BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Tercera edició de Cartes d'Amor Encadenades!!! Gràcies als instituts que han posat al meu llibre com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

dimecres, 9 de juliol de 2014

NO HI HA QUI ENTENGUI A LES DONES


“No hi ha qui entengui a les dones” deia en Quico mentre parlava amb en Gustau. “És ben cert! Són ben estranyes... Per què et penses que jo només vaig aguantar sis anys de matrimoni?” li va dir l’altre mirant fixament les bombolles de la cervesa que tenien al davant amb el cap cot.

En Quico s’havia discutit amb la dona per una tonteria: ahir havia estat el seu vint-i-dosè aniversari de casament i se n’havia oblidat. Tampoc era tan estrany, se n’oblidava cada any, però aquesta vegada la Consol s’ho havia agafat més malament.

No entenien perquè les dones donaven tanta importància a les dates. Tan era un dia més com un dia menys, el que era important era els anys en conjunt... però a la Consol no li valia aquesta frase.

Ella li retreia que era molt poc romàntic, que mai tenia un detall, que era molt poc afectuós... En Quico va dir que no era veritat, que quan ell la buscava a la nit, era ella la que sempre estava cansada... La Consol va dir que no tot era sexe a la vida, que mai es preocupava per ella i que ni tan sols li coneixia els gustos després de tants anys al seu costat... En Quico es va atabalar i va marxar al bar a veure en Gustau.

“Fes-li un regal...” va suggerir-li aquest. “Vols dir?” va dubtar. “Sí, home. A les dones els hi agraden les sorpreses. Li fas un detall i tot s’arreglarà, ja veuràs...” va afegir convençut l’amic. I el va tibar pel braç i van començar a caminar en direcció al centre.

“Compra-li un joia” va fer en Gustau quan va veure a prop el rètol d’una joieria. “Vols dir?” va preguntar ell. Es van quedar tots dos palplantats davant un aparador ple de fermalls, arracades, collarets, polseres i braçalets. D’or, de plata, de níquel... Alguns adornats amb pedres precioses: diamants, zircònies, maragdes, perles, safirs, coralls, ametistes... que omplien de llum i color la vitrina de la joieria. En Quico va sentir un calfred. La discussió li sortiria molt cara i quan la Consol veiés l’extracte de la visa s’emprenyaria com una mona... Van descartar les joies i van seguir caminant amb les mans a les butxaques.

“Compra-li un conjunt de roba interior” va proposar en Gustau. “Vols dir?” va demanar ell. “Sí, home , sí. Que encara tindràs una nit boja!” va dir somrient mentre li donava un cop de colze a les costelles. Embadocats, van aturar-se davant d’una coneguda marca de cotilleria. Amb mirada lasciva contemplaven les models que lluïen conjunts de sostenidors i calcetes plens de blondes i puntetes, de ras o seda, tangues tan infinitament petits, lligacames enganxats a mitges tremendament provocatives... Tot realment bonic, que insinuaven molt i tapaven realment poc. En Quico va intentar imaginar-se la Consol embotida en aquelles cosetes tan delicades i esquifides. Si no li encertava la talla, la bronca seria tremenda... Van aparcar definitivament la nit boja i van continuar caminant desencisats.

“Compra-li unes flors” va dir aquesta vegada l’amic. “Vols dir?” va inquietar-se en Quico. “Sí, les flors no fallen mai” va fer convençut de la seva gran idea. A fora de la floristeria hi havia caixes de fusta reciclades pintades de colors pastel que ressaltaven encara més l’esclat de colors de testos plens de flors de mil colors: petúnies, geranis, hortènsies, orquídies, clavellines, margarites, begònies, surfínies,... A dins, una jungla de plantes de fulla verda omplien fins al sostre la botiga. En Quico va recordar-se en aquell moment que la Consol tenia al·lèrgia a alguna planta, però no sabia quina. L’última vegada que li va comprar flors va acabar a urgències amb el coll inflat i els ulls embotits. Van obviar les flors.

“Compra-li bombons” va ser la següent idea lluminosa d’en Gustau. “Vols dir?” va dubtar un cop més ell. “Sí. A qui no li agraden els bombons?” va fer llepant-se els dits. La vitrina de la bomboneria presentava xocolata de mil maneres possibles i sovint inimaginables pels simples consumidors. Des dels típics bombons de xocolata negra amb licor, xocolata blanca, praliné, cafè amb llet , festuc, ametlles, nous o pètals de rosa... Piruletes, casetes i figuretes, galetes, neules i trufes... En capsetes de colors i paquetets de cel·lofana amb llacets de ras. En Quico va fer memòria que la Consol estava fent règim altra vegada. De fet, gairebé sempre estava a dieta però mai aconseguia baixar més de tres quilos. Si li portava bombons el faria culpable de fer-li trencar el règim que, aquesta vegada sí, s’havia proposat seguir fil per randa. Res, bombons, tampoc.


Ja bastant farts de pensar i caminar en Quico i en Gustau es van asseure en una terrassa a prendre una orxata. Va ser en Gustau,quan escurant el got, se li va ocórrer la idea brillant definitiva: ”Compra-li un gelat”. “Ostres! Sí. Bona idea! Li encanten els gelats” va dir content en Quico. Finalment havien trobat el regal ideal i es van mirar satisfets. Quan es van acostar al taulell i van veure la gran varietat de gustos que hi havia en Quico va atabalar. “Quin gust li agrada?” va demanar-li amb veu baixa el seu amic. “No sé” va respondre amb la mà tocant-se als llavis indecís i, en un gest d’empenta, va treure el mòbil de la butxaca, va marcar el número de casa i va dir: ”Escolta, Consol. Quin gust de gelat t’agrada?... Sí, de gelat... De menta?... Val, val... Vinga, fins ara... “ i va veure en Gustau mirant-lo estranyat. “Què?...Què passa?” va preguntar sorprès. “Té raó la Consol. Ets un DESASTRE!!!” i va marxar emprenyat, xerrant sol i gesticulant mentre en Quico va quedar mirant-se’l sense entendre encara què havia passat...