BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Us estimo!

dimecres, 29 d’abril de 2015

EL BLOC 2ª PART (Primer premi en el Concurs Literari de Poesia i Narrativa Curta "La Sagrera")

Ostres! Déu n’hi do quin to que gastava als catorze,...
Tota aquesta arrogància es va diluir completament a l’hospital davant d’aquell neguit que em va fer estar pendent de la vida d’aquell nadó. Veig en el bloc la pàgina tacada de llàgrimes i la impotència d’aquelles hores:
 “Portem sis hores i només sabem que l’han operat i que l’operació ha anat més o menys bé, però no han donat més detalls. Les properes vint-i-quatre hores seran les més importants i les que decidiran si en Roger, així és com es diu el petit, viurà o no. No el deixen veure als seus pares, està a l’UCI. Té onze mesos, és fill únic i encara no camina. El seu pare m’han ensenyat fotos seves i ara veig que no s’assembla gens a en Bioy però en aquell moment, estava segur que era ell.
Quan tinc una estona, escric. En aquest bloc és l’únic lloc on puc dir tot el què em passa pel cap sense por a ser jutjat. Al final resultarà que la psiquiatra tindrà raó i tot. M’és bo escriure... Em sento molt culpable i impotent i encara em cago a sobre quan recordo com m’ha agafat la seva mare per la dessuadora...  M’he acollonit de debò, em pensava que em matava. Aquesta dona ho passa fatal. Les infermeres li han donat un calmant però no sé si li fa efecte.  
Fa vuit hores que estem asseguts a aquestes cadires. Són les quatre de la nit i em miro els pares d’en Roger dormint. La meva mare ha marxat a casa i el pare em fa companyia. Jo no em moc d’aquí. Ara veig que s’obre una porta i surt un metge esperitat... Què deu estar passant?
Hòstia! El què faltava... El petit està en coma!! Oh, merda, merda!! M’han obligat a anar cap a casa. Com volen que dormi jo? Ara sé com es devia sentir el seu pare quan en Bioy va morir per una badada seva...  Sóc una mala persona. Sóc un capullo i un desgraciat!”

Uff!!  Se’m neguen els ulls i tot...  Fa anys de tot plegat però aquell dia va ser un dels moments més durs de la meva vida. El bloc diu:
“En Roger està en coma. M’han deixat entrar a veure’l i m’he quedat molt fotut quan he vist que porta tubs que li entren i surten per tot arreu. Fot una pena, tan petit i desvalgut. M’he posat a plorar i li he agafat la maneta i li he dit per si em sentia:”Ho sento Roger... Jo sóc el que t’he fet tot això... Sóc un capullo, ho sé... Però et demano perdó...” He sortit esperitat i m’he tancat al lavabo a plorar una estona.
Ara què haig de fer? ... Demà ja hauran passat els tres dies d’expulsió i hauré de tornar a l’institut. Com em puc concentrar jo a les classes, si tinc ficat aquest nano al cap tot el dia?. És un malson que no desitjo a ningú.”

Carai, sí... Van ser uns dies difícils. Llegeixo:
“Avui fa dos mesos de l’accident i en Roger continua dormint. Fa un parell de dies el van pujar a planta. Ja no porta tubs i ha superat tots els problemes interns. Els metges estan contents i diuen però que només li falta despertar-se. Quan ho farà? Ningú ho sap...
La seva mare es passa el dia al seu costat. Li parla, li canta... Li ha portat els seus peluixos preferits i intenta creure que no passa res, que d’aquí una estona es despertarà, com si estigués fent una llarga migdiada. Està fatal, la pobra!
El vaig a veure cada dia i sempre està igual, sempre dorm. La seva mare em fa parlar-li i quan entro m’acosto al llit i li dic:” Hola Roger. Torno a ser jo, en Biel...” M’assec a una cadira i me’l miro i la seva mare m’explica coses d’ell. Em fa pensar tant amb la meva mare i en Bioy... Només tenia un any, ja em diràs tu que fan els nens d’un any?...  Doncs la meva mare encara es recorda de tot: de com arrufava el nas davant del plat de les verdures, com picava de mans quan sentia una cançó que posaven a la tele en aquella època, quin era el seu conte favorit... Coses d’aquestes. La mare d’en Roger fa el mateix.Crec que s’ha de ser mare per entendre això.
Avui quan he arribat, la seva mare havia d’anar al metge i m’ha demanat si m’hi podia quedar una horeta. Li he dit que sí, què li havia de dir? ... Li he parlat una mica, però de seguida acabo la conversa jo i li he llegit un conte que he trobat per allà al costat del llit. Em penso que li ha agradat, potser m’ho he imaginat però he tingut la sensació que les comissures dels llavis se li aixecaven i insinuaven un petit somriure. M’he emocionat i tot!”

Es veritat! Recordo com si fos ara aquell petit gest que em va semblar un miracle. Somric i continuo:
“Ara cada dia li llegeixo un conte diferent. Vaig a la biblioteca i n’agafo un. En porto trenta-tres... Com que sé que li agrada, és l’única cosa que puc fer per ell. Em sento útil.
La Marina m’acompanya un parell de dies a la setmana i llegim els contes a dues veus. Quan nosaltres entrem, sovint la mare d’en Roger aprofita per sortir una hora i fer algun encàrrec o simplement a passejar.
Ahir, jo tenia un mal dia d’aquells i després de llegir-li el conte em vaig fotre a plorar... No sé què em fa agafar, potser el conte era una mica trist o no sé. I la Marina em va agafar la cara amb les seves mans i em va fer un petó als llavis... Em vaig quedar tan parat que crec que em vaig posar vermell. Sort que al cap d’un minut va arribar la mare d’en Roger i vam marxar. No n’hem parlat del petó amb la Marina però em sento incòmode ara quan la veig.”

Va ser el meu primer petó! De fet, me’l va fer ella, jo no vaig reaccionar. Llegeixo:
Avui en Roger s’ha despertat!! Oh, Déu meu! Sembla increïble... Hi havia la seva mare amb ell i de sobte ha obert els ulls i l’ha cridat: Mama?...  Com si fes unes hores que dormís, aliè a tot i una mica espantat de veure’s en un hospital, però res més. Ha reconegut el seu peluix i l’ha abraçat content.
Jo estava a l’institut i m’ha vibrat el mòbil i quan he llegit el missatge, m’he aixecat d’un bot i he marxat pitant.
Quan he arribat a l’hospital m’he quedat a la porta de l’habitació, mirant-lo. En aquell moment m’he recordat que ell no em coneixia de res, mai m’havia vist abans i per tant no podia pas esperar cap mena de reacció cap a mi. Però la seva mare m’ha vingut a tibar i m’ha fet acostar a ell. “Roger, mira aquest noi és en Biel i t’ha vingut a veure cada dia quan dormies...” li ha dit. El nen ha fet un somriure meravellós i ha aixecat els braços cap a mi. L’he agafat a coll i m’ha abraçat... Les llàgrimes han començat a baixar-me per les galtes sense poder parar.
Crec que en aquell moment he set feliç. Feliç de debò... He sentit com si de sobte tot el meu neguit és desfés en els braços d’aquell marrec, com si la meva vida tornés a tenir sentit.
Estic bé! Em sento tan content que he trucat a la Marina per explicar-li. Xisclava d’alegria a l’altra banda de l’aparell... M’ha dit que ho hem de celebrar.”

Mesos  més tard vaig escriure:
“Cada tarda recullo en Roger a la guarderia i el porto a casa seva. La seva mare em deixa fer-ho i m’agrada. M’estima molt.
Ara ja camina i fa petar... A més ho repeteix tot i no calla. És un nen molt viu i espavilat i, encara que ell no ho sap que va estar tres mesos en coma, té una pressa a fer les coses que dóna la sensació que vol recuperar el temps perdut. No li ha quedat cap seqüela i això és un miracle.
A vegades penso que l’accident ha acabat essent una sort. En Roger forma part de la meva vida i en ell he recuperat el meu germà petit que va morir i gairebé no recordo. A més, ara puc parlar d’en Bioy sense ràbia, acceptant que encara que sigui mort, va formar part de la meva família i és normal que, sobretot la mare, el recordi sovint. Una mare no supera mai la mort d’un fill i ara realment m’adono com devia patir i lo difícil que jo li posava tot ...
És curiós: un accident em va prendre un germà i un altre accident me’n regala un altre al cap d’uns anys... Quines coses que té la vida!
La psiquiatra m’ha dit que ja estic bé. Que en un any he madurat moltíssim i que ja no cal que torni a la consulta. O sigui que si vull, ja no cal que escrigui més en aquest bloc.
En el fons, ha tingut raó: escriure m’ha anat molt bé... “

I just en el moment que tanco emocionat el bloc, sento la mare que em diu des del passadís que algú em ve ajudar. I un vailet ros amb uns ulls blaus molt vius d’uns dotze anys, treu el cap per darrera la porta.
– Hola, Roger! Precisament estava pensant en tu... – li dic mentre l’abraço.
M’adono que cada dia és més alt i que aviat m’atraparà. Com sempre es deixa massegar, li començo a fer pessigolles i el faig caure damunt del llit enriolat.
– Apa, Biel. Quantes caixes!! – diu tot sorprès.
– Sí, noi. Un munt de trastos. Si veus alguna cosa que et faci peça, te la regalo...
– De debò? Que guai!! – diu i comença a mirar.
Acabo tancant les caixes i em demana si es pot quedar la baldufa de la meva àvia. Li dic que sí. M’ajuda a baixar unes quantes caixes al rebedor i quan trec l’última, em miro amb tristesa la meva habitació. Em sap greu...
I quan passo per davant la llar de foc encesa, m’aturo i em trec el bloc de la butxaca dels texans. Me’l miro per darrer cop i el llenço al mig de les flames.
– Què llences, Biel? –  em demana en Roger encuriosit.
– Records, que ja no necessito... – li dic passant-li un braç per damunt l’espatlla–. Anem, que ja sento el cotxe de la Marina...

                                                                      Pseudònim: NATHAN DRAKE