dimecres, 29 d’abril del 2015

EL BLOC 2ª PART (Primer premi en el Concurs Literari de Poesia i Narrativa Curta "La Sagrera")

Ostres! Déu n’hi do quin to que gastava als catorze,...
Tota aquesta arrogància es va diluir completament a l’hospital davant d’aquell neguit que em va fer estar pendent de la vida d’aquell nadó. Veig en el bloc la pàgina tacada de llàgrimes i la impotència d’aquelles hores:
 “Portem sis hores i només sabem que l’han operat i que l’operació ha anat més o menys bé, però no han donat més detalls. Les properes vint-i-quatre hores seran les més importants i les que decidiran si en Roger, així és com es diu el petit, viurà o no. No el deixen veure als seus pares, està a l’UCI. Té onze mesos, és fill únic i encara no camina. El seu pare m’han ensenyat fotos seves i ara veig que no s’assembla gens a en Bioy però en aquell moment, estava segur que era ell.
Quan tinc una estona, escric. En aquest bloc és l’únic lloc on puc dir tot el què em passa pel cap sense por a ser jutjat. Al final resultarà que la psiquiatra tindrà raó i tot. M’és bo escriure... Em sento molt culpable i impotent i encara em cago a sobre quan recordo com m’ha agafat la seva mare per la dessuadora...  M’he acollonit de debò, em pensava que em matava. Aquesta dona ho passa fatal. Les infermeres li han donat un calmant però no sé si li fa efecte.  
Fa vuit hores que estem asseguts a aquestes cadires. Són les quatre de la nit i em miro els pares d’en Roger dormint. La meva mare ha marxat a casa i el pare em fa companyia. Jo no em moc d’aquí. Ara veig que s’obre una porta i surt un metge esperitat... Què deu estar passant?
Hòstia! El què faltava... El petit està en coma!! Oh, merda, merda!! M’han obligat a anar cap a casa. Com volen que dormi jo? Ara sé com es devia sentir el seu pare quan en Bioy va morir per una badada seva...  Sóc una mala persona. Sóc un capullo i un desgraciat!”

Uff!!  Se’m neguen els ulls i tot...  Fa anys de tot plegat però aquell dia va ser un dels moments més durs de la meva vida. El bloc diu:
“En Roger està en coma. M’han deixat entrar a veure’l i m’he quedat molt fotut quan he vist que porta tubs que li entren i surten per tot arreu. Fot una pena, tan petit i desvalgut. M’he posat a plorar i li he agafat la maneta i li he dit per si em sentia:”Ho sento Roger... Jo sóc el que t’he fet tot això... Sóc un capullo, ho sé... Però et demano perdó...” He sortit esperitat i m’he tancat al lavabo a plorar una estona.
Ara què haig de fer? ... Demà ja hauran passat els tres dies d’expulsió i hauré de tornar a l’institut. Com em puc concentrar jo a les classes, si tinc ficat aquest nano al cap tot el dia?. És un malson que no desitjo a ningú.”

Carai, sí... Van ser uns dies difícils. Llegeixo:
“Avui fa dos mesos de l’accident i en Roger continua dormint. Fa un parell de dies el van pujar a planta. Ja no porta tubs i ha superat tots els problemes interns. Els metges estan contents i diuen però que només li falta despertar-se. Quan ho farà? Ningú ho sap...
La seva mare es passa el dia al seu costat. Li parla, li canta... Li ha portat els seus peluixos preferits i intenta creure que no passa res, que d’aquí una estona es despertarà, com si estigués fent una llarga migdiada. Està fatal, la pobra!
El vaig a veure cada dia i sempre està igual, sempre dorm. La seva mare em fa parlar-li i quan entro m’acosto al llit i li dic:” Hola Roger. Torno a ser jo, en Biel...” M’assec a una cadira i me’l miro i la seva mare m’explica coses d’ell. Em fa pensar tant amb la meva mare i en Bioy... Només tenia un any, ja em diràs tu que fan els nens d’un any?...  Doncs la meva mare encara es recorda de tot: de com arrufava el nas davant del plat de les verdures, com picava de mans quan sentia una cançó que posaven a la tele en aquella època, quin era el seu conte favorit... Coses d’aquestes. La mare d’en Roger fa el mateix.Crec que s’ha de ser mare per entendre això.
Avui quan he arribat, la seva mare havia d’anar al metge i m’ha demanat si m’hi podia quedar una horeta. Li he dit que sí, què li havia de dir? ... Li he parlat una mica, però de seguida acabo la conversa jo i li he llegit un conte que he trobat per allà al costat del llit. Em penso que li ha agradat, potser m’ho he imaginat però he tingut la sensació que les comissures dels llavis se li aixecaven i insinuaven un petit somriure. M’he emocionat i tot!”

Es veritat! Recordo com si fos ara aquell petit gest que em va semblar un miracle. Somric i continuo:
“Ara cada dia li llegeixo un conte diferent. Vaig a la biblioteca i n’agafo un. En porto trenta-tres... Com que sé que li agrada, és l’única cosa que puc fer per ell. Em sento útil.
La Marina m’acompanya un parell de dies a la setmana i llegim els contes a dues veus. Quan nosaltres entrem, sovint la mare d’en Roger aprofita per sortir una hora i fer algun encàrrec o simplement a passejar.
Ahir, jo tenia un mal dia d’aquells i després de llegir-li el conte em vaig fotre a plorar... No sé què em fa agafar, potser el conte era una mica trist o no sé. I la Marina em va agafar la cara amb les seves mans i em va fer un petó als llavis... Em vaig quedar tan parat que crec que em vaig posar vermell. Sort que al cap d’un minut va arribar la mare d’en Roger i vam marxar. No n’hem parlat del petó amb la Marina però em sento incòmode ara quan la veig.”

Va ser el meu primer petó! De fet, me’l va fer ella, jo no vaig reaccionar. Llegeixo:
Avui en Roger s’ha despertat!! Oh, Déu meu! Sembla increïble... Hi havia la seva mare amb ell i de sobte ha obert els ulls i l’ha cridat: Mama?...  Com si fes unes hores que dormís, aliè a tot i una mica espantat de veure’s en un hospital, però res més. Ha reconegut el seu peluix i l’ha abraçat content.
Jo estava a l’institut i m’ha vibrat el mòbil i quan he llegit el missatge, m’he aixecat d’un bot i he marxat pitant.
Quan he arribat a l’hospital m’he quedat a la porta de l’habitació, mirant-lo. En aquell moment m’he recordat que ell no em coneixia de res, mai m’havia vist abans i per tant no podia pas esperar cap mena de reacció cap a mi. Però la seva mare m’ha vingut a tibar i m’ha fet acostar a ell. “Roger, mira aquest noi és en Biel i t’ha vingut a veure cada dia quan dormies...” li ha dit. El nen ha fet un somriure meravellós i ha aixecat els braços cap a mi. L’he agafat a coll i m’ha abraçat... Les llàgrimes han començat a baixar-me per les galtes sense poder parar.
Crec que en aquell moment he set feliç. Feliç de debò... He sentit com si de sobte tot el meu neguit és desfés en els braços d’aquell marrec, com si la meva vida tornés a tenir sentit.
Estic bé! Em sento tan content que he trucat a la Marina per explicar-li. Xisclava d’alegria a l’altra banda de l’aparell... M’ha dit que ho hem de celebrar.”

Mesos  més tard vaig escriure:
“Cada tarda recullo en Roger a la guarderia i el porto a casa seva. La seva mare em deixa fer-ho i m’agrada. M’estima molt.
Ara ja camina i fa petar... A més ho repeteix tot i no calla. És un nen molt viu i espavilat i, encara que ell no ho sap que va estar tres mesos en coma, té una pressa a fer les coses que dóna la sensació que vol recuperar el temps perdut. No li ha quedat cap seqüela i això és un miracle.
A vegades penso que l’accident ha acabat essent una sort. En Roger forma part de la meva vida i en ell he recuperat el meu germà petit que va morir i gairebé no recordo. A més, ara puc parlar d’en Bioy sense ràbia, acceptant que encara que sigui mort, va formar part de la meva família i és normal que, sobretot la mare, el recordi sovint. Una mare no supera mai la mort d’un fill i ara realment m’adono com devia patir i lo difícil que jo li posava tot ...
És curiós: un accident em va prendre un germà i un altre accident me’n regala un altre al cap d’uns anys... Quines coses que té la vida!
La psiquiatra m’ha dit que ja estic bé. Que en un any he madurat moltíssim i que ja no cal que torni a la consulta. O sigui que si vull, ja no cal que escrigui més en aquest bloc.
En el fons, ha tingut raó: escriure m’ha anat molt bé... “

I just en el moment que tanco emocionat el bloc, sento la mare que em diu des del passadís que algú em ve ajudar. I un vailet ros amb uns ulls blaus molt vius d’uns dotze anys, treu el cap per darrera la porta.
– Hola, Roger! Precisament estava pensant en tu... – li dic mentre l’abraço.
M’adono que cada dia és més alt i que aviat m’atraparà. Com sempre es deixa massegar, li començo a fer pessigolles i el faig caure damunt del llit enriolat.
– Apa, Biel. Quantes caixes!! – diu tot sorprès.
– Sí, noi. Un munt de trastos. Si veus alguna cosa que et faci peça, te la regalo...
– De debò? Que guai!! – diu i comença a mirar.
Acabo tancant les caixes i em demana si es pot quedar la baldufa de la meva àvia. Li dic que sí. M’ajuda a baixar unes quantes caixes al rebedor i quan trec l’última, em miro amb tristesa la meva habitació. Em sap greu...
I quan passo per davant la llar de foc encesa, m’aturo i em trec el bloc de la butxaca dels texans. Me’l miro per darrer cop i el llenço al mig de les flames.
– Què llences, Biel? –  em demana en Roger encuriosit.
– Records, que ja no necessito... – li dic passant-li un braç per damunt l’espatlla–. Anem, que ja sento el cotxe de la Marina...

                                                                      Pseudònim: NATHAN DRAKE

dimarts, 28 d’abril del 2015

EL BLOC 1ªPART (Primer premi en el Concurs Literari de Poesia i Narrativa Curta "La Sagrera")

Em moc entre caixes de cartró i calaixos oberts. Estic de mudança i per primera vegada a la vida haig d’encabir vint-i-cinc anys en sis caixes. Em sembla impossible que tingui tantes coses meves. De fet, ara seria una ocasió perfecte per despendre’m d’aquelles andròmines i trastos vells que fa anys que no tenen cap utilitat. El més fàcil serà agafar una bossa i llençar-ho directament del calaix. Ho faig. Ai!... hi ha una cosa que em fa gràcia guardar. M’assec al llit amb la bossa a les cames i busco. Una baldufa de fusta que m’havia regalat l’àvia!...  M’està costant una feinada que no entrava dins els meus plans.

Obro un segon calaix i apareix un objecte que feia anys que no veia i gairebé havia oblidat: el meu Bloc. Aquest bloc va marcar la meva vida quan era un adolescent i la seva troballa em trenca el ritme que tot just ara començava a agafar. Me’l miro. Petit de la mida d’una cartera amb tapes taronges. Li trec la goma. Està molt espatllat, té les puntes trencades. L’oloro i tanco els ulls. Durant un temps el portava sempre a sobre, a la butxaca de darrera dels texans. L’obro a l’atzar i llegeixo:
A l’ institut, em costen una mica els idiomes però en mates sóc un crack, m’agraden.
Però el que de veritat em fa anar de cul és jugar a la Play. El cap de setmana em connecto, faig equips i ens fotem unes pallisses que t’hi cagues! La mare a vegades em diu que prou i em desconnecta en plena partida. Em fa emprenyar sobretot quan estem a punt de guanyar. Quan ella diu: Prou!  Ha de ser: ja!... i no es pot esperar ni cinc minuts... Aviat sortirà la Play 3 amb uns gràfics espectaculars. Compto els dies... ”

Em fa gràcia això de la Play 3! Un dia d’aquests, quan hagi acabat el trasllat, la muntem i ens passem unes quantes tardes jugant. Continuo llegint:
“Tinc uns tres-cents amics al facebook però a l’institut acostumo a anar amb dos: l’Albert i en Lluc. També hi ha una tia, la Marina, l’única tia que conec que no es comporta de manera rara. Però a vegades llença l’esmorzar i li foto bronca. Li dic que si vol un cigarro vull veure com es fot l’entrepà davant meu. És collonuda, però aquesta mania de no menjar no la suporto. Les altres ties no em molen massa.   
Un dia algú va penjar al facebook una foto d’una de quart prenent el sol en boles. Va estar uns dies que no va venir, però quan va tornar tothom se’n fotia d’ella. Es veu que ara té una depre de pebrots... Jo m’estimo més no penjar-hi gaire res per si de cas.”

