Mai una frase hauria estat tan certa en el cas de la pobra Zoé com aquell
poema de Francisco de Quevedo que començava dient: “Erase un hombre a una nariz
pegado”. Ella era una dona enganxada a una tarota esplèndida. Tenia un bon nas,
sí Senyor!... D’aquells nassos que no deixen indiferent i que et fan pensar: “Carai,
quin nas!” però educadament no goses dir-ho en veu alta.
Ja des de petita, en el mateix moment de néixer, va ser un xoc per la
llevadora que dubtava de com mostrar-li a la mare ansiosa per veure la nena,
allò que era indefugible. Va mirar de que l’impacte fos suau mig tapant-li la
cara amb una tovallola mentre la partera impacient li preguntava:”Està bé? Li
falta res?”. Faltar??... Noo! Més aviat n’hi sobrava, però no va gosar obrir
boca. La mare sí que va obrir la boca, i ben oberta li va quedar, quan va veure
aquella cosa... I és que en la seva
carona de nina: celles primes, ulls petits i boqueta de pinyó, hi ha havia allà
al mig plantificat, plas!! ...un nas!!... excessivament gros, terriblement
insolent i irremeiablement insultant que ho ocupava tot i deixava la resta en
un ridícul segon o tercer terme. Pobra nena, van pensar les dues alhora. La
llevadora li va dir que no hi donés importància, que de salut estava perfecte i
que el nas... era secundari. Secundari?? ... No dona, no! De secundari, res!
Era l’actor principal, el figurant més lluït de tota l’obra que seria la seva
vida. La va voler animar dient-li que quan creixés, tot es proporcionaria, que
les mides no serien tan descompensades, que no se li veuria tant... Falòrnies!!
Ja es veia a venir que allò no marxaria d’allà de cap manera... Sa mare no va
voler tornar temptar la sort i va desistir de tenir un segon fill, millor no
córrer riscos...
I la Zoé va créixer juntament amb el seu nas que mai es quedava enrere, més
aviat ella anava mig pam darrera d’aquella cosa. De la guarderia en tornava
sempre esgarrapada i és que quan els nens li volien prendre una joguina i ella
no volia, ja els tenia agafats en allò que sobresortia. I quan va començar a
caminar, de nas per terra cada dos per tres.
A l’escola ben aviat va ser conscient que les burles i les bromes de mal
gust l’acompanyarien sempre. Era de mena dòcil i deixava que tothom digués la
seva, però les amigues, amb aquell deix cruel que té la canalla, quan s’enfadaven
amb ella, l’ insult era recurrent i malgrat
tornaven a fer les paus, mig en serio mig en broma, la paraula “nas” tard o
d’hora tornava a sortir.
Frases usuals com: “Ficar el nas”, “Arrufar el nas”, “Pujar-li la mosca al
nas”, “Riure per sota el nas” o “No veure més enllà del nas” feien petar de
riure la classe sencera mentre la senyalaven amb el dit. Però a la Zoé només hi
havia una frase que li agradava: “Tenir nas”.
I és que ella tenia un olfacte tan fora del comú com la seva nàpia. El seu
artilugi funcionava una cosa fina, capaç de captar olors i aromes com cap
altre. De petita podia identificar l’olor de la seva mare abans de que tragués
el cap per la porta. Ho ensumava tot: les seves mans, els seus peus, els
cabells i fins i tot les aixelles dels altres nens de la guarderia. D’esquena
sabia quina mestra s’acostava per l’aroma que desprenia.
L’olor a benzina quan el pare omplia el dipòsit per anar a la platja era
sinònim de vacances. Els estius eren una bogeria de sensacions quan el sol
cremava i rebotia diferents aromes: l’aigua salada barrejada amb la pinassa, la
farigola i l’espígol eren el seu record més genuí de les estades a la Costa
Brava. La crema del sol dins el cistell de vímet, els préssecs madurs sucosos,
el pernil de l’entrepà i la llimonada li obrien les narius encara més. El
perfum de les acàcies o la dels til·lers florits li permetien endevinar per
quin camí tornava a la casa d’estiueig sense obrir els ulls. Les magnòlies, els
lilàs, els rosers i els clavells del jardí li despertaven els sentits. Passejar
pel passeig marítim cap el tard, tanta gent, cadascú amb la seva pròpia olor,
barreja de suat i colònia, desodorants i cremes corporals era un còctel difícil
de pair. Si això hi sumava l’emanació d’aromes que sortien de les cuines dels
diferents restaurants, cuina d’aquí amb bullits, fregits i sofregits amb cuines
d’altres indrets del món carregats d’espècies desconegudes amb excessos de curry,
soja o canyella la portaven tan enllà
que la marejaven.
