BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Us estimo!

divendres, 28 d’agost de 2015

ANGELET

Aquella nit era molt especial i quan en Biel es fa ficar al llit, encara que la mare el tapés fins a sota el nas i li fes el petó al front com feia sempre, ja sabia que no dormiria.

Durant la tarda havia estat jugant a la piscina amb els seus dos cosins i, de sobte, en Lluc li havia donat, sense voler, un cop de colze a la dent, justament a la dent que feia dos dies que se li aguantava per un trist fil. El cop havia estat fort i malgrat s’havia aguantat les llàgrimes de la patacada, s’havia posat a plorar quan s’havia adonat que la dent havia caigut a l’aigua.

Gairebé mitja hora havia costat localitzar la dent i és que essent tan petitona i blanqueta costava molt de distingir-la en el fons de la piscina. Finalment la Bruna, que era molt bona capbussant-se, havia aconseguit trobar-la.  

Amb la dent ben tancada dins la mà i ulls encara plorosos, havia encarat el berenar amb un somriure desdentegat.
—Aquesta nit et passaran els angelets— li havia dit l’àvia per fer-li oblidar el mal tràngol.

En Biel havia obert els ulls com taronges. És veritat!! En Lluc, envejós i fent-se el gran, li havia dit que a ell ja ni havien caigut tres i que era molt guai mirar l’endemà sota el coixí. La Bruna, bessona d’en Lluc, li havia dit que a la seva classe hi havia nens que les dents els hi recollia un ratolí.

Un ratolí?? Com podia portar un ratolí un regal si ell era tan petit? I si mossegava les orelles mentre passava per damunt del coixí? Agggghhh!! Havien cridat els tres en pensar-hi. Només imaginar un ratolí pel mig dels llençols a en Biel se li posaven els pèls de punta.

Sort que a ells els hi venia un angelet.

–I com és l’angelet?—va preguntar en Biel als seus experimentats cosins.
–No l’hem vist mai. No es deixen veure. I si els veus no et deixaran el regal... És la norma—va dir convençuda la Bruna.

En aquell mateix moment en Biel s’havia fet un propòsit, el regal tan li feia, el que realment volia era... veure l’angelet.

I després de deixar la dent embolicada en un mocador sota el coixí i del petó de bona nit de la mare, es va quedar amb els ulls ben oberts esperant l’angelet. Quan l’estona se li començava a fer llarga li va venir al cap que la mare s’havia descuidat d’obrir la finestra. Ai, aquesta mare...  Per on entraria sinó l’angelet si tenia la finestra tancada?... Va saltar del llit i va obrir de pal a pal la finestra i la persiana d’una casa de planta baixa.

Al cap d’una estona va començar a pesar figues i va pensar que s’adormiria i es quedaria sense veure’l. Va buscar quelcom que el despertés en cas que s’adormís. Se li va ocórrer  abocar per terra el Lego que tenia ben endreçat sota l’escriptori, va tirar alguns peluixos i també hi va deixar uns quants cotxes escampats. Segur que el sentiria quan entrés.

I així va ser... Un parell d’hores més tard va sentir un terrabastall i uns gemecs.

–Angelet? Que ets tu?—va dir sobtadament obrint els ulls mentre veia davant seu una figura il·luminada amb la llum del fanal del carrer.
–Collons!! Quina trompada!!—va dir una veu.
–Angelet? Que t’has fet mal?—va demanar incorporant-se del llit en Biel—. Em sap greu, només et volia veure. Encenc el llum?
–Eh? Com dius? No,no... no cal.
–Ah, val. De fet, ja et veig una mica—va dir observant-lo—. Saps..., em pensava que aniries de color blanc i vas vestit de negre. Com és això, Angelet?
–Eh? Mnnn... És... és per no destacar. Sí, això... Si anem de blanc se’ns veu de lluny, de negre és més discret. Ho pilles, oi?
–Oh, clar!! És veritat, esteu en tot. I les ales? On tens les ales?
–Les ales?... No em fan falta, vius a planta baixa. No em fa pas falta volar per entrar per la teva finestra—va dir mig rient l’Angelet.
–Tens raó. Però en tens d’ales tu, o només fas plantes baixes?—va preguntar interessant per la seva feina.
–Doncs... Va com va. Avui que tenia les ales a reparar he pensat que podria treballar igualment fent només llocs més assequibles.
–I com és que les tens a reparar? Que te les vas espatllar?
–Doncs... sí. L’últim cop que vaig saltar d’un segon pis no se’m van obrir i em vaig trencar el braç. Ho vols veure? Encara se’m nota el lloc on es va soldar l’os—li va dir tot arromangant-se i mostrant-li un bony per on sol haver-hi el final del cúbit.
–Ostres!! Sí, ja el noto!—va dir en Biel entusiasmat—. Però jo em pensava que els angelets no teníeu ossos...—va afegir arrufant el nas—. No m’estaràs pas enganyat, oi?
–Noo, com pots pensar això—va dir amb veu dolça l’Angelet tot asseient-se al llit mentre s’adonava que en Biel s’emmurriava—. Com has dit que et deies?
–No t’ho he dit—va contestar desensopint-se—. Em dic: Biel. I tu?
–Em pots dir Esteve, si vols.
–Encantat, Esteve!—va dir tot encaixant-li li mà—. I el meu regal? Què m’has portat?
–Que què t’he portat?—va dir rumiant una mica—. Ah, sí! Mira! Aquesta llanterna—li va dir allargant-li la llanterna que duia a la mà.
–Uauuu!! Que guai!! I com pensa! Es nota que és de les bones. Segur que cap ratolí no seria capaç de portar un regal tan xulo com aquest...—va exclamar meravellat pel seu regal.
–Com dius? Quin ratolí?
–Res, coses meves—va dir content—. Et puc fer una abraçada? A mi m’agrada molt fer abraçades.
–Ah, com vulguis...—va contestar sorprès movent les espatlles.

Llavors el nen se li va tirar al damunt i després de retenir-lo en una abraçada el va acabar tibant cap al seu coixí. Es va quedar tots dos mirant la llum que projectava la llanterna al sostre. L’Angelet va ensenyar-li a fer el codi Morse i li va explicar que ell sovint el feia servir per comunicar-se amb altres companys seus. Li va explicar que molt a vegades quan entrava a les cases s’emportava sorpreses: gossos que l’empaitaven, alarmes que es disparaven, ensopegades, gent que l’amenaçava... En Biel l’escoltava meravellat. No imaginava que fer d’angelet pogués ser tan arriscat. L’Esteve li va dir que mai ho expliqués a ningú tot això, que seria el seu secret i el nen, que mai encara havia tingut secrets, es va sentir gran.

També  li va ensenyar a projectar ombres xineses a la paret, a fer animals i figures amb les mans. Van riure i s’ho van passar bé, fins que en Biel va començar a badallar. Llavors l’Esteve li va dir que si volia li explicaria un conte curt. Ell va fer que sí amb els ulls clucs i somrient es va adormir.

L’endemà quan es va despertar tenia encara la llanterna agafada. Va mirar sota el coixí i la dent hi era, l’Angelet es devia haver despistat i no se la havia endut.

I mentre somreia satisfet no sentia com el pare i la mare rabiaven pel menjador dient que no trobaven els mòbils ni el portàtil...