BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Tercera edició de Cartes d'Amor Encadenades!!! Gràcies als instituts que han posat al meu llibre com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

dimarts, 12 de novembre de 2013

PENSAMENTS DE TARDOR.

Dies de tardor, de fred i de sol espantat. Passejo pel bosc enmig d’arbres altíssims amb fulles de mil matisos. Sóc plenament conscient de que estic dins una bonica postal i que davant els meus ulls se m’ofereix un món de quietud i de pau. Un ventet fi provoca una pluja de fulles que em cau al cap i s’afegeixen a les del terra encatifat; em cobreixen les sabates i ,sense adonar-me’n , els hi dono puntades de peu mentre camino obrint-me pas. Amb les mans entaforades a les butxaques del meu abric i amb la bufanda embolicada amb els meus cabells, em protegeixo del fred i inevitablement em poso trista...

La tardor sempre em provoca una tristor necessàriament transitòria. Em remet a un temps passat, un temps alegre i radiant, el final d’una etapa ja viscuda i superada amb més o menys èxit.  No puc defugir de pensar que la vida m’està passant i que , sense treva, em vaig fent gran. Tinc la sensació que estic en un compte enrere i que el meu temps s’escola... Tinc la certesa de la poca importància del meu pas per aquest món, de la meva petitesa. Em fa pensar que igual que les fulles, jo també cauré i potser en alguna tardor, ... moriré.  Espero que encara sigui lluny aquest moment però,tard o d’hora, serà una cita inevitable.

Recordo els que vaig estimar i fa un temps em van deixar.  A vegades, en moments així me’ls sento tan a prop, que junt al meu trepig a les fulles hi percebo les seves passes també. Gairebé sento les seus veus i els seus riures i quan aixeco el cap em sorprenc de no veure’ls-hi el rostre... No hi són, no, estic sola...

No estic segura si mai els hi vaig dir que els estimava i ara aquest dubte em rosega l’ànima i em fa ràbia. No sé perquè costa tant demostrar el què sentim? Com és que ens han educat per amagar el més important de la vida?. Tan difícil és dir: T’estimo...? Doncs, sí.

Recordo tardors passades quan junts buscàvem bolets i fèiem bromes. La remor de les fulles i el moviment d’algunes branques em fan creure que potser, tal vegada, encara corren juganers i lliures per racons amagats. Noto una carícia a l’esquena i sobtadament em giro, però no hi ha ningú... Se m’escapen tantes coses que tinc la sensació que el bosc és ben viu i es burla de mi...

El camí s’obre a una clariana cap a ponent i el cel es presenta davant meu meravellós com una magnífica pintura de colors vermells i taronges, de grocs i blaus. El sol ja es vol amagar mandrós, només pensa com jo a tornar al llit, a acotxar-se ben calentó i dormir...

Després de la tardor vindrà el hivern. Un temps gelat que glaça el cor i les llàgrimes, un temps d’espera, un temps de repòs... Es farà llarg i prendrà expressament dies a la primavera, voldrà imposar-se, quedar-se sense remei,...  Fins que un dia el sol sortirà amb ganes a escalfar-ho tot i fondrà la neu. I els primers ocells refilaran anunciant que una altra etapa comença...

I jo continuaré aferrada a la vida, com no potser de cap més manera. És un deute, una promesa de viure per els que no van poder triar i el vent de la mort se’ls va emportar més enllà. I m’esforçaré a somriure, a treure tot allò de bo que hi ha dins meu, a buidar-me del revés com un mitjó, a abocar-ho tot i a no deixar res per fer per l’endemà. I diré t’estimo sense vergonya a els que encara tinc a prop. I viuré cada dia com si fos l’últim, no fos cas que no arribés a la tardor següent...