BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS!

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on trobareu bocins de l'ànima de Vic que podeu emportar-vos a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que estimeu. Ah! I llibres, també!

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi.

Contes Cruixents, en llibre, comprèn un recull de 24 contes d'aquest blog. De moment està tenint molt bona acceptació i això em fa estar molt contenta.

Gràcies a l'Institut del Ter de Manlleu per haver triat 2 llibres meus com a lectura per als seus alumnes i per convidar-me a passar un matí amb vosaltres. Em va fer moltíssima il·lusió!!


Ara estic a mig fer una petita novel·la i no tinc temps de penjar contes curts però tot vindrà. Un petonàsss!

dimecres, 15 d’abril de 2015

LA PRINCESA (una versió diferent de la Llegenda de St Jordi)

La princesa està sola a la seva cambra. Sap que aquesta vegada el seu nom està inclòs dins el bombo del sorteig. Des que el rei va decidir incloure-la per solidaritat a la llista, està segura que només és qüestió de temps. Tard o d’hora, el seu nom sortirà. Serà avui?

Sent corredisses i els plors de la reina ressonen al passadís. S’obre la porta i la seva mare se li llença als braços: “Filla meva, t’ha tocat a tu...”, diu gemegant.  La Princesa no s’immuta, ho pressentia.

Després d’un dinar on només parla la reina que no para de retreure-li al seu marit el seu altruisme oferint la seva filla a una bèstia sanguinària, ningú és capaç d’empassar un mos.

Ella entra per última vegada a la seva habitació, no li cal agafar res per anar a morir. Repassa amb la vista les seves pertinences i ressegueix amb la punta dels dits els seus petits records que guarda dins una arqueta de fusta. S’acomiada de tot i no plora. No sap per què però no pot plorar, simplement accepta la seva sort sense cap queixa. Es resigna. No li ha semblat mai oportú fer grans escarafalls. Recorda altres nomenats fent crits i estripant-se les vestidures, tibant-se els cabells, lamentant-se en veu alta, maleint el sorteig, jurant i blasfemant. No, ella no ho farà.

Mentre camina pels carrers veu com la gent acota el cap al seu pas.  Una anciana li agafa les mans donant-li una benedicció i una nena li atansa una flor. Ella somriu. Per primera vegada a la vida s’adona que fa quelcom útil per el seu poble i se sent bé. Setze anys malgastats sense fer res divertit, ni emocionant, en res profitós. Ara que va a morir, veu una estimació real als ulls de la seva gent. Se sent important per primera vegada.

Quan arriba dalt el turó els seus pares s’han d’acomiadar d’ella, és el pacte. La reina no vol deixar-la, es posa histèrica i, fins i tot, esgarrapa al rei quan li arrenca la filla dels braços. La noia s’emociona uns moments i besa als seus pares. Marxa acompanyada de dos soldats, mentre es gira el cap i els fa adéu amb la mà.

Caminen durant una hora. Els soldats amb prou feines obren boca, estan molt espantats perquè molts d’ells tampoc acaben tornant al poble. A mesura que s’acosten al cau de la bèstia es veuen ossos humans escampats pel terra, restes d’animals, i se sent una pudor molt forta que prové dels seus excrements. Els soldats tremolen i ella resta a l’expectativa.
De sobte, un so gutural ressona dins d’una cova i els soldats, amb ulls suplicants, li demanen si ja és el moment. Ella els dóna les gràcies i els diu que sí, ja es poden retirar. Ells l'abandonen i corren, cames ajudeu-me, muntanya avall.

La princesa no sap què fer. No té pressa per morir i s’asseu en una pedra a esperar. El monstre deu dormir, se sent de tant en tant un so semblant a un ronc però no es belluga. Passa una hora, o potser més, quan finalment la bèstia decideix deixar el cau. Veu un cap enorme que surt a poc. Ella tanca els ulls i la fera se li acosta tant que sent el seu alè davant la cara. Un lleuger calfred li recórrer l’esquena però ella aguanta fermament.

El moment es fa etern. Quan a la fi obre els ulls, veu davant seu uns ullassos d’un blau preciós, com el d'un cel radiant d’un dia d’estiu. Les aletes del nas estan lleugerament obertes i l’expressió de la seva cara no amaga un somriure. La bèstia somriu? Ella creu que està delirant a les portes de la mort.

Sí, la bèstia somriu.

I de sobte, es posa a parlar. És en aquest instant quan la princesa gairebé cau d’esquena de la pedra on seu. La seva veu és més dolça del que un es podria imaginar, si és que algú es pot imaginar a una bèstia parlant. Li pregunta que com és que no té por, com és que no crida, ni gemega, ni suplica. Ella no diu res. No esperava cap conversa abans de ser l’àpat  de semblant criatura. Llavors s’ajau davant d’ella i se la mira fascinat, amb tendresa, expectant... Ella es redreça a la pedra on seu, s’escura la gola i li dóna conversa.

Parlen i parlen. Es cauen bé, riuen...

Ni s’adonen que se’ls hi comença a fer fosc.

De lluny, repiquen les peülles apressades d’un cavall al galop. “Qui dèu venir?”, es pregunta la princesa que fa hores que ha perdut la noció del perill. Un cavaller s’acosta. A salvar-la? Vaja!

Arriba el cavaller i es planta a una distància prudencial, desafiant a la bèstia.

La princesa se’l mira i pensa: “Qui és aquest pobre vell que ve a socorre’m? Però si té un munt d’anys i en prou feines s’aguanta dalt el cavall?”

“No patiu, princesa! Jo us salvaré!! Després us casareu amb mi, ja que el vostre pare m'ha promès la vostra mà si arribava a temps de salvar-vos”, diu el cavaller empitjorant-ho més encara.

La bèstia es mira a la princesa. La princesa es mira a la bèstia. Porten tantes hores parlant i tenen encara tantes coses per explicar-se. Entre ells s'ha creat una complicitat difícil de definir. Somriuen.

“Carrega-te’l”, li diu ella baixet i li pica l'ullet.

La fera s’incorpora mandrosa i d’un cop d’urpa ataca el vell cavaller, que no el veu ni a venir i cau desplomat. El cavall fuig esperitat abans de ser el sopar de la bèstia.

I els dos continuen la conversa on l’havien deixada, com si res no hagués passat. La princesa comença a tenir fred i la bèstia, d’una alenada, encén un focarret ben agradable per aguantar la llarga nit que els espera.