Alço els ulls i miro la habitació: quina feinada que m’espera! I quina mandra!  Llegeixo una mica més i plego...
“Dissabte passat va ser el meu aniversari i em vaig emprenyar molt. Estàvem a la meva festa i a l’hora del pastís, va venir en Carles, per darrera i em va enfonsar la cara dins el pastís... Imbècil! Ja em veus a mi a rentar-me la cara i els cabells emmerdats de xocolata al lavabo. Qui el va parir aquest! Em volia amargar la festa. Què hi feia allà? La meva mare el va convidar. Que elles dues siguin amigues no vol pas dir que nosaltres ho haguem de ser. Jo me’ls trio els amics i ell mai ho serà... A més, qui havia demanat una festa d’aniversari? No suporto les maleïdes festes dels collons. A catorze anys i la mare encara em tracta com si fos a parvulari. No hi hauran més festes, t’ho juro jo!...Quan vaig tornar del lavabo, n’hi havia que encara reien. Capullos!! I en Carles ja havia sortit del restaurant. A fumar, segur... És un malparit!”

Ostres, si! En Carles,... sempre en Carles. Em tenia ben amargat en aquella edat i aquella festa va marcar un abans i un després. Sembla mentida que un fet tan absurd pogués ser el desencadenant de tantes coses que es van succeir a partir d’aquell dia. Continuo llegint:
“En Carles és dos anys més gran que jo i va de sobrat. No sé qui es pensa que és. Les nostres mares són amigues de fa anys i quan érem  petits a vegades anàvem junts a la platja o al cinema. Sempre li ha agradat putejar-me. La meva mare sembla que no s’entera, a  vegades no sé on mira. No el suporto! A més, fuma i es creu que això el fa molt gran. Jo també fumo, què es pensa? Amb els meus amics i la Marina fumem porros.”

La mare entra de sobte a l’habitació i, amb un gest instintiu, amago el bloc darrera meu.
– Com va això? – diu ella – T’ajudo?
– No, no cal mare. Ja vaig fent però és més lent del que em pensava. Hi ha un munt de records que em fan anar a poc a poc. Deixa’m temps, ja m’ho faig...
– D’acord. Millor que et deixi sol. – diu ella amb un somriure i surt de la habitació.
Quasi m’enganxa... Ric per mi mateix: a vint-i-cinc anys i encara li amago el bloc a la mare? No creixeré mai...
Ara mateix no el puc deixar. El torno a obrir i em recolzo d’esquena a la paret. La brometa aquella del pastís es va escampar per l’institut,  algú ho va penjar al facebook. Continuo llegint:
“Porto tota la setmana emprenyat. Encara no he sabut qui va penjar el vídeo del pastís a la xarxa però m’està tocant bastant els collons. Tot primer en va ple i alguns cabrons de segon i tercer també es foten de mi. La gent és molt curta, si això els fa tanta gràcia. A l’hora del pati ens amaguem en un racó amb els meus amics. Passo de tota aquesta merda de gent.
I avui estàvem fumant al racó, quan ens han enganxat el profe de ciències. Ens han portat tots quatre al despatx de la directora i ens han enviat a casa expulsats per tres dies”

Mai abans havia anat al despatx de la directora. Però el pitjor va ser arribar a casa...
Quan ha arribat la mare m’ha fotut bronca i m’ha dit que els porros em maten neurones del cervell... No he pogut més i he esclatat:  ”Això mateix!  I què més?... I la teva merda de pastilles, no?... Quan fumo és l’únic moment del dia que em relaxo, no em vinguis amb hòsties, ara! Passo d’anar enpastillat tot el dia com tu i menester sessions de ioga per buidar el cervell... No em ratllis més!. Ah,  i saps què? Pensant-ho millor: vull que el pare tingui la meva custòdia i així et podràs passar el dia relaxada i somiant amb el teu Bioy...”  I llavors la mare s’ha acostat a mi  i m’ha pegat... No m’havia pegat mai .He agafat les claus de la moto i he fotut el camp.”

