BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Gràcies als instituts que han posat al meu llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres. I gràcies a un institut d'Olot que llegeix Cartas de Amor Encadenadas, en castellà!! Em fa molta il·lusió...


Els esdeveniments que trasbalsen el meu país en aquest moment m'ha fet recuperar en Pol, el Cargol. Sé que ell ho viu amb molta intensitat i no ho està passant gaire bé. Una abraçada a tota la gent que, com ell, lliuta pels seus ideals. No defalliu mai!!

dimarts, 28 d’abril de 2015

EL BLOC 1ªPART (Primer premi en el Concurs Literari de Poesia i Narrativa Curta "La Sagrera")

Em moc entre caixes de cartró i calaixos oberts. Estic de mudança i per primera vegada a la vida haig d’encabir vint-i-cinc anys en sis caixes. Em sembla impossible que tingui tantes coses meves. De fet, ara seria una ocasió perfecte per despendre’m d’aquelles andròmines i trastos vells que fa anys que no tenen cap utilitat. El més fàcil serà agafar una bossa i llençar-ho directament del calaix. Ho faig. Ai!... hi ha una cosa que em fa gràcia guardar. M’assec al llit amb la bossa a les cames i busco. Una baldufa de fusta que m’havia regalat l’àvia!...  M’està costant una feinada que no entrava dins els meus plans.

Obro un segon calaix i apareix un objecte que feia anys que no veia i gairebé havia oblidat: el meu Bloc. Aquest bloc va marcar la meva vida quan era un adolescent i la seva troballa em trenca el ritme que tot just ara començava a agafar. Me’l miro. Petit de la mida d’una cartera amb tapes taronges. Li trec la goma. Està molt espatllat, té les puntes trencades. L’oloro i tanco els ulls. Durant un temps el portava sempre a sobre, a la butxaca de darrera dels texans. L’obro a l’atzar i llegeixo:
A l’ institut, em costen una mica els idiomes però en mates sóc un crack, m’agraden.
Però el que de veritat em fa anar de cul és jugar a la Play. El cap de setmana em connecto, faig equips i ens fotem unes pallisses que t’hi cagues! La mare a vegades em diu que prou i em desconnecta en plena partida. Em fa emprenyar sobretot quan estem a punt de guanyar. Quan ella diu: Prou!  Ha de ser: ja!... i no es pot esperar ni cinc minuts... Aviat sortirà la Play 3 amb uns gràfics espectaculars. Compto els dies... ”

Em fa gràcia això de la Play 3! Un dia d’aquests, quan hagi acabat el trasllat, la muntem i ens passem unes quantes tardes jugant. Continuo llegint:
“Tinc uns tres-cents amics al facebook però a l’institut acostumo a anar amb dos: l’Albert i en Lluc. També hi ha una tia, la Marina, l’única tia que conec que no es comporta de manera rara. Però a vegades llença l’esmorzar i li foto bronca. Li dic que si vol un cigarro vull veure com es fot l’entrepà davant meu. És collonuda, però aquesta mania de no menjar no la suporto. Les altres ties no em molen massa.   
Un dia algú va penjar al facebook una foto d’una de quart prenent el sol en boles. Va estar uns dies que no va venir, però quan va tornar tothom se’n fotia d’ella. Es veu que ara té una depre de pebrots... Jo m’estimo més no penjar-hi gaire res per si de cas.”

Alço els ulls i miro la habitació: quina feinada que m’espera! I quina mandra!  Llegeixo una mica més i plego...
“Dissabte passat va ser el meu aniversari i em vaig emprenyar molt. Estàvem a la meva festa i a l’hora del pastís, va venir en Carles, per darrera i em va enfonsar la cara dins el pastís... Imbècil! Ja em veus a mi a rentar-me la cara i els cabells emmerdats de xocolata al lavabo. Qui el va parir aquest! Em volia amargar la festa. Què hi feia allà? La meva mare el va convidar. Que elles dues siguin amigues no vol pas dir que nosaltres ho haguem de ser. Jo me’ls trio els amics i ell mai ho serà... A més, qui havia demanat una festa d’aniversari? No suporto les maleïdes festes dels collons. A catorze anys i la mare encara em tracta com si fos a parvulari. No hi hauran més festes, t’ho juro jo!...Quan vaig tornar del lavabo, n’hi havia que encara reien. Capullos!! I en Carles ja havia sortit del restaurant. A fumar, segur... És un malparit!”

Ostres, si! En Carles,... sempre en Carles. Em tenia ben amargat en aquella edat i aquella festa va marcar un abans i un després. Sembla mentida que un fet tan absurd pogués ser el desencadenant de tantes coses que es van succeir a partir d’aquell dia. Continuo llegint:
“En Carles és dos anys més gran que jo i va de sobrat. No sé qui es pensa que és. Les nostres mares són amigues de fa anys i quan érem  petits a vegades anàvem junts a la platja o al cinema. Sempre li ha agradat putejar-me. La meva mare sembla que no s’entera, a  vegades no sé on mira. No el suporto! A més, fuma i es creu que això el fa molt gran. Jo també fumo, què es pensa? Amb els meus amics i la Marina fumem porros.”

