’una cova i els soldats amb ulls suplicants li demanen si ja és el moment. Ella els dóna les gràcies i ells marxen cames ajudeu-me muntanya avall.

La Princesa no sap què fer. No té pressa per morir i s’asseu en una pedra a esperar. El monstre dèu dormir, se sent de tant en tant un so semblant a un ronc però no es belluga. Passa una hora o potser més quan finalment la Bèstia decideix deixar el cau. Veu un cap enorme que surt a poc. Ella tanca els ulls i la fera se li acosta tant que sent el seu alè davant la cara. Un lleuger calfred li recórrer l’esquena però ella aguanta fermament.

Quan a la fi obre els ulls veu davant seu uns ullassos d’un blau com el cel radiant d’un dia d’estiu. Les aletes del nas estan lleugerament obertes i l’expressió de la seva cara no amaga un somriure. La Bèstia somriu?... Ella creu que està delirant a les portes de la mort.

Sí, la Bèstia somriu. I de sobte es posa a parlar... i  és en aquest moment quan la Princesa gairebé cau d’esquena de la pedra on seu. La seva veu és més dolça del que un es podria imaginar, si és que algú es pugui imaginar una Bèstia parlant... Li pregunta que com és que no té por, com és que no crida, ni gemega, ni suplica... Ella no diu res. No esperava cap conversa abans de ser l’àpat  de semblant criatura. Llavors s’ajau davant d’ella i se la mira fascinat, amb tendresa, expectant... Ella es redreça a la pedra on seu, s’escura la gola i es posa a parlar.

 Es cauen bé, riuen i parlen. Parlen i parlen... Ni s’adonen que se’ls hi comença a fer fosc.

 De lluny senten les passes apressades d’un cavall al galop. “Qui dèu venir?” Es pregunta la Princesa que fa hores que ha perdut la noció del perill... Un cavaller s’acosta a salvar-la?... Vaja!

Arriba el cavaller i es planta a una distància prudencial desafiant a la Bèstia. Se’l mira i pensa: “Qui és aquest pobre vell que ve a socorre’m? Però si té un munt d’anys i en prou feines s’aguanta dalt el cavall?...” “No patiu Princesa! Jo us salvaré i després us casareu amb mi” diu el cavaller empitjorant-ho més encara.

La Bèstia es mira a la Princesa. La Princesa es  mira la Bèstia. Porten tantes hores parlant i tenen encara tantes coses per explicar-se... Somriuen... “Carrega-te’l” li diu baixet ella.

La fera s’incorpora mandrosa i d’un cop d’urpa ataca el vell cavaller que no el veu ni a venir i cau desplomat. El cavall fuig escapant-se de ser el sopar de la Criatura.

I els dos enamorats continuen la conversa on l’havien deixada com si res no hagués passat. La Princesa comença a tenir fred i la Bèstia d’una alenada encén un focarret ben agradable per aguantar la llarga nit que els espera...