dimarts, 25 de març del 2014

L'EQUIPATGE

La Montserrat obre la porta de l’armari i es mira les camises del seu marit. Passa la mà pels penjadors i observa com es belluguen davant de la seva carícia. Amb un gest ferm les arramba totes cap un costat i les repassa una per una.

La primera és de color beig, una mica discreta però combinada amb el vestit marró i la corbata amb ratlles caldera sempre li ha quedat molt elegant. La segona és una ratlles fines blaves i blanques, li agrada aquesta perquè fa net i primavera, però no per avui que fa un dia tapat, la descarta. La tercera és d’un rosa pàl·lid, li queda molt bé quan està una mica bronzejat però estem al març i ara no té aquest color tan seductor. La quarta és llisa verda maragda, bonica però només la combina amb gris i negre i no portava aquesta idea. La següent és una de quadrets liles, recorda que la va estrenar quan van anar a Itàlia, feia un goig amb els pantalons torrats i un jersei blanc a les espatlles, semblava ben bé un turista... L’agafa i l’olora: li sembla sentir-hi encara l’olor dels til·lers florits de Roma al mes de maig. Somriu i la torna a l’armari. Continua mirant les que venen després. La groga; va ser una mala idea regalar-li per un aniversari, mai se l’ha posada. La negra no li agrada a ella, troba que li mata el color de la pell i el fa fer més gran, la deixa. La blanca de fil amb coll mao sempre queda bé, però una mica massa prima per el temps que estem, millor que no. Després en ve una de quadres grans de tons grisos que a ell li agrada molt però a la Montserrat la troba massa esportiva. L’última és d’un blau gairebé turquesa amb petits puntets blancs, molt bonica i extremada i és gairebé nova, l’agafa. Fa una ullada ràpida a les altres i també tria la primera, la beig. Se les mira bé i veu que les va desar netes però un cop de planxa no els aniria malament. Les penja al tirador de l’armari.

Tiba el calaix dels pantalons i els treu tots i els posa damunt el llit. Endreça els texans sense rumiar-s’ho gaire. Desa també dos de pana, ja no fa tan fred. N’hi queden quatre: els gris marengo, els negres de pinces, els torrats prims i els marrons que fan conjunt amb l’americana. Tampoc n’hi ha tants, però no ho té gens clar.

Potser si mira bé les jaquetes acabarà trobant un conjunt que quedi adequat... Al costat de les camises les té totes penjades. Repassa: l’americana marró d’aquest vestit el va portar en el casament del seu nebot fa cinc anys, potser ja es veu passada de moda? La treu, allunya el braç i se la mira de manera crítica. No, potser no... L’aguanta penjada al braç esquerre i es mira les  següents: una americana negra informal que es corda amb cremallera, massa moderna; una caçadora beig d’entretemps que ha portat més al cotxe o al braç que posada. Una altra americana, la verd fosc, aquesta li encanta...  Deixa la marró damunt el llit i agafa aquesta última. Se l’acosta i es queda quieta olorant, buscant el seu perfum... Ensuma i tanca els ulls. Sí, el sent, però es barreja una mica amb l’olor de fusta de l’armari... És la que va portar per Nadal, sí, el dia de Nadal... S’hi abraça i es queda així un parell de minuts. Sense voler una llàgrima llisca per la seva galta i mulla l’americana.

Tant li costa avui fer l’equipatge?... Tantes altres vegades li ha preparat. Mira el rellotge i veu que se li està fent tard. Tria aquesta americana, la camisa turquesa i acaba triant els pantalons gris marengo. Desa la resta a dins l’armari. Obre el calaix dels cinturons i tria el negre que té tan gastat però que a ell li agrada perquè és tou i no el molesta. Del calaix dels calçotets tria una caixa on encara n’hi uns per estrenar. Els treu i se’ls mira. Busca unes tisores al tocador i li retalla les etiquetes que a ell li fan nosa.

Per últim uns mitjons negres i just quan va per tancar l’armari mira les sabates i pren uns mocasins negres de pell molt suau. Ho deixa tot damunt el llit.

De la porta del costat en treu la post de planxar i la planxa. Ho prepara i quan veu que la llum s’apaga, comença a repassar la camisa i els pantalons. Ho fa lentament i amb molta cura, com un ritual, amb molt d’amor...

Quan ho té tot apunt ho plega: primer els pantalons, la camisa i a sobre l’americana. Busca una maleta bossa de roba i col·loca tot a dintre. Rumia que es deixa... Entra al lavabo i agafa del prestatge de damunt la pica el que creu que pot necessitar i ho posa dins d’un necesser. Torna a l’habitació, ho fica a la bossa i tanca la cremallera.

S’asseu al llit i es queda mirant la foto de la tauleta. L’agafa i se la mira: és de l’any passat a París. Ell somriu guapo a la càmera però els seus ulls verds amaguen un secret, un secret tan ben guardat que ella mai li havia passat pel cap de sospitar... Ell tenia una doble vida: patia en silenci una malaltia.

Algú truca a la porta i lentament la seva germana treu el cap: ”Montserrat, ho tens apunt? Al tanatori esperen la roba...”.


diumenge, 2 de març del 2014

MITJONS DESAPARELLATS

Aquest matí m’he llevat i he obert la porta del quarto de rentar: hi he vist tanta roba al terra que en prou feines podia arribar a la rentadora. Després d’agenollar-me i treure les taques amb el sabó, he pensat que no estic rentant la roba al riu però que tampoc la meva imatge és tan diferent a la d’aquelles dones que ho feien a mà. He acabat separant la de color de la blanca i he engegat una maquinada. Sempre tarda a agafar el detergent i prefereixo posar-lo quan entra l’aigua al calaixet perquè sinó em dóna la sensació que l’estic abocant directament a la claveguera. Així doncs, per fer temps, he anat al lavabo i m’he distret i quan m’he recordat de la rentadora ja n’havia passat el moment. He hagut de parar-la i tornar-la a engegar i m’he esperat com una eternitat a repetir el procés de la presa de sabó... Un quart d’hora llarg per posar una rentadora.

