L'EQUIPATGE

La Montserrat obre la porta de l’armari i es mira les camises del seu marit. Passa la mà pels penjadors i observa com es belluguen davant de la seva carícia. Amb un gest ferm les arramba totes cap un costat i les repassa una per una.

La primera és de color beig, una mica discreta però combinada amb el vestit marró i la corbata amb ratlles caldera sempre li ha quedat molt elegant. La segona és una ratlles fines blaves i blanques, li agrada aquesta perquè fa net i primavera, però no per avui que fa un dia tapat, la descarta. La tercera és d’un rosa pàl·lid, li queda molt bé quan està una mica bronzejat però estem al març i ara no té aquest color tan seductor. La quarta és llisa verda maragda, bonica però només la combina amb gris i negre i no portava aquesta idea. La següent és una de quadrets liles, recorda que la va estrenar quan van anar a Itàlia, feia un goig amb els pantalons torrats i un jersei blanc a les espatlles, semblava ben bé un turista... L’agafa i l’olora: li sembla sentir-hi encara l’olor dels til·lers florits de Roma al mes de maig. Somriu i la torna a l’armari. Continua mirant les que venen després. La groga; va ser una mala idea regalar-li per un aniversari, mai se l’ha posada. La negra no li agrada a ella, troba que li mata el color de la pell i el fa fer més gran, la deixa. La blanca de fil amb coll mao sempre queda bé, però una mica massa prima per el temps que estem, millor que no. Després en ve una de quadres grans de tons grisos que a ell li agrada molt però a la Montserrat la troba massa esportiva. L’última és d’un blau gairebé turquesa amb petits puntets blancs, molt bonica i extremada i és gairebé nova, l’agafa. Fa una ullada ràpida a les altres i també tria la primera, la beig. Se les mira bé i veu que les va desar netes però un cop de planxa no els aniria malament. Les penja al tirador de l’armari.

Tiba el calaix dels pantalons i els treu tots i els posa damunt el llit. Endreça els texans sense rumiar-s’ho gaire. Desa també dos de pana, ja no fa tan fred. N’hi queden quatre: els gris marengo, els negres de pinces, els torrats prims i els marrons que fan conjunt amb l’americana. Tampoc n’hi ha tants, però no ho té gens clar.

Potser si mira bé les jaquetes acabarà trobant un conjunt que quedi adequat... Al costat de les camises les té totes penjades. Repassa: l’americana marró d’aquest vestit el va portar en el casament del seu nebot fa cinc anys, potser ja es veu passada de moda? La treu, allunya el braç i se la mira de manera crítica. No, potser no... L’aguanta penjada al braç esquerre i es mira les  següents: una americana negra informal que es corda amb cremallera, massa moderna; una caçadora beig d’entretemps que ha portat més al cotxe o al braç que posada. Una altra americana, la verd fosc, aquesta li encanta...  Deixa la marró damunt el llit i agafa aquesta última. Se l’acosta i es queda quieta olorant, buscant el seu perfum... Ensuma i tanca els ulls. Sí, el sent, però es barreja una mica amb l’olor de fusta de l’armari... És la que va portar per Nadal, sí, el dia de Nadal... S’hi abraça i es queda així un parell de minuts. Sense voler una llàgrima llisca per la seva galta i mulla l’americana.

Tant li costa avui fer l’equipatge?... Tantes altres vegades li ha preparat. Mira el rellotge i veu que se li està fent tard. Tria aquesta americana, la camisa turquesa i acaba triant els pantalons gris marengo. Desa la resta a dins l’armari. Obre el calaix dels cinturons i tria el negre que té tan gastat però que a ell li agrada perquè és tou i no el molesta. Del calaix dels calçotets tria una caixa on encara n’hi uns per estrenar. Els treu i se’ls mira. Busca unes tisores al tocador i li retalla les etiquetes que a ell li fan nosa.

Per últim uns mitjons negres i just quan va per tancar l’armari mira les sabates i pren uns mocasins negres de pell molt suau. Ho deixa tot damunt el llit.

De la porta del costat en treu la post de planxar i la planxa. Ho prepara i quan veu que la llum s’apaga, comença a repassar la camisa i els pantalons. Ho fa lentament i amb molta cura, com un ritual, amb molt d’amor...

Quan ho té tot apunt ho plega: primer els pantalons, la camisa i a sobre l’americana. Busca una maleta bossa de roba i col·loca tot a dintre. Rumia que es deixa... Entra al lavabo i agafa del prestatge de damunt la pica el que creu que pot necessitar i ho posa dins d’un necesser. Torna a l’habitació, ho fica a la bossa i tanca la cremallera.

S’asseu al llit i es queda mirant la foto de la tauleta. L’agafa i se la mira: és de l’any passat a París. Ell somriu guapo a la càmera però els seus ulls verds amaguen un secret, un secret tan ben guardat que ella mai li havia passat pel cap de sospitar... Ell tenia una doble vida: patia en silenci una malaltia.

Algú truca a la porta i lentament la seva germana treu el cap: ”Montserrat, ho tens apunt? Al tanatori esperen la roba...”.