La mare entra de sobte a l’habitació i, amb un gest instintiu, amago el bloc darrera meu.
– Com va això? – diu ella – T’ajudo?
– No, no cal mare. Ja vaig fent però és més lent del que em pensava. Hi ha un munt de records que em fan anar a poc a poc. Deixa’m temps, ja m’ho faig...
– D’acord. Millor que et deixi sol. – diu ella amb un somriure i surt de la habitació.
Quasi m’enganxa... Ric per mi mateix: a vint-i-cinc anys i encara li amago el bloc a la mare? No creixeré mai...
Ara mateix no el puc deixar. El torno a obrir i em recolzo d’esquena a la paret. La brometa aquella del pastís es va escampar per l’institut,  algú ho va penjar al facebook. Continuo llegint:
“Porto tota la setmana emprenyat. Encara no he sabut qui va penjar el vídeo del pastís a la xarxa però m’està tocant bastant els collons. Tot primer en va ple i alguns cabrons de segon i tercer també es foten de mi. La gent és molt curta, si això els fa tanta gràcia. A l’hora del pati ens amaguem en un racó amb els meus amics. Passo de tota aquesta merda de gent.
I avui estàvem fumant al racó, quan ens han enganxat el profe de ciències. Ens han portat tots quatre al despatx de la directora i ens han enviat a casa expulsats per tres dies”

Mai abans havia anat al despatx de la directora. Però el pitjor va ser arribar a casa...
Quan ha arribat la mare m’ha fotut bronca i m’ha dit que els porros em maten neurones del cervell... No he pogut més i he esclatat:  ”Això mateix!  I què més?... I la teva merda de pastilles, no?... Quan fumo és l’únic moment del dia que em relaxo, no em vinguis amb hòsties, ara! Passo d’anar enpastillat tot el dia com tu i menester sessions de ioga per buidar el cervell... No em ratllis més!. Ah,  i saps què? Pensant-ho millor: vull que el pare tingui la meva custòdia i així et podràs passar el dia relaxada i somiant amb el teu Bioy...”  I llavors la mare s’ha acostat a mi  i m’ha pegat... No m’havia pegat mai .He agafat les claus de la moto i he fotut el camp.”

Uff! Respiro fondo. Tot el que va passar aquell dia em fa mal, fins i tot ara, onze anys després.
Potser que vagi per feina i m’encari a la mudança. Miro el rellotge i veig que fa mitja hora que no he tocat res. Ostres! Això es farà etern... Agafo el bloc i me’l fico a la butxaca de darrera dels texans i, amb poques ganes, començo a agafar roba i l’encabeixo en caixes.
Intento centrar-me en el que estic fent malgrat el meu cervell recula inevitablement a aquella tarda: recordo que conduïa emprenyat, volia anar a casa del meu pare. Ell sí que m’entenia, si més no, mai m’havia pegat... Plorava i les llàgrimes no em deixaven veure-hi bé. I no vaig veure una mare amb un cotxet que travessava pel pas de zebra  i quan doblava la cantonada, el vaig envestir... El cotxet va volar pels aires amb el nadó dintre.
Encara em sembla sentir els plors histèrics de la dona, el nen per terra, la gent, l’ambulància, la policia... Jo amb les mans el cap, esgarrifat del que acabava de passar. Em van portar a l’hospital i una revisió va descartar cap seqüela de la caiguda. Els pares m’esperaven al passadís quan vaig sortir. La mare em va abraçar i em va demanar perdó per la bufetada, però jo li vaig dir que era un imbècil i que me la mereixia. Em sentia molt malament amb mi mateix.
En aquell moment el que més el feia patir era el nadó. Quan em vaig acostar als pares del petit que seien esperant, la mare del nen es va abalançar cap a mi i em va agafar per la dessuadora. Va ser un moment violent que em va impactar. Els seus ulls em van fer por. De seguida el seu marit li va desfer les mans i els meus pares van córrer a excusar-se. Em vaig quedar blanc... Els meus pares creien que era millor que marxés cap a casa, però jo m’hi vaig negar: no marxaria sense saber com estava el nadó.
I el petit estava greu... Els seus pares es mostraven nerviosos asseguts en les cadires. Però finalment, amb molt de compte i coratge, vaig demanar-los perdó. Crec que en aquell moment em vaig fer gran...

