BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS!

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on trobareu bocins de l'ànima de Vic que podeu emportar-vos a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que estimeu. Ah! I llibres, també!

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi.

Molt agraïda a la Pilar Juanola de l'Institut Les Margues de Calldetenes per haver triat Contes Cruixents com a lectura per aquest confinament. És una llum al fons del túnel que m'alegra aquests dies tan estranys que estem vivint. Mil gràcies!!

Scribo Editorial acaba de publicar el meu primer conte infantil, en català i en castellà, acompanyat d'uns dibuixos preciosos de José Luís Aragón. Quin equipàs que fem! Oléee!!!

Un petonàs, des de sota la mascareta!!

dilluns, 20 d’abril de 2020

LES MUSES AGAFEN EL COVID19?


Algú em podria dir si el Covid19 afecta les muses? Fa dies que les meves muses no apareixen per casa i sense elles se’m fa tan difícil escriure. Potser hauria de trucar a urgències però segurament no em faran ni cas si pregunto si últimament han atès a tres dones esborradisses i translúcides, que van descalces i escabellades, i que es comporten d’una manera bastant allunyada del que es considera “normal” dins de la nostra societat.
Potser només estan confinades com tots nosaltres, però a on? Mai els he demanat on viuen.
Acostumen a aparèixer per casa travessant la porta del terrat quan estic engrescada escrivint. No em diuen ni hola ni adeu, només em somriuen. El primer que fan és saquejar-me la nevera. Es mengen tot el que troben i són capaces de tibar-se dels cabells per endrapar el darrer tros de la pizza d’ahir. Quan estan tipes, se m’escarxofen al sofà i es foten pinyes perquè totes tres no hi caben i mira que ho saben. No cal intervenir en les seves disputes perquè si alguna vegada ho he fet, només m’emporto una llengota o algun senyal amb el dit no massa apropiat. Els costa posar-se d’acord en quina de les tres ha d’acabar jaient a terra a l’estora. Jo vaig escrivint i mentrestant les miro per la cua de l’ull. Entre elles no hi ha espai personal ni límits: es toquen, es fan pessigolles, es petonegen... Les sento petar-se de riure i, al cap d’un segon, una pot esclatar a plorar sense cap motiu aparent que jo pugui entendre. Si m’acosto a consolar-la, les altres m’obliguen a apartar-me’n. Es cuiden entre elles, s’acaricien els cabells i canten cançons en veu baixa mentre es gronxen totes juntes abraçades. Xerrotegen una llengua estranya que no pertany a cap idioma que jo pugui identificar. A vegades s’adormen però, sempre, en un moment o altre, una d’elles se m’asseu al costat. Em repenja el seu cap que sembla un niu d’ocells damunt del meu braç i em mira com un cadell esperant una mica d’atenció. I llavors és quan apareix la màgia i, sense ni donar una ullada al que estic escrivint, em comença a xiuxiuejar idees per incorporar a la història que tinc entre mans. Ocurrències forassenyades i sorprenents que em deixen garratibada. De debò que vols que faci el protagonista s’estimbi pel barranc? Que dius, que ara apareix un noi del mig del desert??... I les històries fan uns girs que mai de la vida se m’haurien acudit.
Les trobo a faltar tant, com a tantes altres coses que ara no anomenaré, però posats a demanar poc, reclamo la seva inspiració.
Sort en tinc que des del terrat albiro el groc enlluernador dels camps de colza que contrasta amb el maragda de l’ordi encara verd i teixeixen una manta bicolor fins on m’allarga la vista. Agraeixo moltíssim la visita de les orenetes que em venen a dir, esvalotades, que ja han tornat però que no entenen per què no hi ha ningú a fora. El coronavirus? No tenen ni idea de què els parlo. Marxen contentes i enjogassades, mentre envejo la llibertat que elles tenen i jo no.
Aquest confinament que, d’entrada havia de suposar un munt de temps disponible per a poder escriure una novel·la del gruix d’un totxo, ha esdevingut un llarg i tediós silenci, trencat només pel tic-tac d’un rellotge que estira les hores com un xiclet. Un temps que es fa eternament insuportable i crec que...
Ah, calla... Mira. Ara arriben... Ja les tinc aquí! Les meves muses!!

Cap comentari:

Publica un comentari