BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Tercera edició de Cartes d'Amor Encadenades!!! Gràcies als instituts que han posat al meu llibre com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

diumenge, 2 de març de 2014

MITJONS DESAPARELLATS

Aquest matí m’he llevat i he obert la porta del quarto de rentar: hi he vist tanta roba al terra que en prou feines podia arribar a la rentadora. Després d’agenollar-me i treure les taques amb el sabó, he pensat que no estic rentant la roba al riu però que tampoc la meva imatge és tan diferent a la d’aquelles dones que ho feien a mà. He acabat separant la de color de la blanca i he engegat una maquinada. Sempre tarda a agafar el detergent i prefereixo posar-lo quan entra l’aigua al calaixet perquè sinó em dóna la sensació que l’estic abocant directament a la claveguera. Així doncs, per fer temps, he anat al lavabo i m’he distret i quan m’he recordat de la rentadora ja n’havia passat el moment. He hagut de parar-la i tornar-la a engegar i m’he esperat com una eternitat a repetir el procés de la presa de sabó... Un quart d’hora llarg per posar una rentadora.

Llavors he obert l’assecadora i n’he tret la bugada d’ahir que encara s’esperava per ser plegada i endreçada. L’he posada damunt del llit, n’he començat a plegar les peces i, al final, m’ha passat aquell fenomen paranormal que em passa sovint i no té cap explicació lògica: un parell de mitjons estaven desaparellats... Estic completament segura que vaig posar els quatre mitjons aparellats a rentar i, ara, dos... no hi són. He tornat a ficar el cap a l’assecadora i ni rastre dels dos mitjons desapareguts.

A vegades em faria creure que se’ls menja perquè tinc uns quants mitjons guardats que mai més han trobat les seves respectives parelles, però la meva sospita em fa tornar mal pensada i no puc deixar de preguntar-me: A on van els mitjons desapareguts?... Serà que les parelles de mitjons arriba un moment que es cansen d’estar sempre junts i decideixen separar-se?... Serà que els mitjons “es fan el salt” entre ells?... Serà que en el fons de l’assecadora hi ha un racó que els humans no veiem a cop d’ull on els mitjons s’escolen a cometre infidelitats?... Una mena de”picadero” de mitjons... Podria ser que dins l’assecadora hi ha una stargate que els abdueix i van a parar a una dimensió desconeguda, a un món on es troben els mitjons desaparellats del planeta i porten una vida que no s’assembla en res al “terrestre”, mai tan ben dit?... Serà veritat aquella frase que diu “Girar-se com un mitjó” vol dir que un és realment ben diferent del què aparenta?... I si tots els mitjons són uns “caragirats”?... A quina mena de vida s’aboquen els promiscus?... Es mouen en un món utòpic i hyppie de pau i amor, i en especial d’amor lliure?... Mitjons negres diplomàtics aparellant-se sense cap vergonya amb mitjons calats de primavera, mitjons de ratlles de colors cargolant-se amb mitjons de mitja amb carrera inclosa, mitjons de floretes entortolligant-se amb mitjons gruixuts i rústecs de llana, mitjons seriosos de rombes enrotllant-se amb mitjons d’esport, mitjons curts de taló ficant-se dintre de mitjons de muntanya de sota genoll... Segur que a partir d’ara us mirareu les botigues de Calzedonia amb uns altres ulls: allò seria Sodoma i Gomorra sinó estiguessis tots els mitjons ben lligadets a les seves respectives parelles amb l’anell de plata o el fil de pescar!!... Ai, quant llibertinatge retingut...

I que se n’ha fet de la premissa de “junts per sempre”,”una parella per la vida” o “vida de parella”?... Com els explico que ja res és per sempre?... Que “la vida dóna moltes voltes” i  mai tan ben dit dins d’una assecadora? ... I venint ja d’una rentadora anterior?...De voltes, les que vulguis!!...

Siguem realistes, en una parella sempre n’hi ha un que la vida l’ha tractat pitjor que a l’altre: l’un està perfecte i l’altre gastat i amb forats... La vida no és justa! A vegades aparentment semblen bé però a contrallum un està tan prim que ho veus que està gairebé al final de la seva existència i, l’altre, està com nou! N’hi ha que fan boles, però boles “boles”... és gairebé una bola amb un forat per posar el peu... O d’altres que cada cop que te’ls treus tens més quantitat de mitjó entre els dits que mitjó et queda... Patètic i brut!  A més, és evident que sempre s’acaba perdent el que està bé i el pobre vell queda sol i penjat, o seria despenjat, en aquest cas?...Bé, no sé... Depèn si la gent encara penja la roba o no...

I què en faré ara dels pobres que han quedat desaparellats?...  Se n’adonaran en breu que els hi falta la parella? ... Com s’ho agafaran?...  Diran aquella frase típica de:  “Ja feia dies que el notava estrany: distant, potser?” o “Ho sabia! No li treia els ulls de sobre al de ratlles colors” o bé “Els de floretes d’aparença innocent són els més seductors. Tots hi cauen de quatre grapes.” Pobres!... Les coses que fa dir el rancor quan un es sent abandonat...

Crec que he trobat la solució: Tenir tots els mitjons iguals!! Negres! Blaus! Vermells!... Blancs no, per favor, que són bastant ridículs, sobretot amb mocassins... Per què no tenir deu parells de mitjons negres, blaus o vermells, idèntics? Fora enveges i miradetes... Fora infidelitats, no hi ha al·licient sinó hi ha varietat... Sense diferències, un exèrcit avorrit i eclèctic d’éssers clonats... Aparellats segurs, encara que tard o d’hora acabaria quedant un mitjó sol, l’últim de la seva espècie: “un últim mohicà” dels mitjons extingits...

Amb totes aquestes cabòries, m’adono que la rentadora ja s’ha acabat i procedeixo a passar-la a l’assecadora i deixar enllestida aquesta tasca diària tan gratificant. I en el moment que obro la porteta de la rentadora em salten als peus la parella de mitjons adúltera... Els cullo, un a cada mà i me’ls miro aguantant-los a l’alçada dels meus ulls:” On carai us havíeu ficat vosaltres, eh?”els hi demano amb el front arrugat.  Llavors dedueixo  que, simplement,  m’havien quedat enganxats a la paret del tambor de la rentadora de la bugada anterior i ara han sortit... Només això? I és que em munto unes pel·lícules, jo tota sola... Ai, Senyor!

  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada