Quan va començar a treballar a un
restaurant de menjar ràpid es va trobar descobrint un món que mai s’havia
plantejat. Va firmar un contracte escombraries que és el que qualsevol jove
estudiant pot aspirar i li van oferir un torn de cap de setmana bastant
improvisat i inútilment programable amb cap mena d’activitat lúdica personal:
sis hores seguides, descansar-ne quatre i tornar-hi sis més i l’endemà quatre
hores al matí i dues al vespre.
Potser de tot plegat el més amè
era l’ambient. Darrera el taulell i els fogons nois i noies treballaven amb
ganes per aconseguir diners per les seves despeses personals, per pagar-se un
pis d’estudiant o contribuir en una economia familiar bastant ajustada. Agraïts,
enllestien la feina amb eficàcia i un gran somriure. N’hi havia alguns, pocs, que
intentaven a cops de colze ser el treballador del mes a canvi d’una minsa
recompensa en efectiu i la mirada envejosa dels companys, però, en general, l’ambient
era agradable.
La seva primera feina va ser
treballar al servei auto, on la gent sense baixar del cotxe demanaven les
comandes parlant per un intèrfon mentre triaven d’un panell tot el que el
restaurant oferia. Sovint la clientela demanava productes que eren d’altres
cadenes de restaurants semblants i llavors s’adonaven que s’havien equivocat i amb
un cop de volant marxaven sense ni acomiadar-se. També li resultava divertit escoltar
les converses que li arribaven des de dins els cotxes perquè la gent no era
conscient que en aquell moment una enorme orella era testimoni de la seva
intimitat. Més d’una vegada es va veure obligat a tossir per reclamar una
atenció que no li oferien. Un cop fet l’encàrrec, les clients feien la volta al
local des de dins el cotxe, i a l’altra banda, ell personalment que donava cos
a la veu abans oferta, els hi entregava la comanda.
Després d’un temps a l’auto, el
van passar al taulell, recollint comandes cara a cara i passant-les als companys
de darrera. Es va equivocar més d’una vegada amb la caixa, segurament va ser l’estrés
de tenir al davant trenta persones impacients i afamades, el què li va fer prémer
una tecla per una altra. Per ell el millor de tot eren els clients indecisos
perquè li permetien respirar un moment i tranquilitzar-se. Tot i així, a les
hores punta la tensió era màxima.
El següent pas va ser preparar el
menjar. El curs accelerat que li van fer el van convertir en una espasa
preparant amanides encapsades amb gust a plàstic, amb enciam, tomàquets cherris
i blat de moro, amb l’opció a ceba, tonyina
o pollastre. Si no fos per les salses variades
amb què es podia condimentar, l’amanida per si mateixa li va semblar ben eixuta.
Va aprendre a fregir unes patates congelades
sense gust a res si no es submergien amb molta maionesa o ketxup, però que increïblement
la gent es menjava sense pensar, per allò de ficar-se quelcom a la boca i
rossegar mentre es parlava. També va aprendre a coure una cosa triturada amb
essència de pollastre que n’hi deien: pollastre.
Però el producte estrella era
sens dubte l’hamburguesa, una massa de carn de procedència incerta però amb un
gust estranyament refinat. Alguna cosa havia de tenir si era el producte més
demanat i amb diferència. Acompanyada de ceba, enciam, tomàquet i formatge
calent , col·locada dins un panet torradet i passat per la planxa, feia posar
els ulls en blanc als clients i era per aquest motiu que repetien i tornaven
novament al restaurant. Era la marca de la casa!!
Un vespre de diumenge li va tocar
fer l’últim torn que s’acabava a les dotze de la nit. El restaurant tancava
unes hores i fins a les vuit del matí del dilluns, eren les úniques hores a la
setmana que no estava obert al públic.
Quedaven uns sis clients a dins,
tres parelles per ser exactes, que semblaven no tenir cap pressa a marxar. Quan
faltaven pocs minuts per l’hora del tancament, l’encarregat el va cridar al seu
costat. “Te’n recordes quan vas firmar el contracte que hi havia una clàusula
de silenci professional sobre les activitats internes del restaurant?” li va
dir amb un posat extremadament seriós. “Sí” va contestar amb un fil de veu. “Doncs
el que passi a partir d’aquest moment no ho pots explicar a ningú. Ho has
entès?” el va advertir. Ell va fer que sí amb un cop de cap enèrgic.
Eren només tres treballadors. L’encarregat
els va entregar unes màscares i els hi
va fer posar el morrió. Va prémer un botó i del sostre van baixar uns panells
transparents que van deixar les tres parelles tancades en un habitacle. Tot es
va produir amb tanta suavitat que ni els clients engrescats en les converses van
adonar-se del que acabava de succeir.
Va mirar nerviós els altres
treballadors que miraven al terra amb un posar resignat. No va entendre què
passava fins que l’encarregat va pitjar un segon botó i va començar a sortir gas pels conductes de l’aire
acondicionat. Els clients es van sorprendre i posant-se drets van començar a
cridar i estossegar. Van girar la mirada cap a el personal del restaurant
demanant explicacions i, en aquell precís instant, l’encarregat va tancar els
llums.
Un minut més tard, quan els llums
es van tornar a encendre, els clients jeien a terra amb les mans agafades al
coll i els ulls mirant el cel. Els panells de vidre van tornar silenciosament al
sostre. L’encarregat, sense treure’s encara la mascareta, va arremangar-se les mànigues i els va dir:”Som-hi
nois, a fer hamburgueses...”
I en aquell moment, esverat i
suat, es va despertar del malson...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada