BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Gràcies als instituts que han posat al meu llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres. I gràcies a un institut d'Olot que llegeix Cartas de Amor Encadenadas, en castellà!! Em fa molta il·lusió...


Els esdeveniments que trasbalsen el meu país en aquest moment m'ha fet recuperar en Pol, el Cargol. Sé que ell ho viu amb molta intensitat i no ho està passant gaire bé. Una abraçada a tota la gent que, com ell, lliuta pels seus ideals. No defalliu mai!!

dijous, 9 de juliol de 2015

TENIR NAS

Mai una frase hauria estat tan certa en el cas de la pobra Zoé com aquell poema de Francisco de Quevedo que començava dient: “Erase un hombre a una nariz pegado”. Ella era una dona enganxada a una tarota esplèndida. Tenia un bon nas, sí Senyor!... D’aquells nassos que no deixen indiferent i que et fan pensar: “Carai, quin nas!” però educadament no goses dir-ho en veu alta.

Ja des de petita, en el mateix moment de néixer, va ser un xoc per la llevadora que dubtava de com mostrar-li a la mare ansiosa per veure la nena, allò que era indefugible. Va mirar de que l’impacte fos suau mig tapant-li la cara amb una tovallola mentre la partera impacient li preguntava:”Està bé? Li falta res?”. Faltar??... Noo! Més aviat n’hi sobrava, però no va gosar obrir boca. La mare sí que va obrir la boca, i ben oberta li va quedar, quan va veure aquella cosa...  I és que en la seva carona de nina: celles primes, ulls petits i boqueta de pinyó, hi ha havia allà al mig plantificat, plas!! ...un nas!!... excessivament gros, terriblement insolent i irremeiablement insultant que ho ocupava tot i deixava la resta en un ridícul segon o tercer terme. Pobra nena, van pensar les dues alhora. La llevadora li va dir que no hi donés importància, que de salut estava perfecte i que el nas... era secundari. Secundari?? ... No dona, no! De secundari, res! Era l’actor principal, el figurant més lluït de tota l’obra que seria la seva vida. La va voler animar dient-li que quan creixés, tot es proporcionaria, que les mides no serien tan descompensades, que no se li veuria tant... Falòrnies!! Ja es veia a venir que allò no marxaria d’allà de cap manera... Sa mare no va voler tornar temptar la sort i va desistir de tenir un segon fill, millor no córrer riscos...

I la Zoé va créixer juntament amb el seu nas que mai es quedava enrere, més aviat ella anava mig pam darrera d’aquella cosa. De la guarderia en tornava sempre esgarrapada i és que quan els nens li volien prendre una joguina i ella no volia, ja els tenia agafats en allò que sobresortia. I quan va començar a caminar, de nas per terra cada dos per tres.

A l’escola ben aviat va ser conscient que les burles i les bromes de mal gust l’acompanyarien sempre. Era de mena dòcil i deixava que tothom digués la seva, però les amigues, amb aquell deix cruel que té la canalla, quan s’enfadaven amb ella,  l’ insult era recurrent i malgrat tornaven a fer les paus, mig en serio mig en broma, la paraula “nas” tard o d’hora tornava a sortir.

Frases usuals com: “Ficar el nas”, “Arrufar el nas”, “Pujar-li la mosca al nas”, “Riure per sota el nas” o “No veure més enllà del nas” feien petar de riure la classe sencera mentre la senyalaven amb el dit. Però a la Zoé només hi havia una frase que li agradava: “Tenir nas”.

I és que ella tenia un olfacte tan fora del comú com la seva nàpia. El seu artilugi funcionava una cosa fina, capaç de captar olors i aromes com cap altre. De petita podia identificar l’olor de la seva mare abans de que tragués el cap per la porta. Ho ensumava tot: les seves mans, els seus peus, els cabells i fins i tot les aixelles dels altres nens de la guarderia. D’esquena sabia quina mestra s’acostava per l’aroma que desprenia.

A l’escola era capaç d’envinar els esmorzars que portaven els seus companys sense ni tant sols obrir la motxilla. Li agradava l’olor de guix, de tinta, de llibres nous, de llapis, de gomes de nata, de pintura d’aigua... Li encantava la flaire a terra molla, a herba tallada, a camp de blat abans de segar que li entrava per la finestra de la classe. Podia distingir a cada company d’escola per la seva olor amb els ulls clucs: hi jugaven sovint i ella sempre els encertava només ensumant-los. Amb aquest do podia salvar-se momentàniament de les mofes cap a la seva nàpia desmesurada, però ningú li hauria canviat la situació.

