BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Us estimo!

dijous, 26 de gener de 2017

EL PROBLEMA D' Y



L’Y estava acovardit, acoquinat, apallissat... esmaperdut, esgarrifat, esporuguit... desconcertat, descol·locat, desorientat... En definitiva: destrempat. Mai a la vida li havia passat res semblant, tot i que sabia que un dia, tard o d’hora, li havia d’arribar, doncs ara ja hi era... Toca’t els nassos!!
 
Ningú se n’escapava. Encara que tothom preferia mantenir-ho en silenci, amb la màxima discreció i sense fer soroll, com si pel fet de no esmentar-ho, el problema no hi fos. Era un tema massa personal, massa privat, massa íntim... i no sabia com afrontar-ho. Ho reconeixia, estava acollonit...

Potser en podria parlar amb els amics. Però on? Al bar? Ni pensar-ho... I com? Deixar-ho anar com aquell que parla del temps o del resultat de la Lliga de futbol? No s’hi veia... Podria dir aquella frase tan feta servir de: ”Tinc un amic que sabeu què li passa?...” Tampoc... De seguida el clissarien. “De quin amic parles?” li demanarien estranyats. Si ell només es relacionava amb aquell parell d’ençà que tenia dotze anys... A més, coneixent-los, sobretot en Z que sempre se les donava de sobrat, encara se n’hi fotria a la cara... I en W, que era una mica més sensible però poc decidit, potser li donaria el condol com si se li hagués mort un parent llunyà. I de parent sí, però de llunyà res de res, al contrari, era de ben a prop el traspassat. 

Vés a saber, potser a ells també els hi passava i s’ho duien ben callat. No sortiria ell ara a destapar la caixa dels trons. Millor callar, i que cadascú ho passi com pugui. Eren homes drets i fets i no es posarien a hores d’ara a explicar-se intimitats. No ells no eren d’aquests.

Per sort la X s’ho havia agafat bastant bé. Oh, ella rai!... Les dones no tenien aquest problema. Potser en el fons encara n’estava contenta, així no l’emprenyaria tan sovint... Bé, sovint. Què és sovint?... Un cop a la setmana? Cada quinze dies? Un cop al mes?... Collons, un cop al mes són dotze vegades l’any!!  Abans era la comptabilitat que portaven al mes. D’acord que eren altres temps, eren més joves i el cos demanava. 

Estava sol a casa i no parava de barrinar. No portava gens bé aquella jubilació avançada que li havien fet a la feina, se sentia vell abans d’hora, una mica inútil, mai tan ben dit. La X era a treballar. Ella era set anys més jove i encara era una persona productiva i atractiva. Es va veure ell mateix marcint-se, arrugant-se com una pansa, mentre la X es mantenia tendra i fresca, envoltada de vida social i d’homes que potser la trobarien desitjable mentre a casa l’esperava un estaquirot que no li podia oferir res. Uff... Es tornaria boig...
 
Va engegar la televisió per distreure’s. Va començar a fer zapping. Programes matinals de tertúlies, repeticions de sèries empolsinades, receptes de la iaia... Quin avorriment! Anuncis... Anuncis?  “Això li pot passar a qualsevol, amor. Sí, però m’ha passat a mi...” deia l’anunci. Què passava avui? Que ja ho sabia tothom??... Ofès, va tancar amb el comandament i el va llençar.

Va anar decidit a trucar al seu nou metge de capçalera i li van donar hora per aquell matí mateix. Quina sort! Millor posar-se en mans d’un professional i anar al gra. Potser encara hi havia motius per l’esperança. 

Mentre s’esperava assegut a la sala la cama no parava de bellugar-se sola. No sabia com li explicaria el seu problema. Es va remoure neguitós però de seguida el doctor el va cridar de la cadira estant: “Senyor Y?... Passi”. El va mirar seriós mentre s’acomodava en el seient. Amb un cop de cap li va donar peu a què s’expliqués. Va escurar-se el coll i llavors li va venir una rancior seguida d’un atac incontrolat de tos. El metge va estudiar-lo arrufant el nas, sense ni aixecar-se. Ell intentava respirar. Li ploraven els ulls i com més provava de dir quelcom més estossegava. El doctor no es va immutar. Va començar a escriure una recepta, sense tenir ni idea que la preocupació d' Y no tenia res a veure amb els seus pulmons. Ell feia que no amb el dit, que no venia per la tos, que no... Es va assenyalar l’entrecuix i va dir amb veu trencada que allò no... no... “No orina? Provarem un diürètic i si no millora farem un control als ronyons”. “No, no...” repetia amb el dit sense deixar de tossir. Estava acalorat i esgargamellat. “Un got... d’aigua... si us plau” va demanar suplicant. Amb els ulls plens de llàgrimes va acceptar agraït el got d’aigua que li va allargar. Per fi la tos havia calmat... El doctor el mirava impacient fent picar els dits a la taula, la visita s’allargava massa. Però Y s’havia quedat sense veu de l’esforç i no li sortia res intel·ligible. Va tornar a senyalar les seves parts íntimes i gesticulant li va fer entendre que allò no... no! El metge es va tirar endavant i va mirar-lo fixament als ulls. “D’acord. Sí, ja l’entenc”. Va expedir la tercera recepta en cinc minuts i per assegurar el tanto les hi va donar totes tres i el va empènyer molt amablement cap a la porta. 

L’Y es va trobar caminant cap a la farmàcia a buscar un xarop per la tos, un diürètic i una capsa de pastilles miraculoses. Ostres... Va recordar la vergonya que passava quan era jove i havia d’anar a comprar preservatius. En aquell temps la X va decidir prendre’s pastilles perquè ell no hagués de passar sovint per aquest mal tràngol. Si havia d’anar a la farmàcia, no aniria pas a la del barri, caminaria una bona estona per no trobar-se cap conegut.

Finalment va veure’n una on no havia entrat mai i li va semblar prou lluny de casa. Hi havia dues dependentes. De seguida una el va atendre. Ell va posar les receptes damunt el taulell i va mirar cap a una altra banda fent el despistat. La noia, tota una professional, no va dir res, va agafar-les i va entrar al magatzem a buscar els medicaments corresponents. 

Mentre s’esperava l’estona se li feia eterna. A més tenia al costat a un senyor petit andalús que era atès per l’altra dependenta. Era d’aquella gent que no saben callar, parlen i parlen sense sentit i sense necessitat que ningú els doni conversa, que van d’un tema a un altre de manera irremeiable. L’Y ni se’l mirava, no volia pas alimentar aquell lloro que garlava sol. Quan va tornar la farmacèutica amb els tres medicaments, l’homenet li va agafar el braç, amb una familiaritat com si es coneguessin de tota la vida, i li va dir amb to burleta: “¿Qué? ¿Comprando alpiste para el pajarito?”. L’Y es va posar de tots colors... Va pagar amb tanta rapidesa que ni es va esperar a rebre el canvi.
 
De tornada a casa es va anar ensopint. Es va asseure en un banc i va treure el medicament de la bossa vigilant que ningú el veiés. Va separar-ne el prospecte i va llegir que se l’havia de prendre vint minuts abans. Les pastilles li van semblar les bales d’una escopeta, de la seva  escopeta que ja no es carrega. 

Llavors hi va caure: li havien clavat vuitanta euros! Vuitanta euros per deu pastilles!!! 

A partir d’ara, ja no se’n podia escapar... Hauria de pagar per tenir sexe!!... Collons...