Uff! Respiro fondo. Tot el que va passar aquell dia em fa mal, fins i tot ara, onze anys després.
Potser que vagi per feina i m’encari a la mudança. Miro el rellotge i veig que fa mitja hora que no he tocat res. Ostres! Això es farà etern... Agafo el bloc i me’l fico a la butxaca de darrera dels texans i, amb poques ganes, començo a agafar roba i l’encabeixo en caixes.
Intento centrar-me en el que estic fent malgrat el meu cervell recula inevitablement a aquella tarda: recordo que conduïa emprenyat, volia anar a casa del meu pare. Ell sí que m’entenia, si més no, mai m’havia pegat... Plorava i les llàgrimes no em deixaven veure-hi bé. I no vaig veure una mare amb un cotxet que travessava pel pas de zebra  i quan doblava la cantonada, el vaig envestir... El cotxet va volar pels aires amb el nadó dintre.
Encara em sembla sentir els plors histèrics de la dona, el nen per terra, la gent, l’ambulància, la policia... Jo amb les mans el cap, esgarrifat del que acabava de passar. Em van portar a l’hospital i una revisió va descartar cap seqüela de la caiguda. Els pares m’esperaven al passadís quan vaig sortir. La mare em va abraçar i em va demanar perdó per la bufetada, però jo li vaig dir que era un imbècil i que me la mereixia. Em sentia molt malament amb mi mateix.
En aquell moment el que més el feia patir era el nadó. Quan em vaig acostar als pares del petit que seien esperant, la mare del nen es va abalançar cap a mi i em va agafar per la dessuadora. Va ser un moment violent que em va impactar. Els seus ulls em van fer por. De seguida el seu marit li va desfer les mans i els meus pares van córrer a excusar-se. Em vaig quedar blanc... Els meus pares creien que era millor que marxés cap a casa, però jo m’hi vaig negar: no marxaria sense saber com estava el nadó.
I el petit estava greu... Els seus pares es mostraven nerviosos asseguts en les cadires. Però finalment, amb molt de compte i coratge, vaig demanar-los perdó. Crec que en aquell moment em vaig fer gran...

Durant aquesta hora he omplert les sis caixes de roba i llibres. Però encara em queden els calaixos, que és on hi ha les cosetes més petites i absurdes que em costa més de decidir què en faig.
La mare m’ha portat un entrepà de pernil i un suc de taronja. Pararé per menjar i llegiré una mica més el bloc. Ha passat tan temps que gairebé no em reconeixo en aquest nano de catorze anys.

Per matar les llargues hores d’espera i angoixa a l’hospital, vaig escriure:
“Avui m’ha passat una cosa molt greu. M’he adonat que una emprenyada meva pot perjudicar a altres persones que no tenen res a veure amb la meva vida. Per culpa meva, hi ha un nadó que està apunt de morir... I jo en sóc l’únic responsable, jo i ningú més. Voldria borrar tot el que ha passat aquesta tarda: la discussió amb la mare, la bufetada i sobretot aquest accident... Donaria el que fos per tornar enrere. Merda! Quan he vist el nen com sortia volant del cotxet hi he reconegut en Bioy. Li he vist ben bé la cara i aquella fesomia familiar se m’ha presentat davant tan clara com una fotografia i l’he vist volant pels aires. Ha set com si en Bioy morís altra vegada... He sentit com amb tot el meu odi el matava. El  fantasma que fa tants anys plana per casa.
Si s’acaba morint aquest marrec, no m’ho perdonaré mai... Merda, ploro i tot.
Mentre sóc aquí les hores se’m fan eternes i penso en el meu germà Bioy...”

