BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Us estimo!

dijous, 28 d’agost de 2014

ESTOCOLM

L’Anne està dinant asseguda a l’herba del parc de l’oest de la ciutat d’Estocolm. Ha aparcat la bicicleta en l’arbre del costat i ara contempla el tupper que té a la falda: una amanida verda de tonyina i una poma. Hi clava la forquilla i comença a menjar. Sí, s’ho menjarà, sembla que se li posa bé i finalment serà capaç d’aguantar alguna cosa a l’estómac després d’una setmana vomitant. Rossega i gaudeix del sabor de l’amanida.

Està contenta... Fa mitja hora que acaba de sortir de la consulta de la seva ginecòloga i sap que a finals de novembre serà mare. Somriu. La mà se li en va cap al ventre i s’acaricia. Que bé! Li fa tanta il·lusió.

S’ha menjat l’amanida, tapa el tupper i s’estira a l’herba a menjar-se la poma. De tant en tant el sol s’insinua darrera uns núvols prims i la seva escalfor la reconforta. Té ganes de veure l’Ian i dir-li que serà pare. Li podria enviar un whatsapp però una noticia tan important mereix un moment íntim: l’esperarà a casa amb un sopar a taula, espelmes enceses i música suau...

Tanca els ulls i s’adorm. Quan l’Anne es desperta s’adona que l’aire del parc ha canviat. El dia s’ha encapotat. Hi ha un silenci sobtat, com si els arbres han deixat de moure’s i  els ocells ha aturat la seva xerrameca. Una sensació estranya, un pressentiment de que alguna cosa passarà i no serà res de bo, segur. I després ho sent...

Un lament de sirenes d’ambulàncies omplen el cel i un seguit de cotxes de polícia i bombers passen rabent pel costat del parc. La gent que hi ha al parc es mira entre ella i ningú sap què ha passat fins que veuen dos nois esverats corrents darrera el seguici i diuen la notícia: “Un boig ha entrat en una escola de primària i ha començat a disparar!”.”Quina escola?” demana l’Anne intentant que un del nois s’aturi. Pensa:”Per favor,  que no sigui l’escola on treballa l’Ian...” i el noi diu exactament el nom de l’escola que ella no vol sentir i marxa a empaitar el seu company.

L’Anne es queda un moment paralitzada, s’acosta a unes mates i vomita tot el que acabava de menjar. Una suor freda li baixa per l’esquena i li sembla que tot li volta. D’una revolada, ho fica tot dins la bossa i s’enfila a la bicicleta. Pedala en direcció a l’escola, com si a cada pedalada li anés la vida. Murmura en veu baixa una lletania:”Que no li hagi passat res a l’Ian, que no li hagi passat res a l’Ian...”. Prega. Maleeix els semàfors vermells i se’ls salta. En un li va de poc que un cotxe no l’enganxi per la roda del darrera. El conductor l’escridassa però ella només pensa en l’Ian. Per un moment visualitza la foto d’ell amb tots els nens de p3 que té penjada a la nevera. Déu meu, els nens!!. Pobrets!!...

Accelera encara més la seva desesperada carrera. Hi ha molta gent que córrer en direcció a l’escola. Arriba i salta de la bicicleta, abandonant-la sense mirar. Veu pares i mares retinguts darrera el cordó policial, alguns realment desesperats.  El desplegament no pot ser més espectacular. La tensió de l’ambient és corprenedora. Un escamot de policies assalta l’escola per intentar aturar a l’homicida. L’Anne creua les mans i tanca els ulls. D’altres l’imiten. Se senten crits, trets i després silenci. L’espera és angoixant i alguna persona cau desmaiada... Finalment la porta s’obre i una policia els comunica que tot s’ha acabat:ha mort l’homicida, el director i el conserge de l’escola, dos professors estan greus i dos de lleus. Els nens estan il·lesos... 

Hi ha un respir entre els espectadors, però l’Anne encara no sap si l’Ian està dins dels greus. S’apropa a un dels policies i li diuen que s’esperi, per favor, que encara no tenen els noms i que primer s’han d’atendre els ferits.  L’Anne el busca però llavors veu a l’Ian sortint de l’escola amb un nen a coll i la resta de petits darrera seu. Arrenca a córrer i es llença als seus braços omplint-li la cara de petons...