BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Un petó!

dissabte, 7 de juny de 2014

SIMÓ - 2ª PART

La tia Amàlia se li va costar amb un moviment brusc i agafant-li la maleta va dir:”Tira!”, empenyent-lo de mala gana cap a dins la casa. Badant i ensopegant, en Simó va passar a una entrada de sostre alt, plena de sacs, eines, un banc de fusta i sabates velles. Hi havia tres portes que definien les direccions: a l’esquerra, una cort amb una vaca i una mula que les veia per la porta partida pel mig que només estava tancada la meitat i en podia sentir l’olor dels seus excrements; al mig, una porta tancada que més tard va descobrir que hi havia les escales que portaven a les habitacions del pis de dalt i, a la dreta, la cuina que és on el va fer entrar la tia donant-li petits cops a les cames amb la seva maleta. Va quedar palplantat a l’estança: una enorme xemeneia envoltada per  tres bancs de pedra, s’empassava el fum d’un foc a terra que s’anava consumint, una taula de fusta massissa al mig de l’estada amb bancs per banda, armaris a la paret amb estris de cuina, un tocador amb retrats descolorits de gent estranya i un rellotge de paret amb pèndol. A l’altra paret, sota la finestra, una pica de marbre i, al costat, una cuina econòmica encesa on una  altra dona també vestida de negra remenava els fogons.

 – Ja el tenim aquí, el dispeser? – va dir encara d’esquena quan se li va acostar la tia Amàlia.  La dona es va girar davant la resposta muda de la tia. Se’l va mirar i no va dir res quan va veure la piga gran que tenia en Simó en un costat de la cara. Va somriure —I com es diu aquest xicot?— Era una dona rossa de faccions agradables, amb uns rínxols rebels que se li escapaven del monyo. El seu somriure acollidor va ajudar a que el cor d’en Simó no li sortís per la boca quan va dir amb un fil de veu el seu nom.— Molt de gust, Simó. Deus estar cansat del viatge. Seu, aviat podràs sopar.

La tia Amàlia li havia deixat la maleta als peus i ell va estar apunt de caure quan es va asseure al banc. La dona li va dir que es deia Mercè i que feia de cuinera, entre moltes altres coses, en aquella casa. La tia va sortit sense adreçar-li ni una mirada i la Mercè va preguntar si li venia de gust un brou. En Simó va fer que sí i d’una olla amb un cullerot n’hi va servir un got. De mica en mica, la cuinera va aconseguir arrencar-li alguna paraula al pobre vailet espantat i quan ja estaven tenint quelcom semblant a una conversa, va callar de sobte quan la tia Amàlia va entrar altra vegada a la cuina.

 – Soparem avui o no? Amb tanta xerrameca les mans no es belluguen, Mercè – va dir rondinat.
– Que sí, dona, que sí. Això ja està. Bé prou que haig de conèixer al convidat si volem ser amics, no?—i li va picar l’ullet secretament a en Simó. Es va posar vermell i de seguida es va adonar que només en la Mercè trobaria una certa complicitat...

La tia va continuar rondinant mentre la Mercè parava taula sense deixar de somriure. Semblava estar acostumada al mal caràcter de la seva mestressa i sabia com portar-la sense patir-hi gaire. Però de sobte ella va dir:
—A sopar de gust. Bona nit! – I en Simó es va quedar atemorit al veure que soparia davant la sola presència de la seva tia— Tornaré demà matí. – Li va prometre mentre amb la mà li despentinava els cabells. Va agafar un jersei i un cabàs i va marxar.

Van sopar verdura, una truita i una pera. Cap dels dos va dir res. Després la tia li va dir que el portaria a la seva habitació. Va agafar la seva maleta i va marxar rabent escales amunt. En Simó amb la pilota va córrer esperitat a seguir-la. A dalt era fosc, les bombetes cremaven escasses i hi havia un munt de portes, totes elles tancades amb clau. Al fons li va mostrar la comuna compartida  i la seva habitació era el recambró del costat, petit i mal ventilat. Tenia un llit alt arrambat a la paret, una cadira i una calaixera petita. Li va dir que no sortís de la habitació fins l’endemà, quan el vingués a cridar i, tot seguit, va tancar la porta.

En Simó va treure les poques coses que duia i les va ficar als calaixos. Va esperar assegut al llit, amb els peus penjant fins que li va venir la son i va caure rendit. Va somiar amb la mare que es tornava blanca, tan blanca com un àngel, fins que es feia transparent com les gotes de la pluja i regalimava per el vidre i es desfeia quan queia a terra. Ell desesperat la volia recollir i se li escapava de les mans i ho intentava però no aconseguia ni arreplegar-la ni recomposar-la, només es mullava... Es va despertar cridant, desesperat, aterrat d’haver perdut la mare per sempre i va adonar-se que estava moll però no era l’aigua de la pluja, sinó les seves pròpies llàgrimes que li baixaven de les galtes... I llavors ho va sentir.

Uns crits llunyans, uns cops, uns plors,... Algú també estava plorant. Va quedar-se escoltant, atent, amb la boca oberta mentre s’eixugava la cara amb les mànigues. Qui plorava? La tia Amàlia? No ho podia dir. Va saltar del llit i va obrir la porta molt a poc a poc, però va grinyolar i en Simó va serrar les dents. Va caminar uns metres pel passadís però de sobte va sentir un cop i unes passes que baixaven d’on suposava que hi havia les golfes. Va tornar corrent sense fer soroll a la seva habitació i va quedar-se darrera la porta amb el cor ressonant-li a les orelles.

Tenia ganes de fer pipí i va pensar que calia anar-hi abans no fos massa tard. Quan va obrir a les fosques la porta de la comuna es va trobar cara a cara amb algú. Va fer un crit d’horror. La cara de la tia amb aspecte sufocat i despentinada van fer que en Simó no la reconegués d’entrada i s’espantés de veritat.

—Calla, ximple!—el va renyar – Què fas passejant pels passadissos? Que no t’he dit que no et moguessis de la teva habitació. Eh?
—Tinc pipí— va dir gairebé xiuxiuejant en Simó.
—Doncs fes! Però no et vull veure enlloc més que no sigui la teva habitació. Ho has entès?

No es va fer pregar. Va fer les seves necessitats ràpidament i sense rumiar-s’ho gens ni mica no es va moure del llit en tota la nit. Cap a la matinada, la son el va vèncer...


 (Continuarà)