BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més, puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

dijous, 31 de juliol de 2014

RESET

En Ramon es mou mandrós al llit. S’acaba de despertar i quan estira els braços dóna un cop contra algú que està jaient al seu costat. A les palpentes busca l’interruptor, encén el llum i d’un bot queda assegut:

—Hòstia!!!—crida sorprès quan veu una dona. Se la mira. No sap qui és. La toca i comprova que està viva, simplement dorm. Qui deu ser?... Què fa aquí?... Quina edat deu tenir?... Jove no és i, guapa?... Guapa tampoc, així escabellada, amb la boca oberta i amb un pijama d’ossets de color vermell... Li aparta els cabells de la cara i no li ve al cap ni poc ni molt de qui es tracta. Després de mirar-se-la una estona, la comença a sacsejar movent-li el braç.—Eh! Tu! Desperta’t!!— li diu, però ella no es belluga. Insisteix amb més força fins que ella obre els ulls, uns ulls ben blaus del mateix color d’un cel d’estiu. Per un moment en Ramon té com un dejà vu i pel seu cap passa una ombra del que podria ser un record, però només és un instant.— Va!! Que hi fots al meu llit?—li demana acostant-s’hi a gairebé a un pam. Ella li empeny la cara i s’hi tomba d’esquena amb intenció de seguir dormint.— Qui ets tu? Què hi fas aquí?...
—Calla, Ramon... Deixa’m dormir—diu ella amb la veu ronca.
—Com que: Calla, Ramon ? Es pot saber qui ets tu? Eh??
—Vaja, ja hi tornem... – es lamenta sense ni tan sols obrir els ulls. – Tindrem un dia mooolt llarg, avui – afegeix mentre es tomba cap a ell i sospira.

En Ramon se la mira assegut al llit amb els ulls ben oberts i completament atent a les seves paraules. Ella el troba graciós i li venen ganes de riure, però no ho fa, el metge li va recomanar que no ho fes, que es carregués de paciència i que les seves paraules fossin creïbles, sinó en Ramon es queda desconcertat per tot el dia. De fet, ara portava mesos que no li passava...

—Sóc l’Antònia, la teva dona.
Ell es queda parat, aixeca les celles i es queda rumiant. En el seu cap no és capaç de trobar cap record de cap Antònia...
—Ens vam conèixer fa vint anys en una discoteca. Vam festejar-ne tres i ens vam casar. Mira la foto de la paret. Va ser un dia molt bonic.
S’aixeca i es posa dret davant una foto d’una parella vestida de nuvis asseguts en una platja.
—Som nosaltres?—li demana a l’Antònia. Ella fa que sí amb el cap i en Ramon afegeix— No ens hi assemblem gaire. T’has engreixat,oi?
—Sí, noi. Amb l’edat tots canviem—diu mentre s’aixeca i puja la persiana. – Hauré d’actualitzar la foto i així m’estalviaré de sentir que m’he engreixat cada vegada que se la mira—fa per ella mateixa i el deixa davant el mirall comprovant amargament que allà on hi tenia cabells ara hi ha una desafortunada calva.

Quan torna de la dutxa, l’Antònia deixa caure la tovallola i en Ramon se la mira encuriosit. A ella li agrada aquesta part, quan a ell se li desperta l’atracció. S’aixeca cap a ella embadalit i li demana infantilment:
—Et puc tocar?
L’Antònia fa que sí. En Ramon li toca suament els pits, com si fos la primera vegada i ella s’estremeix de dalt a baix. S’abracen i ella li busca la boca i li fa un petó dolç i llaaaarg, d’aquells que s’havien fet fa molts anys. L’Antònia nota com el cos d’en Ramon s’anima: hi ha coses que tenen memòria per si soles, pensa somrient. Es miren als ulls.
—Aquests ulls... On he vist abans aquests ulls?—li demana ell estranyat.
—A la meva cara... Tinc uns ulls molt bonics i únics, jo—diu l’Antònia somrient molt cofoia.
—Els recordo...
—Va ser l’última cosa que vas veure abans d’entrar en coma i la primera quan et vas despertar.
—Ho dius de debò?—demana en Ramon preocupat.—He estat fotut?... Quan?

L’Antònia es comença a vestir mentre li explica com va caure de la teulada un dia que es va encaparrar a pujar a arreglar l’antena perquè la televisió no es veia. Traumatisme cranio-encefàlic amb lesions a la regió de la memòria i els records. Vuit mesos en coma. Vida més o menys normal, però amb “resets “ periòdics com el d’avui, on cal tornar a reiniciar.
—Collons!! –diu en Ramon. Es queda parat intentant recordar. Quan veu que s’arregla li demana—I on vas, ara?— Cada cop la troba més guapa i pensa que està de sort, té una dona que té el seu puntet, la troba atractiva i tot ...
—A treballar. Algú ha de mantenir la família i tu, evidentment, no pots, rei... – li diu tocant-li la barbeta.
Entra al lavabo a donar-se uns cops de rímel a les pestanyes. En Ramon la segueix i l’abraça per darrera. L’Antònia se’l mira pel mirall i la commou veure’l així, tan dúctil i submís.

Des de que va tenir l’accident és la tercera llacuna en dos anys. Al contrari del que podria semblar, aquestes llacunes són per ella gairebé una benedicció. En Ramon es torna a enamorar d’ella una vegada i una altra, l’omple d’atencions i de detalls. Ella li coneix tots els gustos i ell mai deixa de sorprendre’s, il·lusionat com una criatura davant un regal encertat. Eternament agraït, eternament amorós i eternament apassionat... No recorda res d’abans de l’accident, ni que el seu matrimoni estava apunt de fer aigües perquè el seu amor s’havia gastat... No hi ha retrets de res anterior. Confia en el que ella li explica i a vegades l’Antònia s’inventa alguna mentideta que ell s’empassa convençut. És començar de nou, com si la vida li donés més d’una oportunitat per ser feliç amb la mateixa persona. Reinventar la mateixa parella una vegada i una altra...

Se sent un soroll. En Ramon obre la porta del menjador i veu un vailet assegut al sofà amb un comandament als dits que ni se’l mira. Torna al costat de l’Antònia i li demana amb veu baixa:
—I aquell nano del sofà, qui és?
—El nostre fill, en Pol. Té tretze anys. M’he descuidat aquest detall...—diu l’Antònia somrient.

Junts es planten davant del noi i ella li diu:
—Pol, avui el pare té un “reset” d’aquells. Truca a l’àvia que et doni un cop de mà i no el deixeu sol. Val?
—Okey, mare. –Es mira al seu pare amb un somriure i donant uns copets al sofà li diu – Seu pare. Vols jugar a la Play amb mi? T’encanta.

En Ramon dubta un moment i es mira l’Antònia. Ella li fa un suau petó als llavis i li diu a cau d’orella:
—A la nit jugarem tu i jo i això sí que t’encantarà...
Li mossega lleugerament el lòbul i ell es desconcerta. Es perd en aquells ulls de color blau i somriu. Ja té ganes que sigui la nit...

S’asseu al costat del noi que diuen que és el seu fill i ell li diu:
—Saps que ahir em vas prometre que avui em compraries un joc nou?
—Ah sí?
L’Antònia respon des del rebedor mentre agafa la jaqueta.
—Pooool! T’he sentit!! No et passis de llest amb el teu pobre pare!
—Era una broma, mare. Només una broma—diu mentre se'l mira amb cara de circumstàncies.

En Ramon també se’l mira. Tot és ben estrany i per molt que ho intenti no es recorda de res en absolut. No cal posar-se nerviós, total... per què?