Durant aquesta hora he omplert les sis caixes de roba i llibres. Però encara em queden els calaixos, que és on hi ha les cosetes més petites i absurdes que em costa més de decidir què en faig.
La mare m’ha portat un entrepà de pernil i un suc de taronja. Pararé per menjar i llegiré una mica més el bloc. Ha passat tan temps que gairebé no em reconeixo en aquest nano de catorze anys.

Per matar les llargues hores d’espera i angoixa a l’hospital, vaig escriure:
“Avui m’ha passat una cosa molt greu. M’he adonat que una emprenyada meva pot perjudicar a altres persones que no tenen res a veure amb la meva vida. Per culpa meva, hi ha un nadó que està apunt de morir... I jo en sóc l’únic responsable, jo i ningú més. Voldria borrar tot el que ha passat aquesta tarda: la discussió amb la mare, la bufetada i sobretot aquest accident... Donaria el que fos per tornar enrere. Merda! Quan he vist el nen com sortia volant del cotxet hi he reconegut en Bioy. Li he vist ben bé la cara i aquella fesomia familiar se m’ha presentat davant tan clara com una fotografia i l’he vist volant pels aires. Ha set com si en Bioy morís altra vegada... He sentit com amb tot el meu odi el matava. El  fantasma que fa tants anys plana per casa.
Si s’acaba morint aquest marrec, no m’ho perdonaré mai... Merda, ploro i tot.
Mentre sóc aquí les hores se’m fan eternes i penso en el meu germà Bioy...”

Reculo i obro el bloc per la primera pàgina i llegeixo:
“Em dic Biel i tinc catorze anys. La meva darrera psiquiatra m’ha demanat que ho escrigui tot en aquest bloc i que després li doni. Potser creu que servirà per alguna cosa escriure totes les bajanades que em passen pel cap?... Una altra que perd el temps intentant posar ordre a la meva caòtica vida. Pobre desgraciada!... Merda! Ara penso que això també ho llegirà... Tant me fot, ella em diu: ”Escriu Biel, escriu-ho tot”, doncs mira noia,... aquí ho tens.
A casa portem deu anys de psiquiatres i mai cap ni un ha pogut solucionar res i és que hi ha coses que no tenen solució. Quan una família passa una desgràcia com ho va passar la meva no hi ha res que ho arregli.
De fet, jo sóc el menys afectat perquè quan va passar tot només tenia quatre anys. En Bioy  era el meu germà,  tenia un any i aquell encant que tenen tots els nadons, què més haig de dir... Segons m’han explicat, aquell dia el pare el portava a la guarderia després de deixar-me a l’escola, plovia i anava tard. Potser corria massa, ara no ve al cas, la veritat és que el cotxe va patinar i es va desplaçar perillosament. No sabem perquè però la cadireta del meu germà no estava ben fixada i en Bioy va sortir disparat travessant el parabrises. Va morir allà mateix, ... el seu cosset va quedar encastat al darrera d’un camió.
Jo no ho vaig saber fins a la tarda quan l’àvia em va venir a buscar a l’escola plorant. Crec que aquest és el meu primer record: que plovia molt, com si el cel també plorés, per un nadó bavós i cap pelat... Tothom plorava. A la cuina el pare va voler abraçar a la mare per consolar-la i ella el va pegar amb els punys al pit i va marxar a tancar-se a l’habitació. El pare estava destrossat. Ningú volia que li passes res al Bioy...
Però la mare necessitava un culpable, i era el pare. L’havia lligat malament i mai l’ha perdonat...
Un any després es van separar i jo anant de l’un a l’altre i tots fotuts. Han passat deu anys i  en Bioy encara és a casa. Passa sovint que els pares canvien els noms als fills i als petits se’ls crida per el nom dels grans, a casa no.  La mare a vegades em diu Bioy en lloc de Biel i  jo m’emprenyo i crido: “Sóc en Biel jo, hòstia!!  En Bioy és mort!! A veure quan obriràs els ulls d’una puta vegada”. Llavors la mare marxa a tancar-se a la seva habitació i sento com plora. Sé que em passo, però estic fart que em confongui amb un mort.
Ella es pensa que no ho sé, però dorm abraçada a l’osset del meu germà. Només va viure un any, un any i encara en parlem. A vegades li tinc enveja i tot, potser hauria d’haver mort jo. Estic fart de tenir un germà fantasma.

Doncs això, que des d’aquell desgraciat accident que anem tots al psiquiatre i correm enpastillats. Jo, segons ells, tot el què faig és per cridar l’atenció. Oh, és clar!! Què haig de fer si a mi ningú em fot cas. Ostres, que ja fa deu anys i encara sembla que va ser la setmana passada. Ni me’n recordo de la cara d’en Bioy, si no fos per les fotos del menjador... Si ara  fos viu potser seria un capullo de cuidado i ens portaríem a matar i com que és mort tots creuen que seria el fill perfecte. Ja! “
(continuarà)