Reculo i obro el bloc per la primera pàgina i llegeixo:
“Em dic Biel i tinc catorze anys. La meva darrera psiquiatra m’ha demanat que ho escrigui tot en aquest bloc i que després li doni. Potser creu que servirà per alguna cosa escriure totes les bajanades que em passen pel cap?... Una altra que perd el temps intentant posar ordre a la meva caòtica vida. Pobre desgraciada!... Merda! Ara penso que això també ho llegirà... Tant me fot, ella em diu: ”Escriu Biel, escriu-ho tot”, doncs mira noia,... aquí ho tens.
A casa portem deu anys de psiquiatres i mai cap ni un ha pogut solucionar res i és que hi ha coses que no tenen solució. Quan una família passa una desgràcia com ho va passar la meva no hi ha res que ho arregli.
De fet, jo sóc el menys afectat perquè quan va passar tot només tenia quatre anys. En Bioy  era el meu germà,  tenia un any i aquell encant que tenen tots els nadons, què més haig de dir... Segons m’han explicat, aquell dia el pare el portava a la guarderia després de deixar-me a l’escola, plovia i anava tard. Potser corria massa, ara no ve al cas, la veritat és que el cotxe va patinar i es va desplaçar perillosament. No sabem perquè però la cadireta del meu germà no estava ben fixada i en Bioy va sortir disparat travessant el parabrises. Va morir allà mateix, ... el seu cosset va quedar encastat al darrera d’un camió.
Jo no ho vaig saber fins a la tarda quan l’àvia em va venir a buscar a l’escola plorant. Crec que aquest és el meu primer record: que plovia molt, com si el cel també plorés, per un nadó bavós i cap pelat... Tothom plorava. A la cuina el pare va voler abraçar a la mare per consolar-la i ella el va pegar amb els punys al pit i va marxar a tancar-se a l’habitació. El pare estava destrossat. Ningú volia que li passes res al Bioy...
Però la mare necessitava un culpable, i era el pare. L’havia lligat malament i mai l’ha perdonat...
Un any després es van separar i jo anant de l’un a l’altre i tots fotuts. Han passat deu anys i  en Bioy encara és a casa. Passa sovint que els pares canvien els noms als fills i als petits se’ls crida per el nom dels grans, a casa no.  La mare a vegades em diu Bioy en lloc de Biel i  jo m’emprenyo i crido: “Sóc en Biel jo, hòstia!!  En Bioy és mort!! A veure quan obriràs els ulls d’una puta vegada”. Llavors la mare marxa a tancar-se a la seva habitació i sento com plora. Sé que em passo, però estic fart que em confongui amb un mort.
Ella es pensa que no ho sé, però dorm abraçada a l’osset del meu germà. Només va viure un any, un any i encara en parlem. A vegades li tinc enveja i tot, potser hauria d’haver mort jo. Estic fart de tenir un germà fantasma.

Doncs això, que des d’aquell desgraciat accident que anem tots al psiquiatre i correm enpastillats. Jo, segons ells, tot el què faig és per cridar l’atenció. Oh, és clar!! Què haig de fer si a mi ningú em fot cas. Ostres, que ja fa deu anys i encara sembla que va ser la setmana passada. Ni me’n recordo de la cara d’en Bioy, si no fos per les fotos del menjador... Si ara  fos viu potser seria un capullo de cuidado i ens portaríem a matar i com que és mort tots creuen que seria el fill perfecte. Ja! “
(continuarà)

dimecres, 15 d’abril del 2015

LA PRINCESA (una versió diferent de la Llegenda de St Jordi)

La princesa està sola a la seva cambra. Sap que aquesta vegada el seu nom està inclòs dins el bombo del sorteig. Des que el rei va decidir incloure-la per solidaritat a la llista, està segura que només és qüestió de temps. Tard o d’hora, el seu nom sortirà. Serà avui?

Sent corredisses i els plors de la reina ressonen al passadís. S’obre la porta i la seva mare se li llença als braços: “Filla meva, t’ha tocat a tu...”, diu gemegant.  La Princesa no s’immuta, ho pressentia.

Després d’un dinar on només parla la reina que no para de retreure-li al seu marit el seu altruisme oferint la seva filla a una bèstia sanguinària, ningú és capaç d’empassar un mos.

Ella entra per última vegada a la seva habitació, no li cal agafar res per anar a morir. Repassa amb la vista les seves pertinences i ressegueix amb la punta dels dits els seus petits records que guarda dins una arqueta de fusta. S’acomiada de tot i no plora. No sap per què però no pot plorar, simplement accepta la seva sort sense cap queixa. Es resigna. No li ha semblat mai oportú fer grans escarafalls. Recorda altres nomenats fent crits i estripant-se les vestidures, tibant-se els cabells, lamentant-se en veu alta, maleint el sorteig, jurant i blasfemant. No, ella no ho farà.

Mentre camina pels carrers veu com la gent acota el cap al seu pas.  Una anciana li agafa les mans donant-li una benedicció i una nena li atansa una flor. Ella somriu. Per primera vegada a la vida s’adona que fa quelcom útil per el seu poble i se sent bé. Setze anys malgastats sense fer res divertit, ni emocionant, en res profitós. Ara que va a morir, veu una estimació real als ulls de la seva gent. Se sent important per primera vegada.

Quan arriba dalt el turó els seus pares s’han d’acomiadar d’ella, és el pacte. La reina no vol deixar-la, es posa histèrica i, fins i tot, esgarrapa al rei quan li arrenca la filla dels braços. La noia s’emociona uns moments i besa als seus pares. Marxa acompanyada de dos soldats, mentre es gira el cap i els fa adéu amb la mà.

Caminen durant una hora. Els soldats amb prou feines obren boca, estan molt espantats perquè molts d’ells tampoc acaben tornant al poble. A mesura que s’acosten al cau de la bèstia es veuen ossos humans escampats pel terra, restes d’animals, i se sent una pudor molt forta que prové dels seus excrements. Els soldats tremolen i ella resta a l’expectativa.
De sobte, un so gutural ressona dins d’una cova i els soldats, amb ulls suplicants, li demanen si ja és el moment. Ella els dóna les gràcies i els diu que sí, ja es poden retirar. Ells l'abandonen i corren, cames ajudeu-me, muntanya avall.

La princesa no sap què fer. No té pressa per morir i s’asseu en una pedra a esperar. El monstre deu dormir, se sent de tant en tant un so semblant a un ronc però no es belluga. Passa una hora, o potser més, quan finalment la bèstia decideix deixar el cau. Veu un cap enorme que surt a poc. Ella tanca els ulls i la fera se li acosta tant que sent el seu alè davant la cara. Un lleuger calfred li recórrer l’esquena però ella aguanta fermament.

El moment es fa etern. Quan a la fi obre els ulls, veu davant seu uns ullassos d’un blau preciós, com el d'un cel radiant d’un dia d’estiu. Les aletes del nas estan lleugerament obertes i l’expressió de la seva cara no amaga un somriure. La bèstia somriu? Ella creu que està delirant a les portes de la mort.

Sí, la bèstia somriu.

I de sobte, es posa a parlar. És en aquest instant quan la princesa gairebé cau d’esquena de la pedra on seu. La seva veu és més dolça del que un es podria imaginar, si és que algú es pot imaginar a una bèstia parlant. Li pregunta que com és que no té por, com és que no crida, ni gemega, ni suplica. Ella no diu res. No esperava cap conversa abans de ser l’àpat  de semblant criatura. Llavors s’ajau davant d’ella i se la mira fascinat, amb tendresa, expectant... Ella es redreça a la pedra on seu, s’escura la gola i li dóna conversa.

Parlen i parlen. Es cauen bé, riuen...

Ni s’adonen que se’ls hi comença a fer fosc.

De lluny, repiquen les peülles apressades d’un cavall al galop. “Qui dèu venir?”, es pregunta la princesa que fa hores que ha perdut la noció del perill. Un cavaller s’acosta. A salvar-la? Vaja!

Arriba el cavaller i es planta a una distància prudencial, desafiant a la bèstia.

La princesa se’l mira i pensa: “Qui és aquest pobre vell que ve a socorre’m? Però si té un munt d’anys i en prou feines s’aguanta dalt el cavall?”

“No patiu, princesa! Jo us salvaré!! Després us casareu amb mi, ja que el vostre pare m'ha promès la vostra mà si arribava a temps de salvar-vos”, diu el cavaller empitjorant-ho més encara.

La bèstia es mira a la princesa. La princesa es mira a la bèstia. Porten tantes hores parlant i tenen encara tantes coses per explicar-se. Entre ells s'ha creat una complicitat difícil de definir. Somriuen.

“Carrega-te’l”, li diu ella baixet i li pica l'ullet.

La fera s’incorpora mandrosa i d’un cop d’urpa ataca el vell cavaller, que no el veu ni a venir i cau desplomat. El cavall fuig esperitat abans de ser el sopar de la bèstia.

I els dos continuen la conversa on l’havien deixada, com si res no hagués passat. La princesa comença a tenir fred i la bèstia, d’una alenada, encén un focarret ben agradable per aguantar la llarga nit que els espera.