BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Un petó!

dimarts, 26 de maig de 2015

CAIXA TAL

L’Amadeu va sortir de casa emprenyat. Havia d’anar fer un encàrrec que no entenia i li feia molta ràbia haver de complir ordres que se li feien grans. Des de que es va jubilar formava part d’una entitat associativa en la qual participava de manera molt esporàdica i casual. Últimament se li va ocórrer aparèixer a l’assemblea general, just el dia que calia un canvi de junta, i el van anomenar a dit... tresorer! Es va atabalar, però la secretària de seguida li va voler descarregar feina i responsabilitats. Va dir-li: “Tranquil, Amadeu. Només de tant en tant el trucaré per algun assumpte però que no el molestaré massa, ja ho veurà. No pateixi...”
No va quedar gaire convençut. Ell no pretenia implicar-se, es va fer soci per sortir de casa cansat de sentir rondinar la dona de veure’l tot el dia ajagut al sofà. Va ser per fer alguna cosa, per relacionar-se una mica i prou. No volia embolics de papers i menys de calers que d’aquests llocs sempre se’n podia sortir escaldat...

Pocs dies després, un vespre la secretària el va trucar i li va demanar:
— Per favor, m’hauria de fer una gestió per fer possible el canvi de noms del compte corrent. Hauria d’anar personalment amb el dni a Caixa Tal i demanar les claus per poder operar en el nou compte mancomunat. El president també haurà de fer exactament el mateix. Li asseguro que no li posaran cap problema. Només li escanejaran el dni i immediatament li donaran les claus. I si de cas surt algun imprevist, em truca i me’ls passa...— li va dir la secretària tranquil·litzant-lo.On era Caixa Tal? Mai havia sentit a parlar d’aquesta entitat. Els bancs d’abans s’havien fusionat tantes vegades que ja no estava al cas d’aquests nous rebrots.
—Sí, home, sí, apunti... —li va dir la secretària—. Rambla de la Mercè número 2. Apuntis també el número de compte i el que ha de demanar.
—Unes claus... dius?
—Bé, només és una targeta de plàstic amb uns números per poder fer transferències i pagaments, res més...
—Val.
—És fàcil, no s’amoïni, ells ja saben de què va...

I de bon matí va sortir resolt a buscar la Caixa Tal aquesta amb el paper de l’adreça als dits. La ciutat on havia nascut i crescut se la coneixia tant que sovint no es fixava amb el nom dels carrers. La  Rambla del Carme, la Rambla de la Mercè... tot quedava a tocar.
Va mirar els números dels portals: a l’altra banda 1 i 3, doncs el 2 havia de ser aquí mateix... I decidit va empènyer una enorme porta de vidre. Una noia molt discreta amb un vestit jaqueta blau marí seia darrera un taulell. El va rebre amb un cordial somriure.
—Hola, que vinc a buscar unes claus.
La noia se’l va mirar amb cara de no entendre res. Va bufar... seria una més difícil del què semblava. Santa paciència!
—Mira, t’ho explico: sóc de l’associació “talqual” i tenim aquest número de compte—li va allargar el paper que duia als dits. La noia se’l va mirar fixament—. En la darrera assemblea es va fer un canvi de junta. M’envien a buscar unes claus per tal de poder operar.
Ella se’l va mirar desconcertada i va afegir amb una veu baixa que no l’entenia, que ella era nova a la feina de feia dos dies i no sabia de què li parlava.
—T’ho torno a explicar—i fent un esforç insuperable en un home nerviós com era ell, va deixar-li anar amb convicció per segona vegada la parrafada que duia apresa.
La noia va continuar amb cara de sorpresa sense entendre res. Només va gosar dir en veu baixa:
—Ara quan arribi la meva cap li preguntaré. Si em deixa un número de mòbil, ens posem en contacte amb vostè.
L’Amadeu li va dictar i ella, servicial, se’l va apuntar en el mateix paper que li havia donat.
—Ah! Escaneja’m el dni perquè et farà falta per comprovar les dades—va fer convençut.

Ella es va aixecar sol·lícita amb el seu dni als dits i es va acostar a l’impresora a escanejar-lo. Mentre, l’Amadeu va aprofitar per fer una ullada a l’entitat bancària. Cada dia les fan més modernes, tant que ja no semblen ni bancs... I només tenen un taulell! Si aquesta pobra noia ha d’atendre a tota la gent, amb la poca traça que hi té, es deuen formar unes cues que déu n’hi do. Ara entenc les cadires que hi ha... I tants despatxos petits que ja em diràs tu perquè tan secretisme... Pels pocs calés que tenim avui dia la gent, si cada vegada som més pobres... Això sí, es fan poca propaganda. Deu ser una banca justa d’aquelles que fan publicitat dels que patrocinen i no pas d’ells mateixos... En això m’agraden.

Va tornar la noia amb expressió atònita i li va tornar el dni. Li va dir que tan aviat com fos possible el trucaria.

L’Amadeu va sortir molest al carrer. Colla d’ineptes!! Encara hi hauré de tornar un altre dia, quina merda! La gent es pensa que no tinc res més a fer o què... Quin abús!! Veus com no m’havia d’haver deixat enredar...

Dues passes més enllà, davant de l’aparador de la pastisseria de la cantonada, els budells li van fer recordar que encara no havia esmorzat. Va entrar i es va fer passar el caprici d’una petita coca de llardons amb fruits secs. El sucre a prendre pel sac! Un dia és un dia i avui ja m’ho he guanyat...
Va sortir al carrer i la va mossegar amb delit. Mentre la gaudia, va caminar carrer amunt. Va veure un nom que li va cridar l’atenció: Caixa Tal... Caixa Tal??? Que estrany... Si aquí és Caixa  Tal, on se suposa que he entrat jo?... A veure...
Va recular uns deu metres. La Rambla de la Mercè canviava a Rambla del Carme, Ai carai! La Caixa Tal que ell es pensava haver entrat era en realitat... Queixal-vital!!... Una clínica dental!!
Valga’m Déu!! Què he fotut...

Va entrar esperitat de dret cap a la noia del taulell que encara tenia el paper als dits i se’l mirava intentant treure’n l’entrellat.
—Dóna’m el paper... i oblida’m !! —li va dir mentre li prenia dels dits amb una estrebada. I  va marxar amb presses sense donar més explicacions.

Collons!! Quin dia! Ara entenc perquè no m’entenia de res la pobra noia aquesta... Per un encàrrec que em donen i encara em confonc de lloc... Ai, Déu meu!!