dijous, 25 de juliol del 2019

MICROCONTE D'ESTIU: SORPRESA


Esperem amagades al mig de l’herba, hores i hores, sota la canícula. Ens agrada l’estiu i, com més calor, millor. Matem els temps fent capcinades i mussitant, entre nosaltres, sons imperceptibles; sempre atentes al trepig de qualsevol parell de peus que s’acosti. Ens delecta l’espera, tant o més que l’encontre i, mentrestant, assagem la jugada un munt de vegades, empescant-nos nous factors sorpresa. Les víctimes han de complir les premisses de què vagin soles, que no portin auriculars posats i que llueixin sabates noves de trinca.
Xssst! Silenci noies! Que s’acosta un neòfit de calçat acabat d’estrenar. Ve parlant sol i bada. Vinga, va. Quins nervis...
Zzzz... S’atura en sec. Zzzzz... Mira cap a mi. Paro. Quan sembla que vol tornar a caminar, m’hi poso de nou. Zzzzzzz... Obre els ulls ben grossos i estira el coll per damunt de l’herba però no em veu. Zzzzz... Escomet una companya per l’esquerra. Gira el cap espantat. Fa dues passes vacil·lant. Zzzzzzz... Ratifica una altra més endavant. La seva cara es posa pàl·lida. A poc a poc, desfà les passes caminant enrere i, de sobte, arrenca a córrer esperitat.
Em pixo!! Hahaha... Ens cargolem de mal de panxa. Hahaha... Quin fart de riure quan juguem a fer creure als pixapins que som serps. Les cigales som tant de la broma. Hahaha...

dijous, 18 de juliol del 2019

MICROCONTES D'ESTIU: BEBÈ PERDUT

Ella està trista. Ha perdut al seu bebè. L’ha anat a buscar, com cada migdia, a la guarderia i el nen no ha sortit. L’Eric ha aparegut el primer i ho ha trobat estrany, perquè el seu bebè és sempre el primer a treure el cap per la porta. Però avui no ha sigut així. I ara no sap on és.
Dins el seu cap el sent a plorar i això la neguiteja.
S’asseu en un banc del parc amb el cap cot. No sap què fer. Plora.
Un noi molt amable es fixa en ella. S’asseu al seu costat i li demana si li passa alguna cosa.  Ella se’l mira de reüll però li acaba fent confiança. Li explica el que fa al cas. El noi li pregunta si està segura que aquest matí l’ha portat a la guarderia. Llavors ella rumia. De sobte, la seva cara canvia. No, és veritat! Aquesta setmana ja no va a la guarderia, l’ha apuntat al casal d’estiu i l’àvia l’anava a recollir. Uff... Que bé!
Salta del banc i corre a atrapar a les seves amigues.
Ja ni se’n recorda del seu bebè.
El monitor del casal queda esparverat de la imaginació que tenen aquestes nenes de 4 anys d’avui en dia. Per un moment, ell també sentia a plorar un bebè.