Es va tornar una addicta a les olors i la seva peculiar qualitat la va
portar a dedicar-se pel que estava clarament dissenyada. Quan va acabar la
carrera de bioquímica es va decantar cap el món dels perfums. En les classes
pràctiques li venia una mena de borratxera olfactiva que alguna vegada l’havia
fet desplomar-se en rodó; tal quantitat d’olor
li provocava a vegades una ressaca duríssima amb migranya fins l’endemà.
Van passar el anys i el seu nas continuava allà, agosarat, al mig de la
seva cara amb una certa vida pròpia. Mai van encaixar perquè eren massa
diferents: ell orgullós i arrogant, ella
petita i tímida, discreta. Tenia el pitjor perfil, semblava una piràmide
encastada i malgrat s’havia fet diferents tallats de cabells, gairebé tot li
tapaven parcialment la cara, però la punta sempre sobresortia com un iceberg
latent.
La gent li deia que li donava personalitat. Personalitat?... I una merda!
La tarota se la menjava de totes totes. La Zoé no hi havia dia que no es
preguntés: per què ella? Cap dels seus pares tenia un nas destacable, ni els
tiets, ni els avis de cada banda. Simplement li havia tocat...els nassos el
destí.
Un dia farta d’aguantar-lo va decidir posar fi a aquesta relació
dissortada. Es faria una rinoplàstia i es desferia de la maleïda nàpia d’una
vegada per totes. Podia triar en un catàleg quin nas li feia gràcia tenir, just
allò que sempre havia fet inconscientment de petita quan mirava una revista: només
es fixava amb els nassos de la gent que hi sortia. En va triar un de petit i diplomàtic,
tampoc xato, no calia passar d’un extrem a l’altre però si una coseta discreta
que equilibrés la seva cara i que harmonitzés amb la seva constitució física.
Va entrar a quiròfan nerviosa i en va sortir amb un gran somriure. Pel
menys el nou nas embolicat ja era menys voluminós que el nas anterior
desembolicat. Això ja era una gran esperança... Una setmana més tard es va
mirar orgullosa davant del mirall. S’havia fet justícia. Ara tenia el nas que
es mereixia.
Es va reincorporar a la feina cofoia de les atencions del companys i una
mica trasbalsada de les miradetes d’alguns en concret. Potser finalment
lligaria... Ui! Quina nova vida l’esperava. Va entrar al laboratori i es va asseure davant les mostres de perfum.
Estava tan contenta que encara no s’hi havia fixat que... No sentia res. Cap
olor... Normalment només entrar per la porta el seu nas ja començava a
processar informació, a analitzar les quantitats exactes de cada ingredient, a
separar i distingir les proporcions exactes de cada producte abans de seure
davant les provetes i avui... Res de res.
Va quedar callada. Va tancar els ulls i va esperar pacient amb la proveta
sota el nas que li arribés la flaire del nou perfum per un spa d’un hotel de
Shangai que estaven preparant. Van passar uns minuts i no passava res.
Inconscientment va agafar un retolador permanent que tenia damunt la taula i el
va olorar. Sovint els snifava quan necessitava pensar, era una manera de
carregar piles o d’evadir-se quan alguna cosa la preocupava. Tan absorta estava
que quan va entrar una companya i va fer un crit, va fer un bot espantada. “T’està
sagnant el nas! Estàs bé?” li va dir. La Zoé es va aixecar esperitada cap al
lavabo.
Quan es va mirallar tenia la cara vermella. Sang!! Va començar a fregar i
no marxava. Llavors es va adonar que era tinta vermella, que s’havia buidat el
retolador dins el nas i tot i així encara no en sentia ni l’olor. Va tardar uns minuts en reconèixer que en aquesta vida no es pot tenir tot.
A partir d’ara hauria de canviar de feina...