Llavors he obert l’assecadora i n’he tret la bugada d’ahir que encara s’esperava per ser plegada i endreçada. L’he posada damunt del llit, n’he començat a plegar les peces i, al final, m’ha passat aquell fenomen paranormal que em passa sovint i no té cap explicació lògica: un parell de mitjons estaven desaparellats... Estic completament segura que vaig posar els quatre mitjons aparellats a rentar i, ara, dos... no hi són. He tornat a ficar el cap a l’assecadora i ni rastre dels dos mitjons desapareguts.

A vegades em faria creure que se’ls menja perquè tinc uns quants mitjons guardats que mai més han trobat les seves respectives parelles, però la meva sospita em fa tornar mal pensada i no puc deixar de preguntar-me: A on van els mitjons desapareguts?... Serà que les parelles de mitjons arriba un moment que es cansen d’estar sempre junts i decideixen separar-se?... Serà que els mitjons “es fan el salt” entre ells?... Serà que en el fons de l’assecadora hi ha un racó que els humans no veiem a cop d’ull on els mitjons s’escolen a cometre infidelitats?... Una mena de”picadero” de mitjons... Podria ser que dins l’assecadora hi ha una stargate que els abdueix i van a parar a una dimensió desconeguda, a un món on es troben els mitjons desaparellats del planeta i porten una vida que no s’assembla en res al “terrestre”, mai tan ben dit?... Serà veritat aquella frase que diu “Girar-se com un mitjó” vol dir que un és realment ben diferent del què aparenta?... I si tots els mitjons són uns “caragirats”?... A quina mena de vida s’aboquen els promiscus?... Es mouen en un món utòpic i hyppie de pau i amor, i en especial d’amor lliure?... Mitjons negres diplomàtics aparellant-se sense cap vergonya amb mitjons calats de primavera, mitjons de ratlles de colors cargolant-se amb mitjons de mitja amb carrera inclosa, mitjons de floretes entortolligant-se amb mitjons gruixuts i rústecs de llana, mitjons seriosos de rombes enrotllant-se amb mitjons d’esport, mitjons curts de taló ficant-se dintre de mitjons de muntanya de sota genoll... Segur que a partir d’ara us mirareu les botigues de Calzedonia amb uns altres ulls: allò seria Sodoma i Gomorra sinó estiguessis tots els mitjons ben lligadets a les seves respectives parelles amb l’anell de plata o el fil de pescar!!... Ai, quant llibertinatge retingut...

I que se n’ha fet de la premissa de “junts per sempre”,”una parella per la vida” o “vida de parella”?... Com els explico que ja res és per sempre?... Que “la vida dóna moltes voltes” i  mai tan ben dit dins d’una assecadora? ... I venint ja d’una rentadora anterior?...De voltes, les que vulguis!!...

Siguem realistes, en una parella sempre n’hi ha un que la vida l’ha tractat pitjor que a l’altre: l’un està perfecte i l’altre gastat i amb forats... La vida no és justa! A vegades aparentment semblen bé però a contrallum un està tan prim que ho veus que està gairebé al final de la seva existència i, l’altre, està com nou! N’hi ha que fan boles, però boles “boles”... és gairebé una bola amb un forat per posar el peu... O d’altres que cada cop que te’ls treus tens més quantitat de mitjó entre els dits que mitjó et queda... Patètic i brut!  A més, és evident que sempre s’acaba perdent el que està bé i el pobre vell queda sol i penjat, o seria despenjat, en aquest cas?...Bé, no sé... Depèn si la gent encara penja la roba o no...

I què en faré ara dels pobres que han quedat desaparellats?...  Se n’adonaran en breu que els hi falta la parella? ... Com s’ho agafaran?...  Diran aquella frase típica de:  “Ja feia dies que el notava estrany: distant, potser?” o “Ho sabia! No li treia els ulls de sobre al de ratlles colors” o bé “Els de floretes d’aparença innocent són els més seductors. Tots hi cauen de quatre grapes.” Pobres!... Les coses que fa dir el rancor quan un es sent abandonat...

Crec que he trobat la solució: Tenir tots els mitjons iguals!! Negres! Blaus! Vermells!... Blancs no, per favor, que són bastant ridículs, sobretot amb mocassins... Per què no tenir deu parells de mitjons negres, blaus o vermells, idèntics? Fora enveges i miradetes... Fora infidelitats, no hi ha al·licient sinó hi ha varietat... Sense diferències, un exèrcit avorrit i eclèctic d’éssers clonats... Aparellats segurs, encara que tard o d’hora acabaria quedant un mitjó sol, l’últim de la seva espècie: “un últim mohicà” dels mitjons extingits...

Amb totes aquestes cabòries, m’adono que la rentadora ja s’ha acabat i procedeixo a passar-la a l’assecadora i deixar enllestida aquesta tasca diària tan gratificant. I en el moment que obro la porteta de la rentadora em salten als peus la parella de mitjons adúltera... Els cullo, un a cada mà i me’ls miro aguantant-los a l’alçada dels meus ulls:” On carai us havíeu ficat vosaltres, eh?”els hi demano amb el front arrugat.  Llavors dedueixo  que, simplement,  m’havien quedat enganxats a la paret del tambor de la rentadora de la bugada anterior i ara han sortit... Només això? I és que em munto unes pel·lícules, jo tota sola... Ai, Senyor!