L’olor a benzina quan el pare omplia el dipòsit per anar a la platja era sinònim de vacances. Els estius eren una bogeria de sensacions quan el sol cremava i rebotia diferents aromes: l’aigua salada barrejada amb la pinassa, la farigola i l’espígol eren el seu record més genuí de les estades a la Costa Brava. La crema del sol dins el cistell de vímet, els préssecs madurs sucosos, el pernil de l’entrepà i la llimonada li obrien les narius encara més. El perfum de les acàcies o la dels til·lers florits li permetien endevinar per quin camí tornava a la casa d’estiueig sense obrir els ulls. Les magnòlies, els lilàs, els rosers i els clavells del jardí li despertaven els sentits. Passejar pel passeig marítim cap el tard, tanta gent, cadascú amb la seva pròpia olor, barreja de suat i colònia, desodorants i cremes corporals era un còctel difícil de pair. Si això hi sumava l’emanació d’aromes que sortien de les cuines dels diferents restaurants, cuina d’aquí amb bullits, fregits i sofregits amb cuines d’altres indrets del món carregats d’espècies desconegudes amb excessos de curry, soja o canyella  la portaven tan enllà que la marejaven.

Es va tornar una addicta a les olors i la seva peculiar qualitat la va portar a dedicar-se pel que estava clarament dissenyada. Quan va acabar la carrera de bioquímica es va decantar cap el món dels perfums. En les classes pràctiques li venia una mena de borratxera olfactiva que alguna vegada l’havia fet desplomar-se en rodó;  tal quantitat d’olor li provocava a vegades una ressaca duríssima amb migranya fins l’endemà.

Van passar el anys i el seu nas continuava allà, agosarat, al mig de la seva cara amb una certa vida pròpia. Mai van encaixar perquè eren massa diferents: ell orgullós i arrogant, ella  petita i tímida, discreta. Tenia el pitjor perfil, semblava una piràmide encastada i malgrat s’havia fet diferents tallats de cabells, gairebé tot li tapaven parcialment la cara, però la punta sempre sobresortia com un iceberg latent.

La gent li deia que li donava personalitat. Personalitat?... I una merda! La tarota se la menjava de totes totes. La Zoé no hi havia dia que no es preguntés: per què ella? Cap dels seus pares tenia un nas destacable, ni els tiets, ni els avis de cada banda. Simplement li havia tocat...els nassos el destí.

Un dia farta d’aguantar-lo va decidir posar fi a aquesta relació dissortada. Es faria una rinoplàstia i es desferia de la maleïda nàpia d’una vegada per totes. Podia triar en un catàleg quin nas li feia gràcia tenir, just allò que sempre havia fet inconscientment de petita quan mirava una revista: només es fixava amb els nassos de la gent que hi sortia. En va triar un de petit i diplomàtic, tampoc xato, no calia passar d’un extrem a l’altre però si una coseta discreta que equilibrés la seva cara i que harmonitzés amb la seva constitució física.

Va entrar a quiròfan nerviosa i en va sortir amb un gran somriure. Pel menys el nou nas embolicat ja era menys voluminós que el nas anterior desembolicat. Això ja era una gran esperança... Una setmana més tard es va mirar orgullosa davant del mirall. S’havia fet justícia. Ara tenia el nas que es mereixia.  

Es va reincorporar a la feina cofoia de les atencions del companys i una mica trasbalsada de les miradetes d’alguns en concret. Potser finalment lligaria... Ui! Quina nova vida l’esperava. Va entrar al laboratori i es va asseure davant les mostres de perfum. Estava tan contenta que encara no s’hi havia fixat que... No sentia res. Cap olor... Normalment només entrar per la porta el seu nas ja començava a processar informació, a analitzar les quantitats exactes de cada ingredient, a separar i distingir les proporcions exactes de cada producte abans de seure davant les provetes i avui... Res de res.

Va quedar callada. Va tancar els ulls i va esperar pacient amb la proveta sota el nas que li arribés la flaire del nou perfum per un spa d’un hotel de Shangai que estaven preparant. Van passar uns minuts i no passava res. Inconscientment va agafar un retolador permanent que tenia damunt la taula i el va olorar. Sovint els snifava quan necessitava pensar, era una manera de carregar piles o d’evadir-se quan alguna cosa la preocupava. Tan absorta estava que quan va entrar una companya i va fer un crit, va fer un bot espantada. “T’està sagnant el nas! Estàs bé?” li va dir. La Zoé es va aixecar esperitada cap al lavabo.

Quan es va mirallar tenia la cara vermella. Sang!! Va començar a fregar i no marxava. Llavors es va adonar que era tinta vermella, que s’havia buidat el retolador dins el nas i tot i així encara no en sentia ni l’olor. Va tardar uns minuts en reconèixer que en aquesta vida no es pot tenir tot. A partir d’ara hauria de canviar de feina...